«Ser voluntari en una entitat és tenir capacitat per inventar, imaginar i generar recursos»

Carme Segura, expresidenta de Lluïsos de Gràcia i actual secretària de la Societat Cultural Plataforma Odèon de Canet de Mar

Inquieta i apassionada de la gestió cultural, va ser presidenta dels Lluïsos de Gràcia durant 12 anys i actualment n’és sòcia. També forma part de la Junta de la Plataforma Odèon de Canet de Mar com a tresorera i treballa a l’Ajuntament de Barcelona, on, entre altres projectes, ha estat directora del Castell de Montjuïc. Mestra de primera formació va continuar la seva formació en el camp de la Gestió Cultural especialitzant-se a través de diferents Postgraus en Associacions, Fundacions i Organitzacions del Tercer Sector i en gestió cultural internacional.

Text: Laura Casas / Fotografies: Toni Galitó

Entrevista publicada a la revista Ateneus 12 (desembre 2014).

Lluïsos de Gràcia (1855)

Va començar als Lluïsos de Gràcia als 8 anys cantant a la Coral el Virolet, i als 15 es va reincorporar a la Coral Sinera, vinculant-se també al grup de dansa Esbós i a l’Agrupament. En aquest context va forjar el grup d’amics i va descobrir que li agradava organitzar activitats, que tenia fusta d’emprenedora, que era molt activa i que tendia a portar la iniciativa. Aquesta energia la van copsar els membres de la Junta i la van convidar a entrar-hi  com a vocal de cultura, però s’hi va acabar incorporant directament com a secretària de junta. Dos anys després assumia la vicepresidència. I, amb només 32 anys, es va presentar a la presidència, càrrec que va ocupar durant 12 anys.

Històricament, el voluntariat ha estat cosa de dones, segons dades publicades per l’Anuari del Tercer Sector. Per què creus que no es reflecteixen aquestes proporcions a les juntes?

El perquè el tinc molt clar, la dona ha assumit nous reptes laborals sense deixar els reptes familiars. I no és el mateix fer un voluntariat, on dediques unes hores concretes, que assumir una responsabilitat directiva. Quan ho fas, les hores de dedicació es multipliquen, has de tenir molta més disponibilitat horària, llibertat, i comporta una implicació, que, depenent de les responsabilitats laborals i familiars, moltes vegades no és compatible.

Què comporta tenir un càrrec directiu?

En el meu cas, als Lluïsos eren moltes hores, molta dedicació, molt d’esforç. La Junta Directiva es reunia una vegada a la setmana, però s’havien de preparar moltíssimes coses. De cada reunió en sortia feina: en sortien altres reunions, contactes a fer, cartes a enviar, gestions… I tot eren hores, hores i més hores. I no només eren les que dedicaves mentre estaves a l’entitat, sinó les que hi posaves des de casa.

Ets la segona i última presidenta dels Lluïsos de Gràcia.

Vaig ser-ne la segona, però s’ha de tenir molt en compte que no es van acceptar sòcies a l’entitat fins al 1969. El fet indicatiu és que poc després, concretament l’any 1976, la Teresa Draper es convertís en presidenta. Això demostra que estàvem molt avançats.

Vas notar o sentir que el fet de ser dona portés algun tipus d’estigma?

Cap  ni un, però ni en positiu ni en negatiu, ni per als joves ni per a la gent gran, ni de cara a l’Administració. Simplement sóc una persona que ha dirigit els Lluïsos de Gràcia. Segurament tinc caràcter, però no hi ha influenciat per res el fet de ser una dona.

En el cas de la Teresa Draper, devia ser diferent…

I tant! No tenia res a veure, era un altre moment. Ella va ser la primera dona, venia d’un nucli on eren els homes els que ho feien tot i va trencar molts esquemes. Ella era mare de dos joves del meu grup i, per tant, la vam conèixer abans com a mare i després com a presidenta. Recordo que en aquells moments ja era una persona admirada. Jo no vaig pensar mai que volgués ser presidenta com ella, però sí que és cert que recordo que era una persona molt activa, molt sociable, t’escoltava i participava en totes les activitats.

