Tradició en moviment: la cultura popular davant els reptes del segle XXI
Dimonis de Sant Antoni de Capdepera ©Manuel Carrera_Arxiu Festes.org
REVISTA ATENEUS NÚMERO 36 / EL REPORTATGE
Text: Xavier Amat i Puig, periodista cultural
La cultura popular catalana és un organisme viu que, arrelat en la tradició, es transforma per mantenir-se rellevant en una societat amb canvis a ritme vertiginós. Entre sardanes, castells, balls parlats, esbarts dansaires, bastoners, bèsties de foc, gegants o capgrossos, el teixit festiu afronta reptes de present i futur, que van des del relleu generacional fins a superar els obstacles d’una excessiva burocratització, o la tensió entre autenticitat i espectacle. Fem una radiografia de l’ara i aquí de la cultura popular a través de dotze veus expertes.
Tenim un món cada vegada més globalitzat i hiperconnectat, i una societat amb transformacions trepidants. En aquest escenari, les diferents manifestacions de cultura popular es poden veure afectades o alterades? Corren el perill de quedar arraconades? O, ans al contrari, poden sorgir noves oportunitats? Quin paper juga, la cultura popular, en uns temps com els actuals? «No és només entreteniment, sinó també una forma de resistència i construcció d’identitats. És viva i s’adapta a la realitat social», pensa Antoni Herrera, que durant quaranta-dos anys va treballar al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya —els dotze darrers, fins a la seva jubilació, com a subdirector general de Protecció i Promoció de la Cultura Popular i Tradicional—, i actual president del Patronat de la Fundació La Roda. Considera que la innovació, en la cultura popular, «no ha de ser una renúncia a l’essència, sinó una eina per evolucionar sense perdre les arrels». I ho rubrica amb una altra metàfora de la natura: «Pensem en un arbre: té un tronc sòlid, però les seves branques creixen de maneres diferents segons el context».
Antoni Herrera: «La cultura popular no és només entreteniment, sinó també una forma de resistència i construcció d’identitats.»
«La cultura popular canvia amb la societat, encara que a vegades sembli que va més lenta. És un mirall dels temps. Però els canvis han de venir de manera orgànica; si es forcen, grinyola alguna cosa», manifesta Joan Ignasi Gómez, periodista cultural i gerent d’ICVSAM, que gestiona Canal Blau, a la comarca del Garraf. Aquesta idea ressona en gairebé totes les veus consultades. Montserrat Garrich, experta en indumentària tradicional, ho resumeix així: «Si una manifestació no varia com canvia la societat que la fa, està condemnada a desaparèixer». I Jordi Bertran, gestor cultural i en l’actualitat diputat al Parlament de Catalunya, creu que és un gran repte que les manifestacions culturals evolucionin, «que no es fossilitzin. Cap expressió cultural és igual ara que quan es va crear».
L’actor Oriol Grau, mestre dels balls parlats de Dames i Vells i de Sogra i Nora de Tarragona, té clar que «no té sentit repetir fil per randa el que es feia fa dos segles. Cal revisar, actualitzar i fer-ho assequible a la gent. Si no tens ningú al darrere, què importa que sigui autèntic?», pregunta en veu alta, i posa l’exemple dels balls parlats de la seva ciutat, antigament amb missatges clarament masclistes, i ara adaptats als nous temps: «El de Sogra i Nora és un ball pràcticament feminista, i interpretat només per dones», explica.
També en el camp dels balls parlats, Raimon Casals, que es defineix com a estudiós i apassionat de la cultura popular, aposta per mantenir les estructures i renovar els continguts: «Les tradicions es poden actualitzar, i no cal perpetuar textos masclistes o homòfobs del segle XIX». Casals porta la direcció escènica, entre d’altres, del Ball del Sant Crist de Salomó —element festiu patrimonial d’interès nacional—, i creu que els balls integrats en seguicis «tenen continuïtat, però d’altres van i venen. I n’hi ha que han hagut de canviar perquè, per exemple, la vida d’un sant no té gaire interès per al públic d’avui». Ara bé, relata que en pocs anys, a les terres tarragonines, s’ha passat de deu grups de balls parlats a pràcticament mig centenar.
Oriol Grau: «No té sentit repetir fil per randa el que es feia fa dos segles. Cal revisar, actualitzar i fer-ho assequible a la gent.»
Daniel Vilarrúbias, etnògraf i historiador, vol alertar, però, que «hi ha hagut una baixada general del nivell cultural i una laïcització massiva que afecta la comprensió dels fenòmens festius. Abans, la tradició s’entenia dins d’un context ritual; ara, moltes vegades, es perd l’essència». I afegeix: «La innovació no ha de ser un fi en si mateixa, sinó una eina per adaptar-se sense trair l’esperit original. Les danses o els balls tradicionals poden modernitzar-se, però si perden el seu context ritual, deixen de tenir sentit». En una línia semblant, l’etnomusicòloga i intèrpret de música tradicional Anaís Falcó expressa que «la renovació sempre hi és si la cosa és viva, però renovar per renovar no té sentit, sobretot si suposa un gran trencament. A vegades cal acceptar que, si alguna cosa no té sentit, no cal forçar-ho».
