Enric Canet: «Al teixit associatiu, la gent es mira als ulls»

Enric Canet, director de Relacions Ciutadanes del Casal dels Infants del Raval

Nascut el 1957 al barri del Guinardó (Barcelona), és biòleg, educador i escolapi. Va passar pel món de l’escoltisme i els esplais fins a dirigir les colònies Jordi Turull. Va ser membre del Consell de la Joventut de Barcelona. Va arribar fa 25 anys al Casal dels Infants del Raval, on va començar com a educador. S’ha encarregat de la comunicació, el voluntariat i, avui, s’ocupa de les relacions ciutadanes. Durant tot aquest temps ha viscut la transformació del barri de primera mà al costat dels més joves i les seves famílies. Els temps han canviat i també les necessitats, però el casal continua sent una eina fonamental per al Raval.

Text: Marta Rius /Fotografies: Toni Galitó

Aquesta entrevista s’ha realitzat a l’Ateneu del Clot (Barcelona).

Publicada a la revista Ateneus 14 (juny 2016).

 

Què és el Casal dels Infants del Raval?

Som una associació nascuda al i per al barri l’any 1983, amb la voluntat d’ajudar la infància. Sobretot, és una entitat de transformació social. El veïnat volia que el barri fos més digne i habitable. Inicialment, els seus membres provenien de l’associació de veïns i s’encarregaven de l’educació, la higiene i el vestuari dels infants. El Casal ha evolucionat i hem tornat als seus orígens, a ser una entitat de territori que, a partir del barri, construeix comunitat. Ho demostra el fet que som presents al barri del Fondo de Santa Coloma, als barris de Llefià i Sant Roc de Badalona, al barri de Besòs de Barcelona, al barri de La Mina de Sant Adrià i a Salt (Girona). També tenim projectes a Tànger i Casablanca (Marroc).

Quines peculiaritats té l’associacionisme cultural català?

Catalunya s’ha estructurat gràcies a l’associacionisme. La desaparició de les estructures d’estat —el Consell de Cent i la Generalitat— propicia que la ciutadania s’ajunti per emprendre iniciatives col·lectives. A partir dels gremis, es van vertebrant barris al segle xviii. La ciutadania ha desconfiat sempre de les estructures de govern. La democràcia va destruir el teixit associatiu, que tenia un estil bastant anàrquic respecte al poder. Els segles xix i xx vénen marcats per un ric teixit associatiu. La figura de l’ateneu fou molt rellevant aleshores, perquè no existia el que coneixem ara com a voluntariat social, malgrat que s’encarregaven plenament de la cohesió comunitària. Aquesta tasca la desenvolupava l’Església de forma reconeguda i assistencialista fins després de la Guerra Civil. Als anys seixanta, però, hi ha una explosió associativa, especialment del món de l’escoltisme i l’esplai. Històricament, Catalunya ha tingut mentalitat d’esquerres i això es percebia amb les entitats que treballaven des de i amb la societat. Al teixit associatiu, la gent es mira als ulls. A l’ateneu, tant hi fa els teus orígens, ets de l’ateneu. Es trenquen fronteres. Com en els castellers, tothom fa pinya i l’important és mirar al capdamunt, on són els febles, els petits.

I de què peca?

El teixit associatiu català peca de tenir dos centres culturals, dos ateneus, dues corals, dos esplais, dues colles castelleres, etc. en un mateix territori. Però això no té per què ser un inconvenient. De fet, el sector és ple de persones que estan a tot arreu i que fan de nus d’unió d’aquest ordit que es crea perquè comparteix espais socials: són nodes associatius, podríem definir.

Quina és la funció, a parer teu, dels ateneus?

Transformar la societat a partir del teixit comunitari. Les entitats de l’àmbit cultural i social han de treballar des de la generositat i des de la humilitat. I ho han de fer generant mecanismes afectius i efectius de participació.

«Epigenètica associativa: els càrrecs o la implicació passen de pares a fills, es mamen»

Quins tipus de participació hi trobem?

La participació en els ateneus pot ser més o menys activa. La implicació és tan vàlida dels socis que assisteixen a actes, com dels socis que els organitzen. Existeix un fenomen curiós al sector: l’epigenètica. Els càrrecs o la implicació dins de l’associacionisme passen de pares a fills, es mamen.

Què entenem per acció social?

Fer el possible perquè desapareguin les desigualtats i, per tant, treballar per a la gent amb desavantatges socials. Justament, la mirada als ulls pròpia de l’associacionisme català s’expandeix pels barris i els transforma.

