Raimon: ‘He estat un militant de la vida, la llengua i la cultura’

Raimon
Entrevista al cantautor, al Reial Cercle Artístic de Barcelona
Revista ATENEUS 34

Text: Guillem Vidal
Fotografies: Juan Miguel Morales

Tal com va estar advertint durant aquells dies, Raimon Pelegero i Sanchis (Xàtiva, 1940) no ha tornat a cantar ni a tocar la guitarra en públic des del maig del 2017, quan va acomiadar-se (en plena bellezza!) amb una dotzena de recitals al Palau de la Música Catalana. L’autor d’Al vent, Jo vinc d’un silenci i Diguem no, entre altres cançons que formen part de la memòria col·lectiva del país, va publicar fa uns mesos dos dietaris escrits entre els anys 1981 i 1989 (Personal i transferible i Punxa de temps, tots dos a l’Editorial Empúries), amb reflexions sobre l’ofici de cantar, sobre la seva relació amb vells (i enyorats) amics, com l’escultor Andreu Alfaro o l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán i, també, sobre les incerteses, esperances i desil·lusions polítiques d’aquell moment. Junt amb la seva dona, Annalisa Corti, el cantautor ha dedicat un munt d’esforços aquests últims anys a «ordenar» el seu imponent llegat, amb la Fundació Raimon i Annalisa de Xàtiva agafant forma en l’horitzó, però la ferma decisió, tanmateix, de no tornar a publicar mai més un disc (l’últim amb cançons d’estrena, Rellotge d’emocions, és del 2011) o escriure un llibre de memòries.

Tal com cantava a Quan jo vaig nàixer, vostè és del 1940. I el desembre compleix 84 anys…
Que són molts anys, eh? Són massa anys, de fet!

En fa set i mig del seu últim recital. Com es troba i com se sent, en l’actualitat, Raimon?
Fet un cataplasma, com tants altres senyors de 84 anys [riu]. Sovint parlem amb gent de la meva generació que passar dels setanta als vuitanta es nota molt, en el cos, que el canvi és important. A més, cada vegada hi ha més gent estimada, companys de viatge, que se’n comencen a anar i, tot plegat, a la vida, esdevé una miqueta més complicat…

Li llegia dir en una entrevista que, a aquesta edat, s’és més «un animal de memòries, més que no pas d’esperances».
Bé, no exactament, potser ara ho matisaria, això. Hi ha molta memòria, evidentment, però també cal que hi hagi esperança, ja que, sense esperança, es fa difícil trobar realment motius per continuar endavant quan t’aixeques al matí. Hi ha molta vida viscuda, vida que s’està vivint… però un, en aquest moment vital, és molt conscient de l’edat que es té, sobretot quan, entre els setanta i els vuitanta anys, com deia, veus un munt de gent al teu voltant que comença a caure i no pots romandre indiferent…

Deixar de cantar va fer sorgir noves inquietuds? Ha fet aquella mena de coses pendents que molta gent sempre diu que farà l’endemà mateix de jubilar-se?
No, la veritat és que no he alterat gaire el meu sistema de treball: escriptura, molta lectura, publicar alguna cosa si crec que pot valer realment la pena, com vaig fer fa poc amb aquests dietaris dels anys vuitanta… Sí que hem entrat bastant a fons, l’Annalisa i jo, per exemple, a deixar ben ordenat tot el que tenim, sobretot l’obra escrita. Últimament, per exemple, hem recuperat les més de cinquanta columnes d’opinió que vaig escriure setmanalment durant tot un any per a la revista Destino, que eren pròpies de la mena de periodisme que es practica a Anglaterra i que el seu director d’aleshores, en Néstor Luján, sempre molt a l’aguait del que es feia en altres llocs del món, va agafar com a idea per crear La Columna de Raimon. He escrit, d’altra banda, alguns poemes, hem aplegat totes les cançons, que en són més de 150… Són tasques que porten molta feina i en les quals, l’Annalisa i jo, ara, portem força temps treballant.

Toca la guitarra?
No, ara fa temps que no. La tinc força abandonada. Fins fa un any o dos encara l’agafava de tant en tant, però ara fa temps que no, en part perquè tinc mal d’esquena i, com et deia, començo a estar fet un cataplasma [riu].

Molts cantants que anuncien la seva retirada dels escenaris, com va fer vostè l’any 2017, després no ho fan perquè s’adonen que els és impossible viure sense els escenaris. Tenia algun dubte, en aquest sentit, quan va fer aquells dotze recitals de comiat al Palau de la Música? O estava plenament convençut que aquell comiat no tindria marxa enrere?
No, de dubtes no en tenia cap ni un. Tenia molt clara la idea aquesta que diuen en italià: finire in bellezza [«acabar amb el llistó ben alt»]. Volia acomiadar-me en plenes condicions, no allargar-ho més del compte. Recordo una vegada que vam anar a veure el Leo Ferré, aquell cantant francès, a Sabadell i, per anar de les bambolines al micro, s’hi va estar no menys d’uns vuit o deu minuts. És cert que, una vegada es palplantava davant del micro, cantava com si no hagués passat res. I ho feia molt bé, encara! Però veure’l caminar d’aquella manera (que és, segurament, la manera en què dec caminar jo ara!) va causar-me força impressió. Jo, en canvi, el 2017, em sentia en plenes facultats. I, precisament per això, vaig concloure que era el moment adequat de deixar-ho. Volia que tant el públic com jo ens quedéssim amb un bon record. I, sobretot, no jugar amb la possibilitat de quedar-me en blanc o entrebancar-me algun dia amb les cançons, que és una cosa que, malauradament, he vist fer a cantants d’una certa edat…

