Joan Morros: “La implicació dels socis en l’activitat dels ateneus és clau”

Joan Morros, dinamitzador cultural i programador al Teatre Kursaal de Manresa

Psicòleg, pedagog i enginyer tècnic de Telecomunicacions, Morros està jubilat de la docència, malgrat fer classes puntuals a l’Institut Guillem Catà, on ha estat catedràtic de Serveis a la Comunitat. Premi Bages de Cultura (2013), participa en tallers setmanals d’animació sociocultural amb els presos de la presó Lledoners de Manresa. Morros aposta pel foment de la participació dels socis en la presa de decisions que afecta l’activitat de les entitats.

Text: Marta Rius /Fotografies: Toni Galitó

Aquesta entrevista s’ha realitzat a la Sala Els Carlins i al Teatre Kursaal de Manresa i s’ha publicat a la revista Ateneus 12 (juny 2015).

 

Quan t’introdueixes al món cultural i associatiu de la ciutat de Manresa?

He mamat des de petit la cultura. El meu pare fou promotor de la creació de la Sala Lollola —ara Sala Ciutat— inaugurada gràcies a donacions ciutadanes el 1960 a Manresa. Amb un aforament de mil persones, es va convertir en un espai de trobada social amb cineclub, música i programació teatral amateur i professional. Es pot dir que vaig viure entre bambolines, on vaig aprendre a fer de tot: de tècnic de so, il·luminador, acomodador, projeccionista, repartidor d’octavetes i cartells… A la dècada dels setanta, amb l’auge de la Nova Cançó, per la Lollola van passar, a més d’artistes manresans, músics de renom com Lluís Llach, Raimon, Teresa Rebull, Guillem Dafac, Maria del Mar Bonet; i del món del teatre, com Els Joglars, Comediants o Dagoll Dagom.

Com t’endinses en la programació teatral?

A través de Rialles Manresa. Rialles és un grup nascut a Terrassa el 1977 que programava espectacles per a infants; el que ara coneixem com a teatre familiar. La fórmula va ser molt ben acollida pel públic i, ràpidament, es va estendre a una setantena de municipis. Jo vaig participar activament en la implantació de la seva programació a la Sala Ciutat de Manresa. A més dels espectacles, recordo especialment la iniciativa de doblar al català pel·lícules infantils que venien de l’est d’Europa de la mà de Cavall Fort, Drac Màgic i Rialles; un exemple va ser la gran repercussió de la primera cinta projectada en català, La Ventafocs, recentment remasteritzada. D’això fa quaranta anys. I he estat implicat en la programació estable de la Sala Ciutat, que es va fer fins fa 10 anys.

 

LA SALA ELS CARLINS (1906)

La Sala Els Carlins és un dels espais amb més tradició teatral de Manresa. Situada al centre de la ciutat, és la seu del Casal Familiar Recreatiu (1903) i la Fundació Cultura i Teatre (2006), que gestionen conjuntament la programació teatral. Durant aquestes darreres dècades l’activitat del Casal s’ha centrat en l’àmbit del teatre amateur, on cal destacar la feina del grup de teatre, els Pastorets, l’organització de concursos o mostres de teatre i la participació en diverses iniciatives ciutadanes.

 

Dels espectacles infantils als adreçats a adolescents. Què va determinar aquest canvi?

A la dècada dels vuitanta, detectem les butaques de la Sala Ciutat buides de públic juvenil. D’aquesta mancança fundem el col·lectiu d’animació cultural Tabola, que programa espectacles musicals, teatrals i cinematogràfics professionals i amateurs dirigits a joves d’entre 13 i 16 anys. Aleshores era una iniciativa sense referents previs a Catalunya. En aquest projecte influïa la meva vessant de mestre i pedagog d’institut; vam aconseguir que els alumnes dels centres de la ciutat s’impliquessin en la difusió dels espectacles. La bona sintonia va derivar en activitats paral·leles com setmanes d’animació cultural o cicles de teatre. Era una manera de fer que els joves anessin al teatre en horari escolar, ja que sovint és un públic difícil d’engrescar en aquesta disciplina. Volíem democratitzar el teatre entre el jovent.

