Entrevista a Adelaida Moya, Directora General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural
Parlem amb Adelaida Moya, Directora General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, per conèixer quina és la seva tasca al Departament de Culura de la Generalitat i la seva opinió dels ateneus en l’actualitat.
“L’administració ha de trobar el punt just de donar suport sense ser intervencionista”
Quins són els principals reptes immediats que esteu afrontant des de la Direcció Generalde Cultura Popular i Associacionisme Cultural?
Ara mateix, a part d’estar pendents de l’aprovació del pressupost, que suposarà un 2% per a Cultura, hi ha un parell de coses que em fan especial il·lusió. Per una banda, el fet de tirar endavant la llei del patrimoni cultural immaterial de Catalunya, que ha d’aportar rellevància i dotar d’un marc referencial i normatiu al sector de la cultura popular. Fins ara no es reconeixia tota aquesta cultura de base que durant anys hem tingut al nostre país i és important perquè és la nostra manera d’organitzar-nos col·lectivament.
Per altra banda, estem treballant, conjuntament amb el Departament d’Interior, en la revisió de la llei d’espectacles públics, perquè tingui en compte l’expressió col·lectiva utilitzant els carrers i les places com a escenari. Moltes vegades ens trobem que la llei va per una banda i la realitat del país va per una altra, per aquest motiu, mirarem de fer una adaptació d’aquesta llei.
Per últim, estem mirant de millorar en tot el que es pugui el Pla de represa post-COVID. A l’estiu hi ha hagut polèmica amb el món casteller, un col·lectiu molt específic que mereix una revisió del que se’ls està permetent fer i el que no. Volem desgranar aquest inici de represa després del COVID i ser capaços de reconèixer què necessita cadascun dels col·lectius.
“Les associacions culturals són emissores de valors”
En relació a les activitats en places i carrers, darrerament, els joves s’han situat en el punt de mira pels botellots, un tipus d’oci que es considera poc saludable i invasiu. Es pot reconduir aquest ús dels espais públics?
Els botellots són una realitat que ja es donava abans i no desapareixerà quan reobrim l’oci nocturn. Vivim en un país mediterrani on hi fa bon temps i on tots tenim el costum d’ocupar places i carrers. El jovent està expressant el seu malestar i la seva necessitat de relacionar-se i divertir-se, perquè un només té disset o vint anys una vegada a la vida i ja portem així dos estius. Per tant, hem de ser comprensius, sense deixar de denunciar l’incivisme que, en paral·lel, comporta tot això. És aquí on la cultura popular pot aportar solucions.
Qualsevol expressió de cultura popular en el fons és un joc. Segurament la nostra societat està desaprenent aquests jocs i per això surten expressions estranyes que no deixen de ser el mateix que una festa: “ocupar una plaça” o “ocupar un carrer”, però sense cap mena de norma.
Precisament, l’objectiu de la reforma de la llei dels espectacles a la via pública és recuperar aquest joc al que tots sabíem jugar i que d’alguna manera s’està desaprenent. Per tant, pretenem recollir tota aquesta herència de teatre al carrer que té aquest país, que té una relació molt clara amb les festes majors i amb altres celebracions del calendari festiu, i reconèixer i regularitzar el seu espai.
Amb els nous hàbits de consum, on la cultura popular passa a ser una cosa tradicional, com es pot seduir als joves?
La cultura popular no deixa de ser una herència que hem de ser capaços de transmetre amb prou habilitat. En aquest sentit sóc molt optimista, ja que he vist exemples que funcionen molt bé. Un de molt proper és el carnaval de la meva ciutat, Vilanova. Recentment ha sorgit un acte nou que es diu “La Màscara d’Or”, un concurs on cada entitat produeix uns petits vídeos on fan la seva mascarada i satiritzen un tema concret de la ciutat. Després, això corre per les xarxes, es porta a través d’un Doodle i es fa la final a la pantalla gran de l’auditori o el teatre. La cultura popular és un element que sempre ha sigut viu i sempre ha tingut aquesta capacitat mal·leable i i també s’adaptarà a aquests nous llenguatges.
Abans d’ocupar aquest càrrec, has tocat tots els pals de la gestió cultural. Quines diferències destacaries a l’hora de gestionar la cultura popular des de l’empresa privada, el govern local o el govern autonòmic?
Han estat èpoques molt diferents. Tinc la sensació que això m’ha donat un punt de vista prou ampli per saber qui hi ha a l’altra banda de la taula. A l’ajuntament, per exemple, et relaciones molt directament amb les entitats del sector, i penso que això, traslladant-ho al govern del país, és molt positiu, perquè tens una visió més directa del teixit social general. En aquest sentit, la meva visió de diferents punts de vista em facilita el fet d’entendre les necessitats dels altres.
A partir d’aquí, en la mesura del possible, hem de mirar de ser útils i poder ajudar intervenint el mínim possible, perquè l’administració ha de trobar el punt just de donar suport sense ser intervencionista.
“Els ateneus són espais de salut també, perquè relacionar-se, fer activitat i tenir el cap despert té a veure amb el benestar emocional”
Quina és la teva experiència directa amb el món dels ateneus?
La meva relació ha estat com a sòcia i com a filla de socis militants de diverses entitats de la meva ciutat, però també com a amiga de persones que hi creuen i treballen molt, cadascú des d’allà on pot ser més útil, pels seus veïns i veïnes, fent activitats de tota mena.
