Lloll Bertran: ‘Les ganes de fer teatre i jo vam néixer plegades’

Lloll Bertran
Entrevista a l’actriu i cantant, als Lluïsos de Gràcia

Text: Ramon Oliver
Fotografies: Lluís Palomino

La Lloll està de tornada. I això no vol dir que la LLoll Bertran, que fa quatre dècades que és una de les nostres actrius més estimades, se n’hagués anat enlloc. Ben al contrari: ella considera tot un privilegi treballar sempre a Catalunya i actuant en català. Però al seu nou espectacle, Tot fent Pigmalió, s’ha retrobat amb un dels personatges més emblemàtics de la seva carrera. I en companyia seva tornarà també a actuar aquest mes de juny a l’Ateneu Igualadí, en el qual tot va començar. Un bon moment, doncs, per parlar amb ella d’ateneus, de teatre, i de la necessitat de preservar una cultura i una llengua catalana que veu cada dia més maltractades.

 Com neix en tu el desig de ser actriu, amb la dificultat afegida que suposa ser filla d’Igualada i viure lluny de la metròpolis barcelonina?

Sempre dic que les ganes de fer teatre i jo vam néixer plegades, perquè de sempre m’ha fascinat aquest món. No trobo un dia concret de la meva vida que fos decisori en aquest sentit. Considero que la nostra feina consisteix a jugar. I quan et fixes en la mainada, veus que jugant demostren ser els millors actors i les millors actrius: ho fan tan de veritat, ho viuen tant! A l’escola, sempre que hi havia funció, ja em cridaven. I després vam començar a fer un grup d’aficionats, en el qual també es trobava Agustí Coll, ben conegut per la seva tasca a Xarxa Igualada. Un amic meu d’allà, que ha dirigit coses molt maques, acostuma a dir que no hi ha actors aficionats o professionals: el que hi ha són actors bons o molt bons i dolents o molt dolents, siguin aficionats o professionals. I té molta raó.

Quina edat tenies quan vau muntar el grup?

En aquell moment estàvem a sisè de batxillerat, érem adolescents. El primer que vam fer, si no ho recordo malament, va ser l’obra La terra es belluga. Però vam arribar a representar fins i tot una Antígona. Li dèiem a l’Agustí: «Va, en volem més, volem fer una cosa molt potent, vinga….», i així va sorgir l’Antígona. I el menorquí Jaume Gomila, una persona d’aquestes que van avançades a la seva època, ens va muntar unes farses russes magnífiques. Anàvem a concursos, ho guanyàvem tot, ens ho passàvem molt bé. I des de sempre, ja pensava que volia dedicar-m’hi. Però, com tu deies, i encara que molta gent pugui dir que, si vols, et pots dedicar a aquest ofici siguis on siguis, com a mínim llavors (les coses han canviat molt), no era el mateix voler dedicar-te al teatre si et trobaves a Igualada o si estaves a Barcelona. Si ets aquí tot ho tens a mà, t’ho pots combinar com sigui. Des d’allà, veies alhora un món que et fascinava, però que al mateix temps et feia una mica de por, una mica de respecte.

Tinc entès que quan vas començar a estudiar teatre a Barcelona estaves treballant a una caixa d’estalvis.

Sí, senyor, a Caixa Manresa. Jo veia claríssim que, malgrat no tenir contactes en el món escènic, m’hi dedicaria, encara que fos de forma semiprofessional. Però alhora vaig decidir estudiar magisteri. Anys enrere deia sempre que la de mestra i la d’actriu eren les dues feines més boniques que existien. Ara mateix, ja ho començo a dubtar; de vegades penso que els pobres mestres ho tenen complicadíssim. Actualment, només em veuria amb cor si es tractés d’una llar d’infants, i encara, només un any! El cas és que mentre estudiava magisteri i feia unes hores a l’estiu al Registre de la Propietat, vaig veure que Caixa Manresa cercava auxiliars administratius, vaig pensar «ostres, m’hi presento» i, pam, em van agafar!

‘Un ateneu és com un liceu més petitó, però potser més humà’

Va facilitar això les teves ganes de venir a estudiar teatre a Barcelona?

