Josep Maria Pou: ‘Al món del teatre, els intèrprets i directors som mers transmissors’
Josep Maria Pou
Entrevista a l’actor i director, al Centre Cormarcal Lleidatà
Revista ATENEUS 35
Text: Ramon Oliver
Fotografies: Lluí Bou
Avís: aquesta entrevista pot provocar addicció. I és que Josep Maria Pou no és solament un gegant de la nostra escena i el flamant guanyador del Premi Honorífic dels Premis Ateneus, és també, des de ben petit, un addicte a la literatura, al teatre i a qualsevol manifestació cultural que porti a reconèixer en una obra aliena quelcom de nosaltres mateixos, i està disposat a contagiar-nos el seu vici.
Què implica per a tu haver rebut un premi honorífic provinent del món dels ateneus, tan vinculat fins i tot a les teves primeres passes com a actor?
La mateixa paraula ‘ateneu’ ja comporta des de l’antiga Grècia moltíssimes coses: comporta educació, cultura, formació, divulgació… No solament em sento, en primer lloc, honorat per rebre un premi així. En sento també compromès amb aquest tipus d’activitat i d’institució. Quelcom lògic, d’altra banda; tota la meva vida i tota la meva professió han estat sempre lligades a la lectura, a la cultura, a la seva difusió. I anant cap a aquesta vessant mencionada pel mateix jurat, que té també molt a veure amb un tema personal, cal tenir present allò que els ateneus han significat sempre per a la cultura local, la cultura petita.
És així com arribem al teu Mollet natal.
Tota la meva infància i adolescència, fins que jo vaig marxar de Mollet cap als dinou o vint anys, es va cultivar a l’ambient del poble. I en aquest ambient hi havia allò que, d’altra banda, et trobaves a tots els pobles de Catalunya, aquell centre parroquial de vegades denominat centre moral on, sota el paraigua de l’Església, s’emparava tot allò que no es podia fer d’altra manera. Allà és on vaig començar fent uns pastorets, abans de passar a interpretar papers petits en altres obres. I allà va néixer la meva vocació teatral. Però no massa més tard es va crear el Casal Cultural de Mollet, que no era altra cosa que un ateneu. Curiosament, a Mollet hi havia un altre local que es deia l’Ateneu, i que efectivament ho havia estat abans de la guerra. Però que després s’havia limitat a ser la gran cafeteria on els vells del poble es reunien per jugar al dominó.
«La gran labor dels ateneus ha estat crear un públic del qual en gran manera encara vivim»
I en aquest Casal, les coses ja van prendre una altra dimensió.
Jo vaig ser una de les primeres persones (crec que la primera) que va fer teatre al Casal, després de convèncer els directius del centre. I és que cal tenir en compte que es tractava d’un espai sense escenari, dotat només amb una tarima de ben poca alçada. Em vaig plantar davant d’aquells directius i, quan els vaig dir: «Jo vull fer teatre», ells em van respondre: «Però aquí no hi ha teatre». Doncs, fixa’t: en aquell lloc vaig arribar a interpretar, amb dos amics meus, obres com ara Història del zoo, d’Edward Albee, o Creditors, d’August Strindberg.
Així doncs, ja havies connectat amb Albee molts anys abans que La cabra o qui és Sylvia? es convertís en un dels teus més grans èxits escènics.
Sí! La meva connexió amb Albee ve de llavors! Curiosament, i posats a estirar aquest fil, es podria dir que el zoo ja anuncia l’altre animal. Jo —i això ho dic sempre— crec que he tingut molta sort a la vida. Però la meva sort més gran va ser néixer en la casa d’una família de classe mitjana normal, res d’extraordinari, però en la qual hi havia una gran biblioteca, una habitació sencera amb totes les parets folrades de llibres. Per a mi, veure el meu pare o la meva mare llegint era la cosa més habitual del món. I aquesta és una de les grans diferències que trobo amb les generacions actuals: jo, als setze o disset anys, ja m’havia llegit tot Pirandello, tot Ibsen, tot Bernard Shaw, tot Oscar Wilde, tot Tennessee Williams… I m’ho havia llegit perquè totes aquestes obres estaven a les col·leccions de textos teatrals que el meu pare tenia a casa.
