“Tornem a salvar l’Artesà”

En aquesta carta oberta als arquitectes del concurs de l’Artesà d’El Prat, els membres del grup de recerca de l’Observatori d’Espais Escènics volem afegir algunes consideracions i suggeriments al procés endegat. A parer nostre, la qüestió principal i anterior a la solució arquitectònica és saber en què es vol transformar i per a què ha de servir l’Artesà.

Salvem l’Artesà! es proclamava des de les pàgines del periòdic Delta l’any 1982. Més de trenta anys després, cal proposar-se de nou salvar l’Artesà. Però ja no només salvar-lo del tancament a què està condemnat des de fa una colla anys, o de la ruïna material, o de la infrautilització. Cal, sobretot, salvar-lo de solucions irreflexives i de receptes estandarditzades que no tinguin en compte les necessitats reals del municipi, dels seus veïns, i dels creadors i artistes que en el futur poden utilitzar els espais de l’equipament, una vegada aquest hagi estat transformat, reobert i reactivat.

Si al Prat ja hi ha el novíssim i majestuós Espai Cultural Cèntric (300 localitats), el teatre Modern (400 localitats), la Torre Balcells i els Centres Cívics Sant Jordi Ribera Baixa i Jardins de la Pau (de 100 a 120 localitats cadascun), quin hauria de ser el rol d’una “gran sala teatral” al municipi? Més si tenim en compte la proximitat d’altres grans infraestructures de la zona (L’Atrium de Viladecans, sense anar més lluny) i una realitat metropolitana que fa propera la diversitat teatral de Barcelona i altres pobles veïns. Els pratencs i les pratenques ja tenen butaques a la seva disposició, i gaudeixen d’una xarxa  més que suficient d’espais escènics convencionals.

Ara és un bon moment perquè els polítics demostrin seny i visió a llarg termini, els arquitectes treballin amb humilitat i sensibilitat, els veïns reivindiquin -com ho han estat fent- un espai veritablement útil i obert a la ciutadania, i les gents de l’art i del teatre d’El Prat i d’arreu disposin d’un espai eficient i amb projecció. Un espai capaç d’acollir tallers, trobades, assajos, treballs en procés, residències artístiques, cursos, balls, tot tipus d’arts escèniques… i no només el típic “bolo” de l’espectacle de torn en gira, que una vegada representat tornarà a deixar el teatre buit i solitari fins al cap d’una setmana o quinze dies… Representar “La extraña pareja” pot estar bé, però acontentar-se amb això seria una llàstima.

Més enllà dels exemples que es puguin buscar, de les reformes correctíssimes però sovint massa rígides que es puguin prendre com a model (pensem en el teatre de l’Ateneu d’Igualada, o en La Massa de Vilassar), o de les recomanacions generals i descontextualitzades del Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya 2010-2020, volem recordar, o donar a conèixer, a arquitectes i gestors municipals, l’extraordinària vitalitat, utilitat i originalitat de teatres com les Bouffes du Nord a París, la Cartoucherie a Vincennes, el projecte de la nova Sala Beckett al Poblenou, l’Antic Teatre al barri barceloní de Sant Pere. Uns exemples que ens semblen lloables, sostenibles i d’èxit a tots nivells (artístic, arquitectònic, econòmic i social), amb l’arquitectura basada en l’espai buit, la posada en valor del patrimoni i la pàtina del temps, l’estratègia projectual puntual i poc vistosa, la decisió del reciclatge i la reutilització imaginativa i no sotmesa a l’estadística o la normativa. Uns plantejaments que defugien els pressupostos desorbitats, la iconicitat i la monumentalitat, tant com les solucions tipificades, els programes funcionals restrictius i la preeminència de la tecnologia sobre la qualitat espacial.

Com a “observadors” i investigadors de les relacions del fet escènic amb l’arquitectura i l’urbanisme, des de fa una bona colla d’anys els membres de l’Observatori d’Espais Escènics ens hem anat trobant amb casos de teatres amb dissenys extraordinaris però abocats a una existència lamentable: equipaments esplèndids i cars, que acullen un programa artístic exigu, quantitativament i qualitativa. Arquitectures d’impacte, que amb el temps acaben esdevenint edificis tristos i solitaris. Teatres que, quan acullen un espectacle, sovint es veuen constrets a una disposició espacial rígida, amb relacions inamovibles i poc imaginatives del públic i de l’escena. Són casos que fan palesa, com deia l’Antoine Vitez en un cèlebre article, la dictadura de l’edifici teatral, enfrontada a les infinites possibilitats que un “refugi” podria oferir al fet escènic.

L’Artesà era tot un edifici teatral, tant bell com rotund, que a causa de les conjuntures en què s’ha anat veient immers, ara potser es podria tractar com un refugi que, alliberat de les restriccions anteriors, s’obrís a tot tipus de possibilitats. ¿Cal enderrocar i restituir elements i volums de l’edifici original -tal com proposen els estudis de l’Ajuntament, rebatuts en alguns punts pels Amics d’El Prat- per tal de cercar altra vegada una flamant “sala a la italiana”, o sigui un espai tradicional d’exhibició d’espectacles?  ¿No hi ha solucions més imaginatives, menys trillades i costoses, més estratègiques? Solucions basades en el respecte i la transformació patrimonial, defugint tant dels posicionaments conservadors, com de la rauxa arquitectònica, per tal de reactivar uns espais significatius on també la formació, l’experiment, l’assaig i la multidisciplinarietat serien benvingudes. No en un suport restrictiu i fixe, sinó en un marc permeable i flexible que tindria com a base material el valuós edifici de l’Artesà.

L’arquitectura és important, però el realment imprescindible és l’activitat creativa que hi té lloc, tal com va demostrar la gent del Teatre Lliure fa quaranta anys, en instal·lar-se a l’humil teatre d’una cooperativa del barri de Gràcia de Barcelona. Era Fabià Puigserver qui demanava espais que “puguin transformar-se cada vegada segons el color del projecte, i amb la mesura artesanal necessària es pugui treballar la seva funció cultural. Un espai teatral no és només un àmbit arquitectònic estructurat i fàcilment definible en metres, superfícies, alçades i capacitats. És també i per damunt de tot un espai de somni indefinit, perdut en el temps”.

¿És molt ingenu demanar que el teatre, el lloc teatral, no només representi ficcions, sinó que també sigui lloc de treball i d’experiment, i a més presenti totes les manifestacions culturals i socials dels pratencs i les pratenques? I ja que parlem del teatre de L’Artesà, ens sembla oportú citar un mestre de l’artesania teatral, el director Oriol Broggi, qui al seu text “Per un teatre artesanal” plantejava una demanda que sembla elemental però amaga tot un repte: “El nostre ofici,  actualment, continua sent necessari i ha de ser alegre, fresc, esperançat i, sobretot, esperançador. És moment de crisi, i potser toca recuperar alguna cosa de l’essència del teatre, la idea que només amb tres persones i un parell de fustes ja es pot fer bon teatre. Cal confiar també en els gestors i polítics culturals, cal donar-los un vot de confiança, i comptar que finalment seran ells els qui decidiran com optimitzar els recursos que hi ha, pensant (esperem) en la importància del contingut de la cultura (també en temps de crisi)”.

Com deia un bon arquitecte, José Antonio Coderch de Setmenat: no són genis el que necessitem ara, sinó seny, sensibilitat i imaginació. Així sí que salvarem l’Artesà.

 

Observatori d’Espais Escènics