Pablo Larraz: ‘M’agrada molt haver pogut guiar grups i veure que la gent és feliç cantant’
Pablo Larraz
Entrevista al director de l’Orfeó Català i director artístic de l’Escola Coral, als Lluïsos de Gràcia
Revista ATENEUS 27
Text i fotos: Sílvia Espinach
Apassionat per la seva feina i les persones que l’envolten, aquest setembre pren les regnes de la direcció l’Orfeó Català i en redefineix la seva estructura i funcionament.
Com encares el repte d’esdevenir el nou director de l’Orfeó Català?
Amb una barreja d’il·lusió i responsabilitat. Sempre que m’endinso en un projecte he de tenir clar què és el que hi puc aportar, perquè si no és així, no l’agafo. Penso que cal ser conscient d’on soc, quines són les meves limitacions i quin paper hi puc jugar. És veritat que, en molts aspectes, no em canviarà gaire la vida, perquè fa uns anys que formo part de l’Orfeó i hi he desenvolupat diverses tasques, com a subdirector, coordinador pedagògic o director principal, i ara hem cregut que podria ser la persona indicada per portar a terme la direcció artística dels cors.
‘Sempre que m’endinso en un projecte he de tenir clar què és el que hi puc aportar, perquè si no és així, no l’agafo’
En aquest sentit, heu canviat una mica l’estructura dels cors. Com serà aquest nou programa que esteu preparant?
Jo soc mestre de Primària i és una cosa que porto a l’ADN, perquè els meus pares i el meu germà també ho són. Així que, si alguna cosa crec que se m’ha donat bé i m’hi trobo molt còmode, és gestionant grups de persones, i quina millor manera que fer-ho a través de la música.
Amb la direcció anterior es va fer molt bona feina, però ens hem preguntat per què hi ha d’haver una separació entre l’Escola i l’Orfeó si realment compartim la mateixa filosofia. Pensem que és un moment d’unificar certes coses i esbrinar què esperem de les persones que passen per la casa, des dels que comencen amb sis o set anys, a un cantaire que es jubila a l’Orfeó als seixanta o setanta anys, i què creiem que els estem aportant nosaltres en l’àmbit personal i musical.
També volem unificar coses que han funcionat molt bé a l’Escola Coral que creiem que ens poden funcionar a l’Orfeó, i al revés. Hi ha aspectes del treball vocal que potser els podem aplicar i crear un sol claustre amb una manera única de fer, uns mòduls, unes audicions, uns informes compartits, així com un únic seguiment de la gent que passa des del principi fins al final.
Per altra banda, també volem desencasellar els directors dels seus propis grups i permetre que, per exemple, el director del Cor de Noies faci un passi amb l’Orfeó, o jo me’n vaig a dirigir els nens. És una manera de fer més família, perquè és veritat que hi ha molt bona relació, però la casa és molt gran. La idea és fer el mateix que el que he viscut als Lluïsos de Gràcia o a l’Orfeó Gracienc, on hi ha una família coral, marxem tots els caps de setmana, els nens passen i compartim vivències. Si jo puc aportar això, ja estaré content.
En concret, què ens pots avançar de la programació?
Per aquest canvi de model de l’Escola Coral necessitava ajuda, i tot i que estic molt content amb qui estic treballant, la incorporació de noves persones i de directors convidats crec que és clau per aportar aires nous. Parlo de la Montse Meneses, que vindrà a fer de subdirectora de l’Orfeó, i de l’Oriol Castanyer, que és director de la Coral Sant Jordi, el qual codirigirà el Cor Jove. A més, tindrem dos directors convidats que per mi són els actuals top del país, en Lluís Vilamajó i en Basilio Astúlez. Tenia ganes d’incorporar persones que ens fessin créixer des de les seves perspectives com a col·laboradors, per una banda, i després gent que ens ajudi a gestionar el dia a dia.
Evidentment, també tinc ganes de fer coses pel que fa al repertori, però no em mou tant com veure com estem cantant, quin so tenim, què estem aportant a la societat i com podem donar suport al cant coral, perquè amb la pandèmia han desaparegut forces cors. Així que des de l’Orfeó volem mirar de potenciar assajos oberts i convidar cors que vinguin a cantar per ajudar-los a tenir al·licients, aprofitant que nosaltres tenim el privilegi de tenir un palau amb unes sales d’assaig. Perquè al final no només els directors, sinó també els mateixos cantaires són els que han de sentir que poden aportar quelcom.
El cant coral a Catalunya té una tradició molt arrelada. En quin moment històric creus que ens trobem ara mateix?