Creus que la formació en l’àmbit teatral que els ateneus propulsaven des de l’escena amateur té actualment la mateixa força que havia arribat a assolir?
Tinc entès que ara hi ha molta menys activitat teatral amateur de la que hi havia hagut en altres temps en aquest sentit. El teatre d’aficionats, que tan arrelat ha estat als pobles de Catalunya mitjançant ateneus o centres parroquials i culturals, ha sigut en gran manera la «massa mare» de la qual han sorgit tant bona part del públic aficionat al teatre, com de la mateixa professió. Abans, tots aquests espais oferien funció cada diumenge, i la gent del poble hi anava cada diumenge. Jo en soc un exemple claríssim: després de dinar, el diumenge ens dirigíem cap al casal els meus pares, els meus tres germans i jo. En aquest sentit, crec que la gran labor dels ateneus ha estat la de crear un públic del qual en gran manera encara vivim. Molta gent d’una edat determinada que continua anant al teatre va començar a fer-ho als ateneus. També a ciutats grans, com ara Barcelona.
«La meva sort més gran va ser néixer en una casa on hi havia una habitació sencera amb les parets folrades de llibres»
Connectant amb això que ja apuntaves sobre les teves juvenils lectures teatrals, creus que les noves generacions que arriben als instituts i escoles teatrals porten el mateix bagatge?
Jo crec que la gent jove que s’acosta al món del teatre tant si és com a espectador com, per exemple, per entrar en el món de l’actuació, té molt menys coneixement del fet teatral i de la literatura dramàtica en general del que tenia la meva generació. Quan parlo de tot el que m’havia llegit amb disset anys, no m’estic referint a un cas únic. En aquest sentit, només cal dir que a Mollet tenia un grup d’amics dins del qual sempre ens estàvem passant i comentant aquestes lectures; tothom n’estava al corrent.
I això, ara, creus que no es dona de la mateixa forma.
A mi m’agrada molt treballar amb gent jove sempre que hi ha l’oportunitat. I, si ho analitzes, veuràs que, per sort, ho he pogut fer sovint en els muntatges que he dirigit en aquests darrers anys. Però treballant amb altres repartiments o participant en xarrades, sí que he notat que molts actors de les últimes generacions no tenien massa coneixement, no ja de la història del teatre en particular, sinó del fet teatral en general. I, si et dediques a aquest ofici, la literatura dramàtica és fonamental, fonamental. Si no coneixes el teatre d’O’Neill, de Miller, de Beckett…, encara que només sigui com a lectura, ja no dic de representació, llavors em pregunto què és el que t’impulsa a voler formar part d’aquest món.
I quina resposta et dones?
La resposta que em dono té molt a veure amb els canvis socials que s’han produït al llarg dels anys. La meva generació trobava en la veu d’aquells grans mestres un vehicle idoni per expressar molt del que sentia i volia dir i volia aconseguir. En canvi, crec que els integrants de les noves generacions tenen molta més confiança i creuen molt més en ells mateixos. Estan molt més convençuts que per si mateixos poden expressar moltes més coses de les que nosaltres creiem que podíem dir i fer sense servir-nos d’un transmissor, com ara un autor teatral amb les idees del qual coincidíssim. I això, tot i la part negativa, també en té molt de positiu: els fa sentir més valents i obrir nous llenguatges d’expressió artística.
«El teatre amateur ha sigut la ‘massa mare’ de la qual ha sorgit bona part de la professió»
Pot ser llavors que es caigui en l’excés de confiança?
Sí. Per descomptat. I en la vanitat i en la pedanteria i en una cosa que encara és pitjor: el perill de fer les coses únicament pel propi plaer, per la pròpia satisfacció. Jo crec que al nostre món, i en concret al món del teatre, nosaltres, intèrprets o directors, som mers transmissors. Una mica com els traductors professionals que tradueixen d’un idioma a un altre. El que ha escrit un autor, o el que vol expressar un munt de gent, ho convertim en matèria teatral per tal de transmetre-ho a una altra gent, i crear així un efecte catàrtic, o revulsiu, o el que sigui. Per això mateix, aquesta confiança excessiva té el perill de caure en l’excés d’autosatisfacció que prescindeix de la necessitat de transmetre. I aquesta transmissió d’emocions, aquesta capacitat per moure i remoure i commoure, per provocar reflexions, sigui a través dels sentiments o de les emocions purament racionals i intel·lectuals, constitueix en definitiva la base del teatre.
