Laia Ferrer: “L’espectador em va jutjar i qüestionar per ser dona, però va haver-hi un avenç social cap a la normalització”

Laia Ferrer
Entrevista a la periodista esportiva i presentadora de TV.
Revista ATENEUS 34

Text: Olatz Zubia Zeberio / Fotos: Arxiu Laia Ferrer

Apassionada pels esports, es va convertir en la primera dona a cobrir la Fórmula 1 en l’àmbit estatal, raó per la qual va haver de fer front als prejudicis masclistes. Explica que la seva experiència al teatre del Cercle de Gràcia l’ha ajudat a desenvolupar-se davant les càmeres

Quan i com comença la teva relació amb el Cercle de Gràcia?
A la infància amb el teatre quan, essent com soc del barri de Gràcia, anava amb els meus pares a veure la representació anual de l‘Estel de Natzaret del Cercle Catòlic al qual ja pertanyien alguns membres de la meva família. Recordo que un Nadal amb cinc o sis anys vaig sortir d’allà dient-li a la meva mare: «jo vull fer teatre i sortir en aquesta obra», i la seva resposta va ser «si vols fer teatre t’apuntaré a teatre». Aleshores, mitjançant el meu oncle, vaig poder-hi entrar, l’any següent estava fent aquella obra que jo havia vist tantes vegades.

Vas fer-ne més activitats al Cercle Catòlic?
Sí, el Cercle és un centre multidisciplinar i m’apuntava a qualsevol activitat que m’agradés. De fet, vaig fer cant coral fins a l’adolescència i vaig estar fent teatre, ball i dansa fins als 25 aproximadament. Foren molts anys.

Quins valors o aprenentatges d’aquella època romanen en la Laia adulta i professional?
El teatre em va aportar cultura, però també els valors de l’esforç, companyonia, disciplina o compromís i, especialment, el de la superació. La superació de la vergonya, de superació del posar-te davant d’un escenari… Valors infinits que m’han ajudat a la meva vida adulta, no només com a periodista, sinó també a la meva vida personal.

I després a nivell social. Els amics de l’adolescència van sortir del Cercle i encara mantinc el contacte. I tot i que ara no visc a Gràcia i no puc anar-hi tant com m’agradaria, sí segueixo vinculada.

Els teus fills segueixen amb aquesta tradició ateneista?
Sí, però d’una manera diferent. No els puc portar al Cercle perquè residim a Badalona on fan teatre musical i també ballen. Però aquest hivern, per primera vegada, els vaig portar a veure l’Estel de Natzaret. No només vam anar a veure la obra on sortien molts amics meus, sinó que també vam estar als camerinos etc. I la meva filla va sortir d’allà dient «Mami, jo em vull apuntar a fer teatre aquí» com va succeir amb mi anys enrere.

El Cercle té una màgia especial tant pels adults com per a la canalla, però sobretot pels nens que els hi agrada el teatre. Els meus van descobrir el sentiment de familiaritat que roman al centre i per a la meva filla que fa teatre musical però només amb nens va ser un xoc positiu topar amb aquesta unió i connexió entre adults i petits fent teatre.

On rau la teva relació amb el periodisme, els esports i, especialment amb el motor?
Així com part de la meva família feia teatre, el meu pare era un malalt dels esports. A la tele de casa sempre miràvem qualsevol retransmissió esportiva, incloses aquelles no tan atractives televisivament parlant, però el futbol i l’F1 eren les reines. Allò va calar en mi i d’aquí ve la meva passió a nivell periodístic, però també a nivell personal doncs practico esport perquè m’encanta i a més, crec que és totalment necessari.

A quins prejudicis laborals i socials vas haver d’enfrontar-te com a dona pionera en l’àmbit català i espanyol a l’F1? I quins mai van existir?
Al del públic. La meva arribada a la Fórmula 1 va ser un xoc per a l’espectador. No pas per a mi, que em moria per fer-ho o per als companys de la Corporació o el pàdoc on la dona ja hi era present tant en els mitjans com en les escuderies. D’una banda, em vaig sentir molt jutjada i qüestionada – tant que vaig haver de deixar de mirar les xarxes socials – i em va costar molt el fet de poder demostrar que no estava allà pel fet de ser dona, sinó pel fet que ho podia fer, que podia ser igual de vàlida que un company home. D’altra, em vaig sentir amb l’obligació de demostrar molt més que ells, els quals, només pel fet de ser homes, no se’ls qüestionava. Tot plegat em va portar a esforçar-me més, demostrar la meva valia, ser encara millor professional i fer que ningú pogués posar en dubte la meva feina.