Vau coincidir en la mateixa junta?

No, va ser anys després que jo m’hi vaig incorporar. Quan ella era presidenta jo estava al grup de joves que reclamàvem fer la festa de Cap d’Any als Lluïsos, i ella ens deia que no i que no. I quan em vaig trobar com a presidenta donant negatives als joves que em venien a demanar fer el Cap d’Any, pensava: Quanta raó tenia la Teresa! Perquè és molt fàcil demanar! Però clar, el conserge, la neteja, els permisos, els veïns, la guàrdia urbana… I tots aquests eren factors que, quan era jo la que ho demanava, no teníem en compte. És molt diferent estar a una banda o a l’altra.

«La tasca voluntària cohesiona emocionalment, socialment i genera un engranatge que t’ajuden a integrar-te».

Creus que t’ha marcat el fet de ser presidenta?

Completament, m’ha marcat en tot. Jo no tenia cap experiència en gestió. I sempre dic que jo he arribat professionalment on he arribat gràcies a l’experiència dels Lluïsos. Abans de ser presidenta vaig estar a la Junta i allà ja vaig veure que m’agradava el tema de gestionar, organitzar. Perquè al principi ens ho fèiem tot nosaltres: demanar subvencions, justificar-les, presentar projectes, fer trucades, enviar cartes… I tot plegat em va anar formant en  funció del que anava veient que necessitava i que m’agradava. Vaig fer un postgrau i després un màster de gestió cultural i, a poc a poc, vaig anar agafant experiència i fent contactes, que són bàsics!

Formar part d’una junta directiva d’entitat t’ha permès accedir al món de la gestió a través de la pràctica?

Totalment. I molt més en el meu cas particular, ja que sóc funcionària municipal a l’Ajuntament de Barcelona. Cada regidor nou que entrava, quan sabia que era presidenta dels Lluïsos de Gràcia, sempre ho trobava un fet positiu, perquè consideraven que tenia una doble visió de la gestió. Jo tenia clar que el primer era la feina, però mai em va suposar un problema.

Creus que actualment es valora l’experiència de voluntari?

Jo crec que sí, perquè les persones que hi hem estat, que en formem part, sabem el que implica. Ho podem haver fet més o menys bé, durant més o menys temps, però és segur que la persona té un cert caràcter i una predisposició a treballar amb la gent i uns coneixements d’organització que no s’aprenen en cap classe o màster. Capacitat d’inventar, imaginar i generar els propis recursos.

La professionalització és necessària a les entitats?

Per a totes les entitats no, evidentment, perquè dependrà de les seves característiques, objectius, etc. Però en el nostre cas ens va ajudar a fer un pas endavant, a millorar la gestió, a tenir un representant alliberat que et representa, a tenir cura de la comunicació, a dedicar-se a les subvencions. La Junta Directiva segueix marcant els objectius i les línies estratègiques, però té un braç executor que permet tenir suport professional. I això és una ajuda molt necessària.

Amb la llei de l’associacionisme i el voluntariat, es busca definir el concepte de voluntari i potser en aquest afany de definir es queda fora una part de la tasca que fan les entitats culturals.

Per mi, el voluntari és una persona que dedica les seves hores al bé de la comunitat. I aquest bé pot ser ensenyant a cantar, a jugar a bàsquet, anant de campaments el cap de setmana, acompanyant gent gran, preparar i repartir aliments en un menjador social dues vegades per setmana. Per mi, voluntariat és tot.

Quina tasca fan en la societat totes aquestes accions voluntàries?

Jo diria, sobretot, cohesionar. Crec que es valora la pròpia tasca i la dels altres. Cohesiona emocionalment, socialment, respectes els altres i generes un engranatge que t’ajuda a integrar-te en un col·lectiu on potser no hauries arribat mai.

