6è Congrés d’Ateneus
1PONÈNCIA INAUGURAL (PEP MONTES I SALA)
El 15 de març de 2006, el professor Manuel Castells, catedràtic de sociologia i urbanisme per la Universitat de Califòrnia, Berkeley, finalitzava una conferència en aquesta mateixa sala, que tenia un aspecte força diferent a l’actual, amb una frase prou contundent, que expressava, en paraules seves, un somni. Castells deia que volia veure els ateneus, literalment, “com a nodes locals de producció en xarxa de les noves idees que ens permetin reinventar la cultura de la societat en la qual vivim”.
La xerrada del professor Castells era el tret de sortida per a un any llarg de celebracions per commemorar el centenari de la instal·lació de l’Ateneu Barcelonès en aquest magnífic casal, conegut com a Palau Savassona. L’efemèride era molt rellevant per diverses raons, però una d’essencial era, justament, que posava en valor la importància del patrimoni i l’espai físic com a base per al desplegament de l’activitat ateneística. Seria molt difícil imaginar l’Ateneu Barcelonès sense identificar-lo amb la seva seu, de la mateixa manera que seria gairebé impossible reconèixer la personalitat de la pràctica totalitat d’ateneus del nostre país sense una vinculació estreta amb els edificis que els allotgen. Però, paradoxalment, el professor Castells no va parlar pràcticament gens de l’espai físic en aquella conferència. Intentava imaginar quin podia ser el paper dels ateneus al segle XXI, a partir de dues idees bàsiques. Es preguntava, d’una banda, quin havia de ser l’encaix de les nostres entitats en un entorn comunicatiu ja llavors presidit per la irrupció de les tecnologies de la informació i una inevitable transformació digital. I proposava els ateneus, d’altra banda, com a instruments productors d’idees i d’innovació social, contrapès necessari i independent de l’administració i de les elits acadèmiques.
Vist amb distància i amb els meus ulls, avui curats d’espants però en aquell moment enlluernats per la brillantor dels plantejaments del sociòleg, m’adono ara que el punt de partida del seu “somni” era, justament, la constatació que els ateneus, en aquell moment, tenien un mal encaix en els nous entorns comunicatius i que feien una escassa contribució a l’hora de produir noves idees. El “somni” de Castells era engrescador, però no és menys cert que, tot i que no ho deia explícitament, descrivia per defecte un panorama poc falaguer.
Pot semblar que aquesta referència al passat és extemporània en la inauguració d’un congrés que justament vol parlar de futur. Però m’hi he vist abocat en intentar revisar quina és la visió que tinc jo del moment actual del moviment ateneista. Quan faig la llista teòrica de reptes que crec que han d’afrontar avui els nostres ateneus m’adono que és molt semblant a la que ja havia fet un any enrere per a alguna de les activitats formatives adreçades a entitats en els que habitualment participo. Veig també que la meva llista té ben poques diferències amb la que vaig construir amb una colla de companys quan vam participar fa dos anys a les eleccions per a la junta directiva de l’Ateneu Barcelonès. I la relació de reptes és gairebé una rèplica perfecta d’algunes de les idees que van aparèixer fa cinc anys, quan vaig participar en les Jornades sobre cultura popular i associacionisme que es van cloure al Teatre de Sarrià, convidat pel llavors Director General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Cultural i avui Conseller de Cultura a l’exili, Lluís Puig. Finalment, constato que el meu catàleg de necessitats reprodueix, gairebé sense voler, els temes de debat de fa deu anys, en el cinquè Congrés d’Ateneus de Catalunya, antecedent directe del que avui engeguem.
És probable que si demanéssim al professor Castells una nova conferència sobre el paper que desitja o proposa per als ateneus ens diria avui, dotze anys després, coses molt semblants a les d’aquella intervenció que us he esmentat. És fàcil arribar a la conclusió, per tant, que l’any 2006 demanava i proposava coses que encara avui no s’han esdevingut, o que no ho han fet de manera suficient o satisfactòria.
Podem encetar aquest congrés dient que continuem enfrontats als mateixos problemes, dificultats, reptes o qüestionaments de deu o dotze anys enrere?
És innegable que durant aquests anys s’han produït canvis de context molt rellevants, que la transformació tecnològica ha estat fins i tot més ràpida i profunda que la que ens vaticinava el professor Castells, que hem afrontat una crisi econòmica devastadora, que l’ecosistema polític ha estat sacsejat d’una manera que difícilment podríem imaginar en aquell moment i que la societat civil ha explorat vies inèdites a casa nostra per fer-se present en la vida pública i en els espais de poder i decisió. Gairebé tot ha canviat, però la llista de temes que els ateneus tenen damunt de la taula no ha variat gaire.
A la fi, però, no és pas aquesta ponència la que ha de fixar el guió dels debats que s’han de produir durant aquest nou congrés. Estan prou ben delimitats en la programació prevista i compten, a més, amb una eina de debat a la xarxa que ha de facilitar la discussió i la cerca de conclusions. Sou els representants de les entitats d’arreu del país, en bona tècnica ateneista, els que heu de debatre sobre l’estat en què es troben els reptes que es van plantejar en el congrés de fa deu anys, per fer-ne una bona anàlisi, actualitzar-la i per elaborar, si s’escau, propostes de solució i de futur.
Si avui m’interessa constatar que continuem buscant la manera adequada de comunicar, que dubtem encara sobre la fórmula més idònia de gestionar les nostres entitats, que segueixen vives les dificultats per produir canvis generacionals i que ampliar el ventall participatiu de les organitzacions associatives continua sent un repte pendent, no és per proposar-vos solucions màgiques o receptes infal·libles. Si pretengués tenir aquestes respostes, a banda que seria un acte imperdonable de supèrbia perquè estaria menyspreant la feina quotidiana dels darrers anys de milers de catalans vinculats als nostres ateneus, deixaria aquest congrés sense feina ni objectiu. No; si remarco que els temes de debat d’avui, salvant el context, són idèntics als de fa dotze anys és perquè busco raons per explicar el somni no acomplert (de moment) del professor Castells.
Vull creure que assolir aquell somni, o algun de molt semblant, no és tant una qüestió de recursos, capacitats i esforç, tres elements que, amb totes les mancances que vulgueu remarcar, són a l’abast dels Ateneus, sinó de concepció del propi projecte, del seu posicionament en els nous entorns socials i d’atenció a unes necessitats ciutadanes que ja no són ni de bon tros les que van motivar l’aparició històrica dels ateneus i ni tan sols les que han fet possible la seva pervivència durant les darreres dècades.
És per tot això que em proposo suggerir només un marc de treball; vull esbossar el dibuix d’un posicionament global per al món ateneístic que ajudi a decidir quins han de ser els camins que ha de transitar per garantir la pervivència del seu model associatiu, d’una banda, i per dotar-lo d’objectius ambiciosos, que vagin més enllà de la quotidianitat i de la gestió material dels seus recursos, per aspirar a erigir-se en un agent decisiu en l’articulació de la societat civil.
Per fer-ho apuntaré dues reflexions de caràcter general, que ajudin a dibuixar un marc de referència per a la intervenció dels ateneus en la vida de la comunitat, i apuntaré finalment una petita llista de condicions necessàries que crec que s’han de donar o que cal complir per tal que les nostres entitats puguin aspirar a una mínima eficàcia de les seves actuacions. Si alguna d’aquestes idees poden ser font d’inspiració en els debats que afrontareu a partir d’ara i si alguna de les propostes que llançaré poden actuar com a estímul o provocació, em donaré prou per satisfet.