No només has alimentat la gestió teatral manresana, també la musical.

El 1986 jo treballava a l’institut Lacetània amb una sala d’actes infrautilitzada. Amb més companys vam impulsar la programació de concerts en aquest espai, rebatejat com a Sala 2000, no només per atraure el públic juvenil, sinó tota la ciutadania. Així va néixer l’associació cultural Bloc i el programa de concerts Musibloc. Fruit de l’èxit d’espectadors, els concerts es van estendre a altres sales manresanes de gran format com la Pista Castell, el Palau Firal i el pavelló del Congost. Durant els noranta, vam arribar a portar grups com Sau, Sangtraït, Els Pets, Sopa de Cabra, i tota l’escena de rock català quan estava en plena efervescència.

“Cal recollir tota la programació cultural i difondre-la en un mitjà que canalitzi l’ampli ventall d’activitats de forma independent, sense influències”.

 

Amb una ciutat tan rica en cultura, es necessita un altaveu?

Sí. Cal recollir tota la programació cultural i difondre-la en un mitjà que canalitzi l’ampli ventall d’activitats de forma independent, sense influències. Fa vint anys vam promoure l’edició de la revista local d’informació i opinió El pou de la gallina, com a alternativa als mitjans de comunicació ja establerts. A excepció de la meva feina com a docent, vaig deixar els altres projectes per dedicar-m’hi i no estar amb diversos fronts oberts. Actualment, la revista està consolidada i encara es publica.

 

Una de les grans fites en què ha participat és la recuperació del Teatre Kursaal. Com es va aconseguir?

Amb la proliferació de les sales multicinema, el Teatre Kursaal, un dels més grans de Catalunya, amb 2500 localitats, va tancar portes als vuitanta. El 1985, la família Padró, que n’era la propietària, el va vendre a l’Ajuntament de Manresa i aquest va romandre tancat i deteriorat durant deu anys. L’any 1995, un grup d’inquiets culturals impulsà la recuperació de l’equipament catalogat a través de l’associació El Galliner. Mentrestant, com que l’Ajuntament no podia finançar el cost de rehabilitació, El Galliner va acordar programar espectacles amb èxit de públic al Teatre Conservatori, per demostrar a l’administració la necessitat que la ciutat comptés amb un espai més gran. Així, abans d’acabar aquell any, l’associació va fer una jornada de portes obertes al Kursaal. Els visitants van confiar en el projecte de futur i van comprar entrades a 2.000 pessetes per a la inauguració, que es faria deu anys més tard. El temps els va donar la raó: el bon funcionament de la programació al Conservatori va fer veure als polítics la necessitat de recuperar el somni del Kursaal. Ho vam aconseguir, finalment, el 2007. Avui és un espai molt estimat pels manresans, amb més espectadors i programació de Catalunya (a excepció de Barcelona). El Galliner seguim fent la programació i comunicació de les arts escèniques al Kursaal.

 

D’on sorgeix la formació professional en l’àmbit sociocultural a Manresa?

A la dècada dels noranta, el Departament d’Ensenyament es fixa en l’interès creixent en els serveis a la comunitat i, dins d’aquesta família professional, impulsen tres cicles formatius: Educació Infantil, Integració Social i Animació Sociocultural. El 1999, s’implanta a set o vuit municipis catalans, entre ells, Manresa. La Generalitat m’encarrega engegar el projecte del cicle d’Animació Sociocultural per la meva trajectòria dins de l’àmbit. A l’Institut Guillem Catà, he pogut compartir la meva experiència i donar eines a alumnes que es volen dedicar professionalment a la dinamització sociocultural. És el que he estat fent durant els darrers quinze anys, fins que em vaig jubilar l’any passat.

 

Hi ha hagut un salt qualitatiu entre voluntariat i professionalització?

Gent dedicada a invertir part del seu temps a la comunitat sempre n’hi haurà. Ara bé, el paradigma i els temps han canviat. La dinamització cultural ha passat a ser una disciplina reconeguda i, per tant, com qualsevol altre camp, calia posar a disposició coneixements i metodologies acadèmiques. La segmentació d’aquest canvi és un salt qualitatiu, en tant que ara hi ha persones que en poden fer el seu ofici i viure’n. Tanmateix, segueix essent compatible amb la coexistència del voluntariat. Cobrar o no un sou no ha de ser el factor que marqui la diferència entre una feina ben feta o no, mentre hi hagi ganes de treballar en el món associatiu.