Una frontera difusa
Per a moltes persones expertes en cultura popular, parlar de tradició i innovació com a termes oposats és un error. Anna Costal, musicòloga, professora de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i divulgadora musical, fins i tot considera que aquests dos termes «són sinònims. La tradició sempre ha estat canvi, adaptació, moviment. El que passa és que vivim amb una il·lusió de permanència.» Afegeix: «Tots els elements musicals tradicionals s’estan reinterpretant. Cada músic, només pel fet de tocar, ja està reinterpretant». I va més enllà: «La cultura popular ha de ser capaç d’absorbir els valors emergents de la societat catalana, com l’animalisme, el feminisme o la diversitat. És clau fer-ho sense que es trenqui, sense tensionar-la fins al punt de fer-la irreconeixible, però sí deixant que es transformi, es reformuli i evolucioni.»
Lluís Puig, exconseller de Cultura i diputat del Parlament, assenyala que «la clau és respectar l’essència, però no tancar-se a noves expressions». Puig diu que ens trobem en un moment de coexistència de moltes maneres de fer i viure la cultura popular: «Hi ha qui fa caramelles de manera tradicional, i qui crea espectacles contemporanis basats en arrels populars. La Fira Mediterrània de Manresa n’és un bon exemple: combina mostres de folklore tradicional amb creacions d’avantguarda». Joan Ignasi Gómez té clar que «la cultura popular no és un museu. És un fet clàssic: d’ahir, d’avui i de demà. No fem balls de bastons perquè s’ha fet sempre, sinó perquè ho sentim ara».
Fotografia de Lluís Palomino
Lluís Puig: «La clau és respectar l’essència, però no tancar-se a noves expressions.»
En el camp del vestuari, Blanca Ferré, dissenyadora, ho exemplifica d’aquesta manera: «Innovem dins d’un marc tradicional: canviem colors o detalls, però mantenim l’essència. I hi ha una reinterpretació amb els teixits que fem servir avui». Montserrat Garrich, autora del llibre Els vestits populars a Catalunya, més que d’innovació prefereix parlar de coherència i sentit comú: «Si un grup crea una figura o ball de bell nou, té la potestat de vestir-ho com cregui convenient. Ara bé, la gent ha d’anar ben vestida, que vol dir endreçada, planxada i amb una manera de vestir uniforme. Em molesta veure un gegant preciós i, quan miro els peus, observar que el geganter porta unes vambes de qualsevol color. Sovint m’agradaria que es fes una mica més d’esforç en aquest sentit».
«Penso que la clau és equilibrar tradició i atracció amb els gustos actuals. Si només repetim unes maneres perquè sempre s’ha fet així, moltes persones no s’hi veuran reflectides.» Ho diu Lluís Musté, des de fa dècades vinculat a diferents entitats de cultura popular i en l’actualitat vicepresident de la Fundació Unió Anelles de la Flama de Valls. «La innovació és necessària, però ha de ser orgànica. Les sardanes, per exemple, eren molt llargues i rígides; ara són més ràpides i espectaculars. Els balls de diables es van reinventar als anys vuitanta amb més teatralitat, i va funcionar», considera.
Un patrimoni que requereix temps i comunitat
«La cultura popular exigeix temps i dedicació, però vivim en una era d’immediatesa», alerta el mateix Musté. «Això fa baixar el nivell», assegura, tot posant l’exemple que «abans, la canalla assajava sardanes molts anys sense sortir a ballar; avui en dia, si no veu resultats en dos mesos, se’n va». És per aquest motiu que té clar quin és un dels principals reptes de la cultura popular en l’actualitat: la paciència. Del mateix parer és Oriol Grau: «A Tarragona hi ha molta implicació amb els balls parlats. Tenim cua de gent jove que hi vol participar. Això assegura el relleu generacional, però soc crític amb fer-los protagonistes massa aviat».
A Raimon Casals li preocupa la «manca de coneixement» que es dona sovint: «Es recuperen balls o festes sense rigor històric ni tècnic, i això genera una cultura popular descafeïnada. Tenim moltes danses actives, però poca formació en com ballar-les bé». Tot i això, celebra que després del gran esclat de cultura popular que hi va haver després de la mort del dictador, hi hagués un segon boom a finals de la primera dècada del segle XXI, amb nous grups, festes i formats: «Hi ha una gran implicació i molta base social». Un fet que corrobora Jordi Bertran: «La cultura popular ha viscut una reapropiació del carrer molt positiva. I el reconeixement com a patrimoni immaterial ha ajudat a prestigiar aquestes manifestacions culturals». Blanca Ferré, però, situa la conservació de la part coreogràfica com un dels grans reptes de la cultura popular: «S’ha de catalogar molt bé com es balla», afirma.
