Martí Ferrer: «L’associacionisme cultural és una escola de formació i d’integració»

Martí Ferrer, president del Moviment Coral Català

Catalunya va veure néixer el moviment coral i els ateneus en un context històric i cultural de mitjans del segle xix marcat per la manca d’estructures d’estat que garantissin l’accés al coneixement i a la formació de les classes populars. Per aquest motiu és la mateixa societat l’encarregada d’organitzar-se per millorar les seves condicions de vida i, a través de les escoles dels ateneus i de les formacions corals, rebre educació i acostar-se a la cultura.

Text: Laura Casas / Fotografies: Toni Galitó

Aquesta entrevista s’ha realitzat a l’Ateneu de la Vall de Llémena. Publicada a la revista Ateneus 10 (juny 2014).

 

Com definiries una coral?

És un grup de gent que es troba regularment per interpretar música vocal, normalment sota la direcció d’un director, amb l’objectiu d’aprendre, treballar i interpretar música.

Quan podem dir que neixen les corals?

Fer música en grup és prehistòric, és pre Homo sàpiens. El cant organitzat, un grup que canti de manera una mica sofisticada és quelcom que ja trobem a la Grècia antiga. Ara bé, de coral entesa com avui en dia, com una associació o grup d’amics que es troba per cantar, el que seria el cant coral amateur, és un fenomen que té una mica més de 150 anys d’història. També n’hi ha d’anteriors, com el Cor de Montserrat, que és la institució coral més antiga de Catalunya en actiu i d’Europa. És una institució excepcional.

En quin context i amb quina vocació?

El que és la coral com a associació és un fenomen industrial, dins del context urbà industrial i masculí en origen. El primer articulador és Josep Anselm Clavé i es desenvolupa en paral·lel al moviment ateneístic. Clavé té aquesta preocupació revolucionària per a la formació de la gent, per donar una qualitat i profunditat a la vida dels obrers que la colònia no permetia. Eren, molt probablement, gent analfabeta que una de les poques distraccions que tenien era la taverna.

Així el cant es converteix en un instrument de formació.

Joan Anselm Clavé veu que, si les estones que passaven a la taverna les dediquessin a cantar o assajar, serien de molt més profit. Ell era un home polític que tenia consciència per canviar el món, i aquesta inquietud coincideix molt amb la que va portar a crear els ateneus i que encara avui tenen les persones que hi continuen vinculades i que hi estan al capdavant. Voluntat de difondre la cultura, de formar les classes treballadores.

I com s’adapta als canvis socials i polítics?

Cap als anys 50 va haver-hi una revifada coral de caràcter catalanista, per dir-ho d’alguna manera. Era un moment de resistència cultural i el cant coral es va convertir en un moviment que lluitava contra la repressió franquista en un moment en què cantar en català estava prohibit. Van apareixent moltes corals d’una qualitat molt alta: Sant Jordi, Cantiga, Madrigal. I d’altres es reconverteixen en corals reivindicatives. Actualment tenim un gran patrimoni de corals que està ensenyant música cada dia i que no se’ls dóna la importància que tenen, tot i estar fent una tasca importantíssima d’ensenyament musical.

Però les corals són molt més que escoles d’ensenyament musical.

Cantar és la forma més econòmica, sostenible i biodegradable de fer música, perquè l’instrument el portem posat i, a més a més, és interclassista. Desenvolupa àrees del cervell que són molt pràctiques. Està demostrat que els alumnes que tenen formació musical, del tipus que sigui, tenen facilitats per aprendre. Els cantaires tenen més qualitat de vida, cantar ajuda a millorar la salut mental, i per a la tercera edat s’ha demostrat que és molt beneficiós. També hi ha experiències de cors amb malalts d’Alzheimer o Parkinson.

I no hem de perdre de vista la integració social!

Exacte! Tenen una funció d’integració social molt important. Perquè és una activitat que pot ser intergeneracional. I la inclusió social també és un factor important. Hi ha experiències de corals amb cecs, sords, fins i tot muts, amb persones amb paràlisi cerebral, amb discapacitats vàries, i tots poden participar-hi. En un cor tots s’equiparen i esdevenen iguals. També és cert que seria un error posar una persona que no pot cantar bé en un cor l’objectiu del qual sigui l’excel·lència en el cant.

Com dius, el cant és interclassista, una particularitat que comparteix amb els ateneus.

Precisament és un concepte molt interessant. Jo havia dirigit el cor d’una empresa de Martorell on, en acabar de treballar, feien dues hores d’assaig. I allà trobaves gent de tots els càrrecs de l’empresa. Des dels peons als directius. I per un moment tots feien el mateix. Crec que són experiències molt enriquidores. Aquesta dimensió interclassista i intergeneracional crec que és molt característica de les corals i els ateneus.

El moviment compta, com els ateneus, amb més de 150 anys. En quin moment es troben?

En el cas de les corals, les infantils tenen uns reglaments que diuen que han de ser corals mixtes, que han de cantar en català, punts que segurament s’entenen molt bé en el moment de fundació, però que ara potser ja no tenen tant sentit.