No sé si s’ha divulgat prou que la paraula «recital», en el món de la cançó, va ser Raimon, qui va posar-la en circulació…
Sí, no existia, la gent no sabia com anomenar-los, els recitals, perquè no eren una cosa massa habitual. Eren encontres on es cantaven cançons, però també eren molt més que això. Hi havia un contingut per difondre més enllà de les cançons. I a mi se’m va ocórrer dir-ne «recitals», que és com es deia als de poesia. És una paraula que va enganxar i que, ara, m’adono que ha quedat plenament normalitzada.

Fa dos anys es va presentar la Fundació Raimon i Annalisa, que tindrà la seu en el futur Centre Raimon d’Activitats Culturals a Xàtiva i a la qual ha dedicat bona part de la seva feina els últims anys.
Sí, tindrà milers de llibres, pintures d’amics com Tàpies i Miró, material sonor… Has de tenir en compte que he fet dues gires al Japó, vaig recórrer els Estats Units cantant en una vintena d’universitats, he cantat també a França, Suïssa, Alemanya, Suècia, Itàlia… Hi ha molt de material fruit d’aquests viatges, doncs, i intentar ordernar-lo, com deia abans, demana molta feina. És un projecte que està a Xàtiva i que depèn molt de les institucions d’allà pel que fa als terminis, però tenim la plena confiança que anirà endavant.

Amb Annalisa Corti, a qui ha dedicat cançons tan boniques com Com un puny, s’hi va casar l’any 1966. Quines decisions importants ha pres Raimon, l’artista, gràcies a ella en especial?
Se’m fa molt difícil dir-ho, perquè des del primer moment ho hem parlat sempre tot entre nosaltres. Annalisa, en qualsevol decisió que he pres d’ençà que estic amb ella, sempre hi és present. Tinc molt en compte el seu criteri, que sovint porto a la pràctica i, altres vegades, li discuteixo força, perquè el meu, senzillament, em sembla millor. Però ho discutim tot sempre. I, sovint, ho discutim tot molt!

Allò del Diguem no, doncs, a vegades també va dirigit a ella…
Sí, alguna vegada sí [riu].

Parlem dels ateneus. Tot i que, anys abans, ja havia actuat a Barcelona acompanyat dels Setze Jutges o altres cantants, el primer que va oferir en solitari a la ciutat, quatre anys després, va ser, precisament, en un acte organitzat per la revista Quatre Cantons, a L’Aliança del Poble Nou, una entitat amb més de 150 anys d’història adherida a la Federació d’Ateneus de Catalunya.
Sí, no en tinc gaires records, d’aquell recital, perquè aviat en farà seixanta anys! Però sí que recordo que m’agradava força cantar en espais com els ateneus. De fet, jo sempre vaig cantar força en espais insòlits, començant per les escales de la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat Complutense de Madrid davant més de 6.000 persones (i on recordo que es van fer unes fotografies impressionants!) i acabant per l’Institut Químic de Sarrià. O al carrer mateix! Vaig tenir l’oportunitat de cantar per tot el món i en indrets molts singulars i diferents.

I quina opinió li mereix el paper que juguen, i han jugat, els ateneus com a garants, promotors i dinamitzadors del patrimoni cultural dins la nostra societat?
Un paper molt important, és clar. A València n’hi havia un [l’Ateneu Mercantil de València] a la plaça de l’Ajuntament, que aleshores es deia la plaza del Caudillo. Hi havia anat moltes vegades, ja que s’hi feien un munt de presentacions de llibres i tota mena d’actes culturals. Era un lloc amb molta vida cultural… A Xàtiva, en canvi, hi teníem dos casinos: el Setabense i el Comerç. Al primer hi anava la gent, diguem-ne, més benestant i, al Comerç, la gent més popular, però estaven un al costat de l’altre i convivien sense problemes, amb l’única diferència remarcable que els vestits que duien els que anaven a ballar al Setabense potser eren un xic diferents dels de la gent que anava a ballar al Comerç [riu]. S’hi ballava molt, de fet, en aquests dos llocs!

Potser a vegades no ens n’adonem plenament, de la funció que fan…
No, segurament no. A l’ateneu de València que jo et deia, per exemple, s’hi feien una gran quantitat d’actes culturals! Jo hi he anat tant a fer presentacions de coses pròpies com a veure què hi presentava altra gent, sobretot poetes. Però el cas és que, entre una cosa i altra, hi he anat sovint. Els ateneus tenen aquesta funció i és important reivindicar tot el que fan.