 

«La implicació directa de la base social és la que garanteix l’èxit de la dinamització cultural. Podríem dir que és la recepta de l’associacionisme.»

 

Per què falla, de vegades, la dinamització als ateneus?

Que els socis es facin seu l’espai i les activitats que s’hi programen és clau. I per tant, se’ls ha de fer partícips en la presa de decisions que afecten els horaris, preus, continguts i difusió. Només així se sentiran identificats i es reforçarà la seva necessitat de pertànyer a un col·lectiu on desenvolupar els seus neguits. Els responsables d’activitats de les entitats han de captar les demandes dels socis. Més enllà de recórrer a un professional, el boca-orella és la base de la transmissió d’activitats. La diferència es percep quan escoltes l’expressió: «Aquesta setmana a l’ateneu fem…» o «A l’ateneu fan…». Per mi, la implicació directa de la base social és la que garanteix l’èxit de la dinamització cultural. Podríem dir que és la recepta de l’associacionisme.

 

És un problema endèmic la poca assistència a actes als ateneus, fins i tot, per part dels socis?

És habitual escoltar allò de «sempre som els mateixos», però la pots utilitzar amb una connotació positiva i negativa, en funció de la major o menor obertura a la ciutadania que cerqui l’ateneu. El poc públic es pot deure a diversos factors: incompatibilitat horària, manca d’interès… Però si la manca d’assistència prové d’una mala elecció de programa perquè no s’adiu als interessos dels mateixos socis, el problema és d’arrel i s’ha d’enfocar des de dins. Cal fer un replantejament i sondejar els interessos dels socis per redreçar el camí.

 

«Econòmicament, els ajuntaments haurien d’ajudar les entitats, perquè els surt més a compte invertir en equipaments i projectes actius i arrelats al municipi, que finançar noves infraestructures.»

 

Quin paper han de tenir els ajuntaments en el foment de la cultura gestionada pels ateneus?

En l’àmbit econòmic, les administracions locals haurien d’ajudar les entitats, perquè els surt més a compte invertir en equipaments i projectes actius i arrelats al municipi, que finançar noves infraestructures. Cal que els ajuntaments reconeguin la tasca desenvolupada des del teixit associatiu per a la cohesió social; és necessari que els polítics entenguin que a la gent no li agrada la vinculació amb la institució perquè els és freda i llunyana. Seria molt millor donar suport al finançament de recursos tècnics a l’associacionisme, que titllar aquest món de poc professional. S’ha de fer un canvi de percepció des de la institució i alliberar de prejudicis la tasca realitzada des del voluntariat. La lectura ha de canviar substancialment en favor de l’empenta històrica que té el poble català d’associar-se, anant amb cura de no caure en la intromissió. Alhora, malgrat que el múscul associatiu té força a ulls dels ajuntaments, les entitats han de saber treure pit i reivindicar la seva tasca diària.

 

Quin és l’estat de salut de l’associacionisme català?

La crisi econòmica ha estat especialment severa entre els joves. El greu problema d’atur juvenil dificulta l’accés dels adolescents que s’implicaven per primera vegada en la seva comunitat a través de l’associacionisme. És d’entendre: si no tenen garantits uns mitjans de subsistència mínims, difícilment dedicaran el seu temps de lleure als altres, per molt temps lliure que tinguin, al contrari del que es pugui pensar. Aquest context és perillós per a l’associacionisme, ara per ara. No obstant això, els catalans tenen la inquietud històrica de crear espais comuns i ho segueixen fent. De fet, estan apareixent noves fórmules d’associacionisme: autogestió, ocupació… al marge de les administracions. Potser estan desemparades de legalitat, però tenen entusiasme i una gran força de mobilització. El que veiem en formacions polítiques no deixa de ser un mirall de la forma de transformar la societat a través de l’activisme civil. I, afortunadament, les ganes de transformació a través de moviments socials es manté a casa nostra.