Fins a quin punt creus que els centres en els quals s’ensenya teatre des del punt de vista de la formació professional han descuidat una mica massa aquests altres elements formatius?
Et puc dir que he treballat amb actors joves sortits d’aquests centres, siguin o no els oficials, que no solament no havien llegit mai una obra, posem pel cas, de J. B. Priestley (aclariment: l’autor de Truca un inspector ha estat durant dècades un nom habitual al nostre teatre amateur), sinó que ni havien sentit a parlar d’ell. D’altra banda, a casa nostra, i a diferència del que passa a l’escena anglosaxona, es publica molt poc text teatral perquè se’n ven també molt poc. La gent, a excepció de quatre aficionats, no llegeix teatre, i l’edició d’obres teatrals pràcticament s’ha reduït a quelcom testimonial. I aquí torno al món dels ateneus, perquè són espais que tenen la gran responsabilitat de mantenir a través de les seves activitats el lligam amb la tradició, amb aquests coneixements que van creixent amb el pòsit que deixen les generacions anteriors. I deixa’m dir que crec que aquesta és una de les missions que millor compleixen.
Tenint en compte que vens del món del teatre de text, et volia preguntar quin és el teu lligam amb això com podem denominar com nous llenguatges escènics?
Jo crec claríssimament que podem conviure sense cap problema. Tots el llenguatges nous que expressen i comuniquen alguna cosa i que compleixen amb la finalitat d’arribar al públic de forma efectiva i eficaç, són benvinguts. Jo vaig viure en aquest sentit un moment crític, quan als anys 70 va haver-hi una mena de revolució vinculada al teatre de mim, Marcel Marceau va passar a ser considerat un déu i tothom tenia que sortir a l’escenari amb malles negres. Els Joglars van contribuir també a això, especialment pel que fa als seus primers espectacles. Jo estava llavors a la Escuela de Arte Dramático de Madrid, i les classes d’expressió corporal eren gairebé més importants que les classes d’interpretació i declamació. En aquells dies senties sovint dir que el teatre de text estava acabat, del tot mort.
Però , afortunadament, el teatre de text no va morir.
Les coses es van anar tamisant, van passar per una sèrie de filtres. Va baixar aquella febre, però va quedar una cosa important. Enfront de generacions anteriors de professionals del teatre pels quals el més important era sortir a l’escenari ben vestit i parlar prou bé com per a que se l’entengués, es va imposar l’idea que l’actor podia i tenia l’obligació d’expressar-se amb tots els recursos al seu abast. El seu cos tenia que servir per a quelcom més que per a portar un vestit i lluir-lo a dalt de l’escenari.
Quelcom que ens porta de tornada al present.
És cert que als darrers anys han sorgit una sèrie de creadors d’un teatre que és molt poc textual, diguem-ho així; un teatre molt visual. Però també que moltes d’aquestes creacions tenen uns grans valors estètics i uns grans valors experimentals que sovint aconsegueixen resultats impressionants. Jo puc dir que m’he trobat amb espectacles en els quals el text no tenia massa rellevància, però que m’han emocionat tant o més que un bon monòleg de Shakespeare. Avui en dia és possible transmetre idees, provocar emocions i, per damunt de tot, comunicar i compartir (la base fonamental de tot) sense necessitat d’un gran text, sempre que es tingui, això sí, un gran relat.
Podem llavors respirar tranquils, amb la seguretat que el teatre de text no està en perill d’extinció?
Això no passarà mai. Jo repeteixo molt una frase que pronunciava el professor al qual vaig interpretar a la magnífica obra d’Alan Bennett Els nois de història: “El gran valor de la lectura (i això ho podeu extrapolar a qualsevol altra manifestació artística) consisteix en aquell moment en el qual tu estàs llegint i, de cop i volta, et sorprèn trobar-te un pensament, una reflexió, una idea, que coincideix exactament amb el que tu feia temps que volies expressar però no trobaves la manera de fer-ho… En aquell moment, és com si del llibre en sortís una mà i agafés la teva”.