Vostè, de ben jovenet a la Universitat de València, ja hi participava activament, en activitats culturals.
Sí, la qual cosa, per a mi, va ser molt important. Miquel Dolç, un filòleg mallorquí a qui vaig tenir de professor de llatí i que tenia una gran cultura, per exemple, em va fer llegir Ausiàs March amb motiu de la commemoració dels 500 anys de la seva mort i, en aquell moment, d’Ausiàs March no se’n parlava enlloc, ni en parlava ningú, ja que hi havia un interès evident per tenir segrestada la nostra identitat. Allò va ser un descobriment, perquè, a la Universitat, quan es parlava de la Història de la Literatura, no es parlava pas de la Literatura Catalana, sinó de Literatura Espanyola i prou, amb Calderón de la Barca, Garcilaso, Lope de Vega i tots aquests noms. Hi vaig tenir grans professors, aquells anys, a la Universitat de València (José María Jover, Joan Reglà…), tot i que quasi tots venien d’universitats més importants i hi estaven desterrats.

Quan, fa uns mesos, va recuperar, i publicar, aquests dos vells dietaris, explicava que els havia fet, sobretot, per aprendre a escriure bé en la seva pròpia llengua.
Exacte, i estem parlant dels anys vuitanta! Els dietaris em van semblar, en aquell moment, un bon sistema per poder escriure en català, ja que és un gènere que no t’obliga a parlar de res en concret sinó del que se’t va acudint mentre escrius. És així com vaig fer aquests llibres. Castellà, francès, italià, anglès… amb tots aquests anava bé, però on fallava, precisament, era en el català, ja que no l’havia pogut estudiar a l’escola ni enlloc i, per tant, era molt difícil tenir referents propis.

Mai no va cantar en castellà, francès, italià o anglès, però, sinó que sempre es va mantenir ferm amb el català.
Quan, l’any 1963 vaig fer el meu primer disc, que tenia quatre cançons (Al Vent, Som, La Pedra i A Cops), se’n van vendre, d’entrada, més de 40.000 exemplars, que era una xifra, en l’època, impensable per a un disc en català que, a més, no tenia flamenc ni aquells boleros propis d’en Machín. Això va provocar que, de seguida, em vinguessin d’una companyia de discos a proposar-me que cantés en castellà. I, més tard, em van dir de fer-ho en anglès i francès. En els anys que vaig estar en actiu, de fet, tot sovint hi va haver gent que intentava que cantés en una altra llengua, però… què caram! La meva llengua és la de Xàtiva!

Se sent especialment orgullós, doncs, de no haver cedit mai ni un pam, en aquest aspecte?
No, «orgullós» no seria la paraula. Jo el que volia, simplement, era fer les coses bé. Per què coi la llengua en què canto hauria d’haver estat una llengua diferent del català, que és la llengua amb la qual m’expresso? És cert que en castellà o francès hauria guanyat segurament força més diners, però a mi el que m’interessava no era fer diners, no volia ser ric. Amb el que teníem, anàvem vivint, i, per a l’Annalisa i jo, això era més que suficient.

Li preocupa, actualment, la situació de la llengua?
La meva preocupació no crec que serveixi per a res, però sí que diria que és força inqüestionable el fet que, en segons quins llocs, el català va de baixada. A Barcelona, segurament, malgrat tot, encara hi és força present, però a València, per exemple, depèn de qui mani, comença a esvair-se de la vida pública enormement. I ara, que tornem a tenir manant aquests del PP, estem en un d’aquests moments. A Xàtiva, en canvi, la llengua és més viva, trobo que està una mica millor…

Als dietaris que va publicar fa uns mesos parlava força de «Països Catalans». És una idea en declivi?
Va ser, podríem dir, un concepte de projecte. Joan Fuster en parlava, sí, però el de Països Catalans ha demostrat ser un concepte que no funciona, perquè a València la gent es diu que és «valenciana», a Mallorca, «mallorquina» i, a Catalunya, «catalana». I, quan es parla de «catalans», sembla que es parli només dels del Principat, amb la qual cosa, doncs, es fa molt difícil que ens diguem tots «catalans». Parlem tots una mateixa llengua, però també parlen una mateixa llengua els francesos de França i els del Canadà, que no es consideren part de cap cosa concreta. La de Països Catalans, doncs, és una etiqueta irreal. No existeixen, els Països Catalans. Podia ser un projecte, i Fuster, de qui jo era un molt amic, va pensar segurament en el que hauria de ser, però no va acabar sent.

El devien venir a buscar sovint per formar part de partits polítics, a algú com vostè…
Sí, aquesta és tota una altra història. Molta gent volia que jo em fes militant, però jo no he militat mai en cap partit polític, encara que jo, a diferència de mon pare, que es va fer un tip d’entrar i sortir de presó pel simple fet d’haver estat president del Sindicat de Fusta, la qual cosa tampoc no era delicte, no he estat mai un anarco. Mon pare, però, era anarcosindicalista i ma mare, amb un germà afusellat al final de la Guerra Civil, socialista.

En què considera que ha estat un militant, doncs, Raimon?
He estat un militant de la vida, per començar! I de la llengua i la cultura!