Va canviar aquesta perspectiva envers la dona després de vuit anys?
Crec que sí. La normalització i canvi de mentalitat respecte al fet d’entendre que les dones podem saber exactament igual o més d’un esport que un home és el gran avenç social. Individualment, em sento orgullosa de ser pionera en aquest sentit, de ser de les primeres que vaig poder cobrir una cosa que llavors només se suposava que podien fer els homes. També de cara a les noves generacions, que ara pugen sense les pors i els estigmes de la meva i amb la convicció que ho poden fer i no seran qüestionades.

Quines fites queden encara per aconseguir a les redaccions esportives?
Falta normalitzar una paritat que avui dia no existeix i en la qual encara ens queda recorregut per arribar-hi. També eliminar la concepció d’algunes persones sobre la figura femenina en els programes pel fet de tenir-ne una i “queda bé” i substituir-la per la ferma de convicció de que hi és allà per la seva valia. No obstant això, crec que estem en el camí i les retransmissions femenines en el futbol son un exemple. Al principi també varen ser criticades i arribarà un moment que ja no ho siguin. Jo vaig començar en 2008 i espero que d’aquí deu anys, la paritat ja s’hagi instaurat.

Tornant a tu. Has fet de tot, d’esports a informatius passant per l’entreteniment o gales especials. Quin balanç fas de la teva trajectòria camaleònica?
Molt positiu. Considero que soc una persona polivalent que pot fer moltes coses i mai se m’han caigut els anells per fer res i agraeixo infinitament cada oportunitat que rebo. Quan ja no podia viatjar com viatjava (després de ser mare), em van dir d’anar a fer el Tot es mou i vaig dir, «ah, sí, perquè no provar-ho, no? ». Quan es va acabar, em van dir si volia tornar a esports a fer el 3/24, a presentar notícies, una cosa que no havia fet mai i he presentat tots els especials de TV3. A més soc una persona inquieta que m’agraden els reptes i, si sempre fes el mateix, m’avorriria.

Ara per ara, quins són els teus projectes?
Ara mateix combino la meva feina fixa al 3/24 amb programes especials d’esports com poden ser els de la Copa Amèrica, el Trofeu Comte de Godó o la Fórmula 1 i les motos al Circuit de Catalunya que em permeten sortir de la redacció i fer periodisme de carrer, una de les meves grans passions.

I quin format t’agradaria provar?
Qualsevol cosa que no hagi fet. Tenir un programa propi de format entrevista és una cosa que m’agradaria molt. Però hi ha mil fronts per descobrir de coses que puc fer i que encara no he fet. No he sigut mai corresponsal, per exemple.

T’ho plantejaries…
Sí, m’ho podria plantejar el dia de demà. M’atreuen els reptes i els acostumo a agafar amb moltes ganes.

La maternitat va ser un punt d’inflexió en la teva carrera. Ho ha sigut també el diagnòstic de migranya crònica?
Sí, amb la maternitat el meu ritme de viatges va haver de parar perquè sobretot els primers anys dels nens la conciliació és més difícil, però tot torna al seu lloc. I amb el tema de les migranyes, al principi sí que em va condicionar, però ara ja no m’atura.

Tot just fa un any del meu primer brot i em vaig trobar que la meva feina – on he d’aixecar-me a les quatre de la matinada – no està indicada mèdicament per a una migranya. Aleshores he hagut de canviar una mica els meus hàbits, aprendre a conviure, a conèixer la meva migranya i a aprendre a detectar quant està venint una crisi i intentar aturar-la a temps. Ara però, ja puc fer vida normal, excepte el dia que tinc mal de cap o una crisi de migranya.

Per últim, quin consell donaries a les futures periodistes?
Jo el que sí que els diria és que si és la seva passió, que lluitin ella perquè és una feina apassionant. Sempre ho dic: m’aixeco a les quatre al matí, però m’aixeco feliç. Poder dir que t’aixeques a les quatre del de la matinada per anar a treballar i ets feliç de fer-ho és un privilegi i el millor regal que hi ha.