I tant! En aquell moment l’horari de treball era de 8 a 15 h. I ens vam entendre molt bé amb el delegat, que era una excel·lent persona, i quan havíem quadrat caixa em deia sempre: «Ja portaré jo la cartera cap a la central, tu ves-te’n a Barcelona». La mare m’havia preparat abans la carmanyola, només em calia llavors agafar el cotxe. A casa mai em van posar obstacles, tot i que —i ho entenc perfectament— al principi els fes una mica de por. Però donat que necessitava cotxe (amb la Igualadina de llavors, no hagués arribat!), el mateix pare em va dir: «Ens ho hem de mirar, això, a veure com ho podem fer», i en veure que m’atabalava, de seguida va afegir: «Ja t’ajudarem». I allà em tens, amb el meu R5 vermell, enfilant cap a l’Institut del Teatre (que llavors estava ubicat al carrer Sant Pere Més Baix) i aparcant a llocs on ara semblaria inversemblant fer-ho!

I, llavors, va arribar el moment de ficar-te en una auca d’aquelles que ho canvien tot.

Me’n recordo molt bé: va ser el 20 de juny de 1984. Arribo a l’Institut, i algú em diu que en Pere Planella m’estava buscant. I jo començo a dir-me per dins «relaxa’t, relaxa’t». Donat que m’havia comentat que li agradava molt com prenia apunts, tan polidets, i que fins i tot m’havia arribat a demanar si li deixaria fotocopiar-los, em passa pel cap que potser és això, el que vol. Llavors arriba en Pere, em diu que està preparant L’auca del Senyor Esteve per dirigir-la al Teatre Grec, i em pregunta si vull ser-hi. Imagina’t, amb la flor i nata de l’escena catalana! En aquell muntatge tan bonic (per cert, podeu gaudir d’ell a YouTube) estaven Pau Garsaball, Joaquim Cardona, Rafael Anglada, Montserrat Salvador, Carme Molina, Ramon Madaula, el mateix Carles Sabater… És que hi eren tots, va ser una meravella!

 Què suposa debutar professionalment en tan bona companyia?

Entenc perfectament com són els temps que corren, i que la gent jove que vol fer teatre s’ha d’espavilar com pugui, sovint formant grups de la seva mateixa edat, que parla dels seus propis problemes. Però hi ha una cosa de la qual de vegades em queixo, sempre de bon rotllo. Penso en el que va suposar per a una fornada acabada de sortir de l’Institut, com ara la nostra, aquest contacte fascinant i meravellós amb aquells professionals dels quals tant podies aprendre, mentre et deien alhora: «Nosaltres no tenim els estudis que teniu vosaltres». Ara, quan et mires els que venen darrere teu, et dius a tu mateixa «Mare de Déu, canten, ballen, toquen tres instruments… venen preparadíssims». Però penses també que aprendre d’aquella gent era quelcom fascinant. Hi ha coses que van més enllà de la tècnica, encara que jo en sigui alhora una gran defensora.

‘M’ha tocat fer molt pocs càstings, però els que he fet han estat molt bonics’

Doncs, ara, que ja estem entrant en el moment estel·lar de la teva trajectòria i estàs deixant una mica endarrere Igualada, què et sembla si pitgem el botó de pausa del vídeo, i li fem una visita a l’Ateneu Igualadí, que l’any passat va complir els seus primers 160 anys d’història?

És que (i això ho dic més enllà del fet d’haver nascut a Igualada) el nostre Ateneu té molta vida! I per començar i acabar de situar-nos, hi ha una cosa que el fa també, per a mi, molt especial i entranyable, i és el fet que allà va estudiar de nena la meva mare. De seguida va arribar la guerra i ho va fotre tot pels aires. Però la mare sempre em parlava de l’Ateneu com d’una escola extraordinària. I jo crec que a hores d’ara —i així ho ratifiquen també molts pedagogs— encara no s’ha superat el nivell d’escoles com aquella. Allà va coincidir també amb Cassià Maria Just i Riba, de qui es va fer gran amiga, i que va arribar a ser Abat de Montserrat. I allà va rebre l’ensenyament en català que em va transmetre alhora a mi, quan ella mateixa em va donar les primeres classes en la nostra llengua. Per a mi, l’Ateneu sempre ha sigut sinònim de cultura, lleure i felicitat.

 

És hora de saber si, al teu currículum, hi figura també algun pastoret, alguna pastoreta o algun dimoni, representat entre aquelles parets…

I tant que n’havia fet, de Els Pastorets! La mainada que ara puja, no ho sé, però jo crec que tots els actors i actrius que som més grans, hem passat per Els Pastorets. Vaig començar formant part de la colla de dansaires, després vaig fer d’Avarícia i, molts anys més tard, quan l’Ateneu celebrava no sé quin aniversari, em van demanar que interpretés la Marta, però a l’estil de com ho hagués fet la Vanessa. I a l’Ateneu hi havia anat també durant més de deu anys dos cops a la setmana per assajar a l’esbart dansaire de l’Agrupació Folklòrica Igualadina, que, no és per res, però tenia un cert nivell en el món dels esbarts… I havia assistit també a cine fòrums… Hi feia moltes activitats, a l’Ateneu.