Així, l’associacionisme permet la proximitat?

Sí. Però a Catalunya encara ens falta treballar més el veïnatge i el comerç de proximitat. Com a membre del Consell de la Ciutat de Barcelona, del Consell de l’Associacionisme i del Voluntariat de Catalunya i de la Junta de la Fundació Tot Raval, puc afirmar que entitats com els ateneus són molt més conscients de les crisis socials i econòmiques que Benestar Social, perquè viuen els problemes de les persones de prop. El veí sap què passa a la porta del costat. I el comerciant del barri sap qui i què li compra. Els ateneus aprofiten la proximitat, tot i que no suficientment, però sí que hi arriben més que qualsevol administració.

«Els ateneus s’haurien de promoure com a espais de diversitat»

Les entitats són una porta d’entrada a la integració social de persones amb risc d’exclusió social?

Els nouvinguts, per exemple, inicialment s’agrupen en associacions vinculades als seus orígens i/o interessos, com fem tots els ciutadans. I el que aniria bé és que es pogués connectar amb aquestes associacions perquè hi hagués una veritable interrelació en la diversitat i crear un sentiment de pertinença desacomplexat. Els ateneus s’haurien de promoure com a espais de diversitat. Aquesta ha estat la realitat de Catalunya. Amb l’arribada de la democràcia, molta gent provinent del teixit associatiu entra a les administracions i es desmunta el poder, en part, de l’associacionisme. Des de les administracions s’absorbeixen les colònies, la festa major, el teixit veïnal, etc. perquè ja no cal lluitar contra l’enemic. Les entitats comunitàries, de fet, eren polítiques perquè anaven en contra —o a favor— del franquisme i s’acaben desmuntant, algunes, per la implicació en la política.

«La xarxa de solidaritat que es crea als ateneus difícilment genera desigualtats»

Quins mecanismes posen les entitats a l’abast de les relacions ciutadanes?

Qualsevol persona té la capacitat per transformar la realitat. La meva estratègia és buscar la persona amb més sensibilitat social perquè ocupi el lloc més elevat de responsabilitat en entitats i empreses. La xarxa de solidaritat que es crea als ateneus difícilment genera desigualtats.

Quins reptes té l’associacionisme?

Les entitats culturals i socials són privades amb una funció pública. Perquè fan un servei universal. Així és que hem de canviar el paradigma segons el qual l’Administració s’encarrega del que és públic i, les entitats, del que és privat. I la cultura de les subvencions sovint propicia una lluita entre entitats, en comptes de compartir projectes. Cal pensar com s’estructuraria el país si l’administració s’encarregués de vetllar per la universalitat i el rigor professional. Sense caure en assistencialismes, sinó en direcció a la igualtat. I només ho aconseguirà treballant en xarxa i facilitant que el teixit s’implanti als territoris.

«Al final, totes les entitats han de ser comunitàries. (…) Cal esvair fronteres i que desaparegui el “nosaltres” i el “vosaltres”»

S’adiuen a la direcció que està prenent el Consell de l’Associacionisme i del Voluntariat?

Hem caigut en un error classificant el voluntariat en social, cultural, comunitari, cooperatiu… Al final, totes les entitats han de ser comunitàries. En tot cas, cadascuna, a través del seu àmbit de treball. Crec que són bàsiques la permeabilitat i transparència de les associacions amb l’entorn. Les entitats han de penetrar a la comunitat i la comunitat a les entitats. L’ateneu ha de participar en la festa major, a les manifestacions del barri, a les dinàmiques veïnals. Alhora que l’entorn ha de poder interpel·lar l’ateneu. I l’entitat ha d’escoltar. Cal esvair fronteres i que desaparegui el «nosaltres» i el «vosaltres». I torno a l’inici: tota la comunitat és responsable de l’educació dels infants.

 

La Farinera, Ateneu del Clot (1978)

Situada al barri del Clot, al districte de Sant Martí de Barcelona, l’entitat deu el seu nom, La Farinera, a la reivindicació veïnal de convertir l’antiga fàbrica de moldre, edifici modernista situat al c/ del Clot, en equipament municipal. Gairebé quaranta anys després, ha aconseguit esdevenir una entitat autosuficient i sòlida de referència sociocultural al barri i a la ciutat. Destaca la cerca constant de programació innovadora i adaptada a tots els públics i, que és l’únic ateneu amb una ràdio pròpia.