No sé si tinc tanta perspectiva com per fer-ne aquesta valoració perquè, en primer lloc, jo vaig venir a viure a Catalunya amb divuit anys, i la vida del cant coral la vaig començar a conèixer amb vint-i-un, als Lluïsos i a l’Orfeó Gracienc. Tinc la sensació, no sé si és real o no, que ara estem vivint un moment una mica delicat. Crec que cada vegada sorgeixen cantaires amb més nivell, però, quina sortida els donem? Si vol algú vol viure de cantar, aquí ho té molt complicat. Hi ha pocs cors professionals a banda del Cor de Cambra del Palau i el Cor del Liceu. Jo tinc molts companys que han marxat fora, com en Francesc Ortega, que és professor al conservatori d’Alemanya. Aquí s’han de fer mil coses per treure’s un sou i no està molt ben pagat.
Durant una època, el bon nivell dels cors amateurs ha fet que les institucions s’estalviessin diners, i mentre que ningú es planteja que una orquestra amateur vagi a tocar a l’Auditori, sí que ho poden fer les corals amateurs, com pot ser el mateix Orfeó. Això està molt bé, perquè garanteix que els cors amateurs tinguin cert nivell, però també et planteges si realment s’estan aprofitant de la professió, perquè tu estàs fent la mateixa feina, els mateixos assajos i se t’està exigint el mateix nivell de qualitat musical que al músic de l’orquestra.
Per altra banda, també tinc la sensació que després d’un boom molt important, hem perdut cors. Que desaparegui un cor com Lieder Càmera no és un bon senyal. La pandèmia ha influït, però també és veritat que, no sé fins a quin punt, la manera de percebre els cors està canviant. El jovent potser no és tan fidel a cantar en un cor. I això què vol dir? Que el jovent no té ganes de cantar? Jo crec que sí que en té, però no troben on fer-ho. Sento que no és un moment de gran Eufòria, però, precisament, la gent canta i tothom consumeix més música que mai.
En canvi, sí que veiem que el panorama musical català, a banda del cant coral, està en un molt bon moment.
Exacte, i la qualitat dels grups ha pujat molt! Jo he estat a l’ESMUC i és al·lucinant com en surt la gent de preparada. La Sílvia Pérez Cruz, la Judit Nedderman o els Stay Homas han viscut aquella experiència. Evidentment, no tot és la formació reglada. Per la seva banda, el cant coral, continua, perquè la tradició és forta i la gent té ganes de cantar, però no sé si viu el seu millor moment. No sabria donar una diagnosi de què està passant exactament, però la veritat és que tot plegat em preocupa una mica. Veig que la gent ara ja no té ganes de comprometre’s amb un sol grup; sinó que té ganes de tastar coses. També em plantejo si el repertori del cant coral s’ha allunyat una mica de certs gustos actuals.
‘El Palau de la Música és realment l’Orfeó Català, i l’Orfeó són un grup de persones que tenen la seva professió i que dedica moltes hores a cantar’
I de cara al futur? Com creus que podríem encaminar aquesta situació?
Jo crec que la gent canta i té ganes de cantar. Cal trobar perfils de persones que enganxin o nous grups, com Brückner o Noctes. Potser han de ser aquestes mateixes persones que s’ajuntin; aquest jovent que trobi els seus espais. Jo crec que és un moment en el qual també estem reubicant-nos. Molts dels cors han sofert canvis en la direcció. Jo he agafat l’Orfeó Gracienc després de vint-i-cinc anys amb el mateix director, i el Cor Madrigal també ha passat de la Mireia Barrera a en Pere Lluís Biosca, per posar un exemple. Això potser serà un reclam per a algunes persones més joves, però alhora pot fer que altres persones que portaven més temps ja no se sentin identificades amb els nous lideratges.
Cors infantils, joves o adults, amb què et quedes?
És un gran tema, perquè gaudeixo molt amb tots. La meva primera experiència va ser als Lluïsos dirigint nanos de cinc i sis anys. Vaig estar quatre anys portant aquesta canalla. Just acabava d’estudiar Magisteri i sentia que per mi era un repte. Després vaig dirigir molts cors joves, on encara que no fos la meva especialitat, hi ha una energia especial. Ara ja tinc quaranta-dos anys i la vinculació amb els joves també canvia. Quan tens vint-i-cinc o vint-i-vuit anys lideres d’una manera i després tens un bagatge musical molt més ampli, però no tens la mateixa energia.
De les coses que em fan més feliç a la vida és veure com els joves i la canalla creixen i troben un espai on se senten a gust, on els pots ajudar a potenciar les seves capacitats i ajudar-los a volar. No hi ha cosa més bonica.
Els adults m’agraden molt també, però és una altra història. El tipus de llenguatge és diferent, però les exigències van pel mateix camí i tothom vol el mateix. Jo sempre dic que a l’Orfeó Català o al Gracienc no deixo de ser el Pablo mestre de Primària, perquè al final els objectius, educativament parlant, són similars, i és el que més m’agrada del cant coral.