«Formar part d’una entitat cultural aporta uns coneixements d’organització que no s’aprenen en cap classe o màster».

Els Lluïsos serveix moltes vegades com a exemple d’entitat dinàmica, activa i amb molts joves implicats, però malauradament no és la tònica general. Què està fallant?

No és un problema nou. Hi ha estat sempre. Als Lluïsos sempre hem sabut involucrar i atraure els joves. Quan vaig entrar a la Junta, jo tenia 27 anys i la presidència la vaig agafar amb 32. És més fàcil connectar amb els joves si no tens una fractura generacional gaire gran. Evidentment no pots dir a tot que sí, però entens més les seves necessitats i inquietuds perquè no fa gaire que hi has passat.

Per tant, joves porten joves…

Jo ho vaig viure quan era presidenta. El que feia la diferència no era que la Carme Segura fos una dona, sinó que era jove. Amb la resta de presidents homes, els problemes que s’havien tingut eren perquè ells eren més grans, no pel fet de ser homes. Tenien menys energia, entenien menys les inquietuds dels joves.

Com valores la iniciativa impulsada des d’Ensenyament per incorporar com a matèria obligatòria el servei comunitari als joves dels instituts?

Tot és positiu, però no tant per a les entitats com per als alumnes. Perquè coneguin la realitat del barri, poble o ciutat i coneguin d’altres càpsules que, per la idiosincràsia del context on vius, potser no arribaries a conèixer mai. També és interessant ampliar conceptes, perquè l’etiqueta de voluntari va molt lligada a l’àmbit social. Però, quan el 1992 en el marc dels Jocs Olímpics de Barcelona es va veure que un voluntari podia traduir, acompanyar els atletes, organitzar actes, etc., va ser una revolució i va trencar amb l’esquema mental del que era un voluntariat molt més social i avocat a l’ajuda directa. Barcelona va marcar un abans i un després.

«Estar en una junta i ser presidenta m’ha compensat en l’àmbit personal, professional, laboral i de formació»

Com s’aconsegueix dinamitzar internament una entitat?

No sempre hem de pensar a inventar-nos res, potser al costat de la nostra entitat hi ha un grup de joves que no té espai i els podem proposar de venir a fer l’activitat i incorporar joves a l’associació.  És important el treball en xarxa i estar sempre molt atents al que passa al nostre voltant, entendre què fa falta i què demana la societat. Buscar fer engranatge amb altres associacions i anar treballant dia a dia, any a any, per aconseguir que aquests grups que s’han acostat s’acabin sentint part de l’ateneu.

Com es crea la identitat?

És a base d’anys de feina i esforç. Però en el cas dels Lluïsos ho vas mamant des de petit; en el meu cas des que formava part de la coral ja em sentia dir: Ets del Virolet dels Lluïsos de Gràcia.

Compensen les hores que hi has dedicat?

Molt. M’ha compensat en l’àmbit personal, professional, laboral i de formació. Encara ara hi ha gent que em presenta com l’expresidenta dels Lluïsos. I per mi és un distintiu positiu i un reconeixement.

Tornant a la dada del 70 % de dones voluntàries que plantejàvem al començament. Creus que existeix un sostre de vidre al tercer sector?

Jo crec que no. La dona que té ganes i val ho aconsegueix. És qüestió de tenir-ne ganes, independentment de si ets dona o no. Actualment hi ha dues entitats molt potents liderades per la Carme Forcadell i la Muriel Casals, al davant de l’ANC i d’Òmnium Cultural. Hi són perquè són dones? No. Són dues persones que estan liderant un procés. Si haguessin sigut dos homes, ens ho haguérem plantejat? Si haguessin sigut un home i una dona? Tampoc! Han estat escollides i són la part visible de dues entitats. Fa falta gent amb empenta i, per poc que hi hagi una persona amb ganes de liderar un projecte, la posaran al capdavant.