En el moment en què l’escola estava segregada per sexes, no es podia cantar a l’escola i menys parlar en català, també es deia que les corals havien de ser extraescolars. Ara, és clar, les coses han canviat i el món coral es troba davant d’un repte. Estem en l’època que més es canta i potser i en el moment en què menys repercussió o visibilitat tenen les corals.

I quin creus que seria el camí a seguir?

Crec que, pel que fa a les corals infantils i juvenils, han de reivindicar que probablement són el sistema de formació musical més genuí, més sostenible i més eficaç. Per exemple: moltes escoles de música de pobles i ciutats han nascut d’una coral.

Cal consolidar aquesta idea que són espais de formació musical, amb totes les qualitats que esmentàvem. S’associa a un entreteniment, però s’ha de reivindicar que aquesta tasca edifica persones, forma músics, és preventiva contra depressions i malalties, és inclusiva i cohesiona. Si algun dia s’adonen que cal receptar cant coral a les persones, sabeu la de diners que s’estalviaria l’Estat?

I són autogestionats.

Les corals estarien millor si rebessin ajudes, però els passa el mateix que als ateneus. Són la voluntat del poble. Hi ha deu persones que volen muntar una coral? Doncs busquen algú que els dirigeixi i ells s’ho organitzen i s’ho mantenen. No ha de venir ningú a dir-nos com hem de funcionar. Ja som prou grans per organitzar-nos i per saber què volem.

Precisament l’Ateneu de la Vall de Llémena en uns anys probablement es quedarà sense local, perquè és del bisbat i no els renoven la concessió.

Però això no vol dir que desaparegui l’Ateneu, perquè l’Ateneu són les persones. Primer de tot som comunitat, i aquesta és una paraula clau. Els ateneus, els cors, els esbarts som comunitats socials que ajudem a articular la gran comunitat que és el país. Som centres de cultura, de formació política, cultural, espiritual. Hi ha qui es trobarà per cantar, qui es trobarà per cuinar o qui es trobarà per fer teatre. I això és fantàstic.

Creus que tenim tendència a associar-nos?

Està molt en l’ADN dels catalans! Fins i tot per fer negocis, en gremis i associacions d’empreses que competeixen entre elles, però que hi ha coses que fan conjuntament, com pot ser anar a demanar ajuts. El moviment associatiu és una escola de democràcia brutal, s’hi poden aprendre coses fantàstiques que només et dóna el món associatiu. La qualitat democràtica, de participació. El funcionament és totalment transparent. La possibilitat de formar part d’una junta i de participar en la presa de decisions et dóna una integritat. Tant de bo tots els polítics i persones encarregades de gestionar empreses haguessin passat per una entitat, no hi hauria molts dels problemes que tenim ara.

Hi hauria més consciència de l’efecte piramidal de la presa de decisions, de l’efecte devastador de les decisions desencertades. I de l’efecte potenciador de les decisions preses correctament i atenent les necessitats reals, i no aquest autisme de les elits que decideixen per nosaltres.

Escoles de democràcia, com deies, però també d’oportunitats de formació en gestió d’equipaments.

A mi em consta que ja hi ha empreses que valoren molt les inquietuds socials i associatives. Aquí tots tenim molt clar que l’activisme social o el voluntariat social són molt positius per al país, però, a vegades, des del voluntariat cultural no tenim molt bona fama. És a dir, amb el voluntariat social cobreixes necessitats molt bàsiques, però sense els voluntaris culturals no tindríem la riquesa actual. No està prestigiat, i és una assignatura pendent.

I penses que el concepte d’amateur està mal explicat o té connotacions errònies?

Sí, absolutament. Però és curiós, perquè en teatre tens els amateurs i els professionals. Però en cant coral, no. Només tenim el Cor del Liceu, el Cor de Cambra del Palau i para de comptar. Però en cant coral hi ha cors amateurs que tenen un nivell d’excel·lència com si fossin professionals. I què són, amateurs o professionals? Està clar que fan coses diferents, però les dues són iguals d’importants.

I són precisament aquestes escoles amateurs la base de molts dels actuals esportistes, actors, directors de teatre, professionals del país.

Com a corals hem de posar èmfasis en aquesta part. La qualitat i l’exigència no estan renyides amb la part més lúdica. I si posem èmfasi en aquesta dimensió de la formació? En el sentit que de les corals amateurs de Catalunya surten els millors músics del país, o que els millors músics del país han passat per corals amateurs.

Creus que les corals haurien d’ocupar-se de l’educació musical i els ateneus de la gestió d’equipaments del país?

Sí, seguint sempre el discurs de l’autonomia, de la maduresa i de la participació. Qui millor coneix la realitat del país és qui treballa sobre el terreny. Els visionaris de fora poden aportar bones idees, perquè el localisme extrem tampoc és sa i és necessari ampliar horitzons. Si el local social del poble el gestiona la gent, hi farà les activitats que realment interessen a la mateixa gent, i si és un funcionament orgànic i obert, s’experimentarà, es proposaran activitats noves, algunes fracassaran, d’altres funcionaran. I pel que fa a les corals, el que jo crec és que, si la crisi dura molt més, la coral és la millor escola de música del món, econòmica, sostenible, interclassista.