Quin record tens dels Lluïsos de Gràcia?
Els anys de Virolet van ser una de les etapes més especials de la meva vida. Vaig créixer musicalment i vaig aprendre a dirigir. Vam coincidir un grup de gent jove que estàvem molt motivats a tirar endavant, amb què ens vam fer molt amics, i que avui encara són dels millors amics que tinc. Dirigíem el cor infantil i després anàvem a cantar a Cantiga, unes altres dirigien Sinera, anàvem als cursos de direcció plegats, a la muntanya junts,… Són records inesborrables.
Què t’aporta, avui, haver passat per aquestes corals?
Les ganes de compartir i una estima per les persones amb qui et relaciones i les activitats que fas. L’etapa als Lluïsos de Gràcia va ser molt idíl·lica perquè en Pep Prats és un gran líder, i amb ell vaig aprendre a guiar una família, des de deixar en llibertat fins a treballar en equip. Jo crec molt en el voluntariat i això era totalment voluntari. Érem deu directors en el cor infantil, dos per grup, perquè teníem més de cent nens i nenes. Muntàvem assajos, caps de setmana, concerts de Nadal, treballàvem la relació amb els pares i jo feia classes de solfeig, també. Ens passàvem les tardes aquí, era flipant la il·lusió i l’estima per fer el que fèiem. A més, jo vaig estar de monitor de campaments durant aquests anys. M’agrada molt haver pogut guiar grups, veure’ls créixer, i veure que la gent és feliç.
A l’Orfeó Català teniu el Projecte Xarxa Coral. Com poden les corals dels ateneus accedir-hi?
Hi ha diversos cors d’ateneus que ja hi han participat. La idea que volíem destacar, després de tota la situació pel Cas Millet, era que el Palau és realment l’Orfeó Català, i l’Orfeó són persones que tenen la seva professió i que dediquen moltes hores a cantar. En un espai privilegiat i amb unes possibilitats de formar-se impressionants, però que no deixa de ser gent que voluntàriament decideix fer la seva activitat al màxim de les seves capacitats. Arran de tot això ens vam preguntar què és l’Orfeó per la gent i què estem aportant, i si estem potenciant el fet de tenir vincles amb altres cantaires o amb altres cors, i va sorgir la idea, per part d’en Josep Vila, que crec que és molt encertada, que la gent pugui venir a cantar al Palau. Ja fa uns anys creant vincles amb un parell de cors cada any. Per participar-hi, simplement cal enviar un correu a una de les adreces del Palau. La veritat és que ens agrada anar per tot Catalunya, o sigui que si algú està interessat, estarem encantats!
‘La vida m’ha portat fins aquí, em sento afortunat i m’encanta’
A banda de la direcció dels cors, també has estudiat per ser baríton.
No em vaig plantejar mai que seria director. No era el somni de la meva vida. Jo volia ser mestre. Però, vaig descobrir el cant coral dirigint el cor infantil, i vaig voler seguir aprenent a dirigir. La vida m’ha portat fins aquí, em sento afortunat i m’encanta. Però, també crec que hi ha alguna cosa especial en el cantar. Quan dirigeixo em trobo sovint cantant amb el cor, i m’agrada fer-ho de tant en tant.
Vaig decidir estudiar cant per poder aportar més als cors, tenir més recursos i més seguretat, perquè a vegades em convidaven a cantar i jo pensava que encara que tenia facilitat, m’hi havia de posar de debò. Tanmateix, és una cosa difícil de compatibilitzar, perquè quan estàs dirigint et casques una mica la veu, perquè fas sorolls i gastes molta energia. Crec que hagués tingut possibilitats, no sé si per dedicar-me’n al 100%, però com que m’anaven oferint cors, al final arriba un punt que has d’acceptar que tens les teves limitacions, i no ho pots abastar tot.
I també les teves capacitats, no?
Sí! Evidentment. Però, per cantar has d’estar en forma. Jo no canto cada dia ara, i de tant en tant tinc algun amic que em convida a algun cor, però sé que segons a quins llocs no hi aniria a cantar. Ara fa un any vaig tenir l’oportunitat de poder provar-me com a solista i vaig ser feliç, però tota la setmana d’abans vaig haver de provar-me, veure que la veu no estava a punt, assajar i repetir. La musculatura agafa hàbits i la veu també et va canviant.
Tinc clar que aquesta és una etapa, com a mínim a l’Orfeó Català, perquè dones molta energia, i en el moment que no pugui o l’entitat cregui que el projecte ja està esgotat, seré feliç d’haver aportat el que sigui, però llavors potser també podré cantar, en un cor per això. Cantar és fantàstic i això ho enyoro. A vegades, estic dirigint i m’estic cantant a sobre, i penso “us canviaria el lloc ara mateix”. Però això és bo, perquè vol dir que en el fons m’apassiona el que faig.