 

Et sembla que ara està tan actiu com llavors?

Només cal dir que ara l’Ateneu fins i tot ha recuperat el cinema per a Igualada, que malgrat ser una població gran, s’havia quedat sense espais on exhibir-lo. Ara disposa d’una sala fantàstica, i t’hi trobes també allà una biblioteca magnífica, i una gran ludoteca… I, naturalment, està el bar per anar a fer la tertúlia; tot, dins d’un edifici molt bonic que és ja per si mateix emblemàtic. Suposo que és per tot això que moltes ciutats adoptaven els seus ateneus com si fossin el seu Liceu. Un ateneu és com un Liceu més petitó, però també més humà. A veure: el Liceu és meravellós, no tinc res contra ell. Però l’Ateneu, a banda de ser molt bonic, té un caliu especial.

 

Creus que els ateneus compleixen una funció equiparable a la que complien en altres temps?

Només cal pensar que ara tenim també aquesta Xarxa de Teatres d’Ateneus, que tant m’agrada, i que tant ajuda les companyies a l’hora de buscar bolos! Jo tinc la sensació que en aquests darrers temps hi ha hagut una revitalització, que els ateneus, en cert sentit, han renascut. Com et deia, fa molts anys s’hi feien moltes activitats, era constant, ja has vist que nosaltres mateixos no paràvem. Però tinc, alhora, la sensació que va haver-hi una època en la qual, i sense estar aturats (això, no), als ateneus hi havia una activitat molt més discreta, s’hi anava bàsicament a fer tertúlies o, posem pel cas, a jugar al dominó. Ara, amb iniciatives com la mateixa Xarxa, hi veig una efervescència que em fa molta il·lusió. S’està treballant amb moltes ganes per tal de fer coses interessants i donar cabuda a molta gent! I com et deia, m’il·lusiona, perquè, a més a més, penso que els ateneus són el reflex de la cultura d’un poble, d’una manera de fer, un segell, un tarannà, una idiosincràsia molt catalana.

‘Per a mi l’ateneu sempre ha sigut sinònim de cultura, lleure i felicitat’

Donats els canvis demogràfics i culturals que experimenta Catalunya, penses que els ateneus estan en disposició de jugar un paper important a l’hora de fer conviure la nostra cultura tradicional, un xic arraconada, amb els nous usos culturals que ens arriben?

Jo crec que poden fer una feinada enorme en aquest sentit, perquè és molt cert el que dius. Quan es tracta aquest tema sempre cito les paraules del meu company Celdoni Fonoll: «M’exalta el nou i m’enamora el vell». Soc una persona del tot oberta a les coses meravelloses que ens aporta tot el que hi ha de nou. Però, ostres, alhora no podem perdre una tradició tan rica, tan fantàstica i meravellosa com ara ho és la nostra. Parlant un dia amb el mestre Ros-Marbà mentre estàvem escoltant no recordo quina música, ens deia: «És que, de vegades, hi ha molta gent que menysté la música popular catalana, quan en realitat té composicions extraordinàries». Sense anar més lluny, si Toldrà fos alemany, l’estarien estudiant a tots els conservatoris. De vegades tens la sensació que ens menystenim a nosaltres mateixos, no sé si pel fet que hem sigut una cultura que va a remolc d’un altre estat.

 

Doncs ara que ja li hem donat un bon repàs a la vida associativa que ens ofereixen els ateneus, tornem cap a aquella Barcelona dels anys vuitanta, en la qual et trobes amb una persona fonamental a la teva trajectòria, el gran Josep Maria Flotats.

T’he de dir que, sortosament, al llarg de la meva carrera m’ha tocat fer molt pocs càstings, però els pocs que he fet han estat molt bonics. El que vaig fer amb ell va ser magnífic. Jo encara estava a L’auca, quan Flotats començà a fer proves per muntar el repartiment del Cyrano. Em van dir que preparés un fragment d’El misantrop de Molière. I em va fer molta gràcia, perquè em va semblar que el personatge de la protagonista no m’esqueia tant com el de l’amiga beata. En entrar a la prova, Flotats em preguntà quin personatge havia triat, i jo li vaig dir que la protagonista era meravellosa, però que aquella nena tan coqueta i tan mona no feia per a mi. Jo portava uns braçalets molt sorollosos, Flotats em demanà que me’ls tragués, i vaig començar… «L’amistat se sol demostrar quan hi ha una cosa a dir realment important…» «Sí, digui, digui…», responia ell. «És que jo soc molt amiga seva, però parlen tan malament de vostè…», i ell «Però, què diu? Vull defensar-me!»…

 

Amb quins ànims vas sortir de la prova?