Quina rellevància creus que té l’ateneïsme en la cultura popular catalana?
Penso que els ateneus formen una mena de xarxa silenciosa que sembla que no hi sigui. A vegades sap greu perquè hi ha la sensació que, com que sempre hi han sigut, les coses surten soles, i aquí darrera hi ha moltíssima gent treballant en molts àmbits.
A la primera reunió que vaig tenir amb la Federació d’Ateneus, vaig quedar gratament sorpresa de la quantitat de projectes que es tiren endavant i del que això representa, no només per la pròpia activitat dels ateneus, sinó també per tota la feina educativa, cívica i de cohesió social que es desenvolupa al voltant, que sorgeix d’una manera gairebé sense buscar-la, perquè forma part dels valors dels ateneus.
Aquesta tasca és molt important per al país, ja que sinó la tinguéssim, la trobaríem a faltar. Són llocs que permeten detectar situacions de persones que potser necessiten ajuda i no saben com dir-ho. Així, són espais de salut també, perquè relacionar-se, fer activitat i tenir el cap despert té a veure amb el benestar emocional.
Quins reptes creus que hauríem d’assumir els ateneus?
No sé si sóc jo qui ho ha de dir això. Crec que els propis ateneus tenen molt clar cap on han d’anar i cap on van també. Penso que s’hauria d’assegurar el relleu, i això va molt relacionat amb la generositat. Per tant, és bàsic que hi hagi una bona base i que siguem prou generosos per cuidar-la i fer-la créixer, i en el moment de passar el relleu, poder-ho fer. Això és bàsic perquè tots som importants, i aquest és un dels valors ateneïstics, per tant s’ha de saber repartir paper.
Per la seva banda, crec que els ateneus també tenen molt clar quins són els reptes de país i els assumeixen gairebé com a propis, i això és una cosa que mai els hi podrem agrair prou.
En termes més amplis, quines creus que són les fortaleses de l’associacionisme cultural?
Les associacions culturals són emissores de valors. A més, han aguantat l’herència i ens han fet arribar moltíssimes tradicions a tots nivells fins ara. Un llegat que han cuidat, fins i tot, en èpoques de molta hostilitat. La cultura catalana ha estat constantment amenaçada i, segurament, tota aquesta xarxa d’associacions, que la majoria tenen molt a veure amb la cultura popular, han sigut les que han trobat la manera de preservar-la i entregar-la a les noves generacions d’una manera molt natural, sense demanar res a canvi, des del voluntariat i la generositat més absoluta. Una fortalesa que hauríem de ser capaços de transmetre també a nivell educatiu, a les escoles i als instituts del nostre país, perquè tothom en pugui gaudir.
“Cal que tractem la cultura com el que és, un bé essencial, i això vol dir dotar-la d’eines”
A Catalunya tradicionalment hi ha hagut bastantes Cases Regionals espanyoles. Com es viu la relació entre la cultura forana amb seu aquí i la pròpia cultura catalana?
La Direcció ha assumit enguany la gestió de les Cases Regionals perquè ens semblava una anomalia que fossin tractades com a entitats a banda. Probablement, aquesta és l’assignatura que ens tocarà aprovar ara, perquè segurament a més a més d’aquestes Cases Regionals, també haurem de tenir en compte les cultures populars de tota la immigració que hi ha al nostre país i que porta integrades les seves arrels, les seves costums i les seves tradicions. De tot això no en pot sortir res més que no sigui quelcom positiu. Hem de ser prou hàbils per fer-ho d’una manera en què ningú se senti exclòs i en que ningú pensi que en cap moment l’estan trepitjant. Aquí hem d’aplicar de nou la generositat, partint de la base que tots els intercanvis aporten riquesa. Nosaltres tenim una base de cultura popular molt sòlida i no hem de patir pel que ens pugui venir de fora, sinó que ho hem de reconèixer i, mica en mica, anar-ho integrant com a part de la nostra realitat.
Ara fa un any es va declarar la cultura com a bé essencial a Catalunya. Fins quin punt creus que administracions i ciutadania han actuat en conseqüència?
Quan es va aprovar va obrir moltes expectatives i, en realitat, es tractava d’una qüestió molt tècnica, perquè en aquell moment el PROCICAT donava unes excepcions a tot allò considerat bé essencial. En aquell moment, molta gent va pensar “aprofitem i expliquem què vol dir que la cultura és un bé essencial”, i penso que ens hem de quedar amb aquest punt de partida, és a dir, ara que ho hem posat sobre la taula, treballem-ho.
Quan parlem de cultura, parlem de dels valors cívics, de salut, del que implica donar un marc en el qual tu et pots relacionar i que, a més a més, t’enriqueix com a persona. Tots els valors que representen els ateneus, en definitiva. Anar a una biblioteca, a veure una obra de teatre o a participar-hi si formes part d’un grup amateur, o gaudir d’aquells moments d’alegria col·lectiva amb una festa major, té una importància que cal recalcar, perquè segurament amb la COVID ens hem adonat que, quan ens ho prenien, passaven coses. Cal, doncs, que tractem la cultura com el que és, un bé essencial, i això vol dir dotar-la d’eines. Segurament, amb aquesta revisió de la llei d’espectacxles i amb la nova llei de patrimoni immaterial, també amb el 2% de cultura, que pot semblar poc, però que, en termes globals, és molt, anem avançant en aquest àmbit.