Quan vaig arribar a L’auca, l’Esteve Ferrer em va preguntar de seguida com havia anat. I jo li vaig dir que tenia aquella sensació que es produeix quan comences a jugar i t’ho passes molt bé. Però alhora hi vaig afegir: «No ho sé, hem rigut molt, però no m’agafaran». Fins que uns dies més tard rebo una trucada a Caixa Manresa —era a l’estiu, i estava jo sola a la sucursal— i una veu em diu: «Hola, soc en Josep Maria Flotats; escolta, em faria molta il·lusió que fossis al Cyrano». No m’ho podia ni creure! Però hi havia un problema: ell volia disponibilitat total des del primer moment. I Caixa Manresa no em posava traves a l’hora d’oferir-me una excedència, sempre que jo pogués esperar els quinze dies que faltaven fins que els meus companys tornessin de vacances. A mi se’m trencava el cor, perquè, d’altra banda, sempre he tingut molt sentit de la responsabilitat.

 

I com va reaccionar, el mestre?

Quan va tornar a trucar i li vaig explicar, primer va restar en silenci. I tot seguit, em preguntà: «Dissabte i diumenge, no treballeu, no? Doncs t’espero dissabte, i quan hagin passat els quinze dies, ja t’incorpores del tot». Jo volia posar-me a plorar! Al cap i a la fi, no era la protagonista, no es tractava d’un personatge que sortís tota l’estona, i malgrat tot, Flotats havia decidit esperar-me! Maurizio Scaparro (el llegendari escenògraf italià d’aquell espectacle) em va dir un cop: «Josep Maria ti ama molto!». Doncs goso dir que, aquí a Catalunya (a París, havia fet ja una carrera molt llarga), soc la persona que més ha treballat amb ell; hem fet sis muntatges junts. I cada vegada que el vaig a veure actuar (fa poc, al Romea, amb La disputa) surto pensant que això seu és teatre amb majúscula.

‘Els meus personatges me’ls estimo tots, podria dir que tots són fills meus’

Abans ja ha sortit el seu nom, però alguna vegada has desitjat assassinar la Vanessa? Perquè el pas següent, va ser ja el salt a la fama mediàtica absoluta.

No! Jo, els meus personatges, els estimo tots, podria dir que tots són fills meus! Mai n’he matat cap, i de cap he dit: «Aquest, ja no el faré mai més». Mira el que ha passat amb la Roseta del Pigmalió de Shaw i Joan Oliver, que ara recupero vint-i-set anys després d’haver-la interpretat al Poliorama. I ho faig mirant-la des d’un altre punt de vista. Llavors era més innocent, ara parla des de la maduresa. I tots aquests personatges m’han permès que la gent se m’apropi sempre amb un somriure. A mi, m’ha agradat sempre molt el tracte amb la gent; fins i tot quan atenia el públic a Caixa Manresa. És precisament la Roseta, la que li diu al professor Jordana de Tot fent Pigmalió: «Jo sé com tractar la gent, cosa que vostè ignora». Si hagués hagut de ser dependenta a una botiga, m’ho hauria passat també molt bé! I la gent se m’ha apropat sempre d’una manera ben acollidora i entranyable. Per cert, que, pel que fa a la Vanessa, veig que moltes persones li continuen guardant un racó al cap. Un cop, fins i tot se’m va apropar un motorista amb xupa de cuir que, tot passant pel costat de la nostra furgoneta, em va cridar: «El vídeo!».

………

Sempre arribaves d’hora a classe, quan feies corredisses per arribar a l’Institut del Teatre?

La veritat és que vaig poder combinar-m’ho molt bé. Jo ja ho tenia parlat amb les persones a les quals els tocava fer la primera hora de classe i que sempre m’havien tranquil·litzat amb un «no pateixis». Tot i això, recordo per exemple un dia que vaig arribar tard, vaig seure a la primera cadira que vaig trobar buida, i tota la classe se’m va quedar mirant: m’havia assegut justament a la cadira destinada perquè s’hi anessin asseient els alumnes per fer un exercici! Però la veritat és que vaig poder fer els tres cursos la mar de bé.

 

Presumeixes amb raó de ser la persona que més cops ha treballat amb Flotats a casa nostra. Però què me’n dius, del cas Joan Pera? Diria que ni La extraña pareja que va formar amb Paco Morán va tenir un recorregut tan llarg com la vostra relació escènica.

Sí! De fet, hi havia gent que quan ens veia travessar el carrer, ja exclamava: «Mira la parelleta!». I quan es va anunciar que en Joan faria l’obra de Neil Simon, em vaig trobar coneguts (crec que va ser la Melero, la que va iniciar la broma) que fins i tot animaven a fer apostes sobre qui seria l’altra part de la parella, mentre em preguntaven: «No seràs pas tu?», i jo, que tampoc sabia qui seria, els deia que l’única cosa de la qual estava segura era que seria un home. Amb el Joan ens hem entès també sempre molt bé. A més, vull afegir que trobo fascinant treballar amb gent tan diferent que prové de tan diferents escoles i formes interpretatives. Tornant a Flotats, per exemple, m’agrada molt aquest rigor seu, aquesta cosa tan precisa, tan exigent i pulcra.

 

Parlant d’exigència i pulcritud (o més aviat, de la seva mancança): l’any passat vas fer unes declaracions sobre una TV3 que sovint, ja no sents com a teva.

És que realment ja no la sento nostra, la desconec. Em sento dolguda i decebuda. L’època en la qual jo estava a TV3 va ser una època daurada, en la qual es procurava que els continguts tinguessin nivell, i que es parlés bé la llengua. Era en gran manera una tele que havia nascut precisament per potenciar el català. Per posar un exemple relacionat amb la fonètica: quan jo sortia fent el personatge de la periodista Sandra Camaca, més enllà d’exagerar la seva condició de «pija» una mica tonteta, la feia parlar fatal. I ara em trobo que, de vegades, escolto presentadores de TV3 que parlen igual! Això passa també a les sèries, quan et surten creadors i intèrprets defensant el que estan fent amb la llengua tot dient: «Fem una sèrie amb el català que ara es parla». Què vol dir, això? Potser és que la resta, estem morts?

 

Creus que al teatre està passant també una mica el mateix?

Jo he treballat amb actors que, quan van a Madrid, van a classes de dicció i procuren parlar un castellà perfecte. I ho trobo molt ben fet, perquè totes les llengües són meravelloses; per això em sap tan greu que hi hagi qui vulgui fer desaparèixer la meva. Però el cas és que sovint et trobes amb intèrprets que, per contra, quan es tracta del català, el parlen malament i el tracten a cops. De vegades em trobo actors i actrius que, quan assenyalo això, em responen amb un «és que ets massa filprimada». Però no es tracta d’això. Ben cert que jo estimo la meva llengua. Però, encara que no l’estimés gens, el meu deure professional seria parlar-la bé. Si te’n vas a Madrid, a Anglaterra, o a on sigui, parlant de qualsevol manera, el primer que et diran serà: «Escolti, passiu bé!». En canvi, aquí, es pot parlar la llengua de qualsevol manera, no passa res.

 

Com ho vas portar, això de passar de ser una actriu de prestigi dins d’una companyia de prestigi, a gaudir d’una enorme celebritat popular?

Jo, sincerament, ho vaig viure molt bé. Passa que la gent, sigui perquè els programes que feia eren d’un humor del tipus que a mi m’agrada, un humor subtil, irònic, elegant, d’aquell que no fereix ningú, o també perquè sempre he sabut connectar amb les persones, s’ha apropat també sempre a mi amb amabilitat, com et deia abans. El que sí que és cert és que, al començament, era tot una mica atabalador. Però no pas per la gent, sinó pel fet que et demanaven que anessis a tot arreu i, noi, arriba un moment que no dones l’abast. A mi em costa molt dir que no, i això sí que m’estressava una mica. I arribava aquell moment en el qual et deies que calia frenar una mica, no pas per la gent —que t’ho demanava de bona fe—, sinó perquè costava una mica poder complaure tothom.

 

I a l’inrevés, quan, com passa sovint a la teva professió, després de fer un pic arriba un moment de certa baixada, com ho has viscut?

He tingut molta sort, en aquest sentit, perquè no he parat mai de treballar, mai. Sempre he estat en muntatges que han funcionat molt bé; amb el mateix Pera havíem arribat a fer temporades llarguíssimes. Actualment, ens sorprèn a tots arribar a programar dos mesos seguits; sembla una meravella. Et trobes companyies i coneguts que et diuen tan contents que faran un espectacle quatre dies, o quatre caps de setmana… O tu, i et preguntes cap on estem anant.

 

‘Tinc la sensació que a Catalunya, sovint, ens menystenim a nosaltres mateixos’