La immediatesa que cita Musté, sumada a l’individualisme creixent de la societat, «posa en risc el model de participació col·lectiva que sustenta la cultura popular», manifesta Anna Costal, que percep el reforçament de l’associacionisme com un element clau i un dels grans reptes que té avui la cultura popular. «Ens uneix una manera de fer, que és l’associacionisme. No és tan important què fem, si pastorets o sardanes, sinó com i amb qui ho fem», conclou. «Els joves aprenen balls per TikTok, però cal que algú els expliqui el seu sentit», demana Musté, que posa èmfasi en les dues cares d’internet i, en especial, de les xarxes socials: «Ens ajuden a difondre les manifestacions culturals, però també a consumir-les sense entendre-les». Oriol Grau també fa referència a les xarxes: «Han portat més persones que mai a visitar determinats actes, fins al punt de produir-se massificacions, que poden fer que es perdin els valors i la identitat pròpia d’aquella festa. Tinc por que es pamplonitzin les festes. Les persones que visiten per primera vegada un acte festiu del camp de la cultura popular haurien primer d’observar-lo des de fora, i no voler ser-ne protagonistes». Lluís Puig té una mirada més positiva de les xarxes socials: «Són la gran finestra de la cultura popular actual: permeten difondre-la sense costos i arribar a nous públics. I en el meu cas, des de l’exili, les tecnologies m’han permès fer la feina de pont entre entitats del nord i el sud de Catalunya».
Font: Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Data d’actualització: 10 de gener de 2023.
Font: Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Data d’actualització: 10 de gener de 2023.
Joan Ignasi Gómez: «La cultura popular canvia amb la societat, encara que a vegades sembli que va més lenta. És un mirall dels temps.»
Dos elements clau i transversals
Ja hem fet anteriorment algunes referències al vestuari i a la música. Hi volem incidir ara, perquè són dos elements molt transversals en la cultura popular catalana de caràcter festiu. A més, donen molt de joc pel que fa a la possibilitat —o no— d’innovació. L’etnomusicòloga Anaís Falcó apunta que la música tradicional viu un bon moment pel que fa a la implicació social i al nivell tècnic dels seus intèrprets, gràcies a la proliferació d’escoles i formacions. Malgrat això, «encara arrossega tòpics negatius i manca de reconeixement social i acadèmic». Per a la musicòloga Anna Costal, hi ha hagut «una pèrdua de prestigi dels músics en directe al llarg dels darrers segles. Tant els músics clàssics com els de carrer han anat quedant relegats». Aquesta situació, però, conviu amb una realitat molt viva, rica en pràctiques, en què les formes més acadèmiques i les transmissions orals han de saber dialogar: «Hi ha una sobreformació musical en alguns àmbits, i això pot xocar amb els músics formats per via oral o no acadèmica. Tots dos models són vàlids», assenyala Costal.
Aquest diàleg constant és una de les claus de la reinterpretació contemporània. Qualsevol acció musical, des d’un toc de gralla fins a un concert de Tarta Relena, és una manera de rellegir la tradició. Per això, la música dins la cultura popular no és només acompanyament o reforç emocional, sinó un llenguatge que expressa identitat i memòria col·lectiva, però també creativitat i canvi.
Una tensió similar entre tradició i innovació es dona en el camp del vestuari. La dissenyadora Blanca Ferré reivindica el valor patrimonial de les peces que dissenya: «No és com una temporada de moda, sinó que dura molt de temps», explica. El vestuari, en aquest àmbit, no és mer decorat: és representació, és transmissió cultural. «Cal tenir molt de respecte per tot el que simbolitza, tota la tradició que alberga», afegeix.
Montserrat Garrich: «Si una manifestació no varia com canvia la societat que la fa, està condemnada a desaparèixer.»
Aquest respecte no implica immobilisme. Ferré parla d’innovacions subtils que permeten renovar sense trair l’essència: variacions de color, reinterpretacions en el patronatge o l’ús de teixits actuals per adaptar-se als temps. El cas del ball pla de Vilafranca n’és un bon exemple: un mateix model de vestuari que admet diferències en escots o tonalitats. I en els casos de nova creació, com el ball dels Cercolets de Valls, s’inventa partint de referents existents, buscant una estètica coherent, però nova. El criteri de «tenir en compte d’on venim» marca la línia entre la invenció gratuïta i l’evolució respectuosa.
També en la recerca de vestuari històric es posen en joc decisions complexes. Montserrat Garrich, experta en indumentària, alerta de la manca de fonts sobre el vestit popular antic, sovint esborrat per la seva pròpia naturalesa d’ús quotidià i efímer. En el projecte de recuperació dels Cavallets Cotoners de Barcelona, per exemple, es van haver de prendre decisions interpretatives, a partir d’un gravat del segle XVIII: «El portador hi surt amb una casaca amb mànigues volades que no vam copiar perquè vam optar per una armilla còmoda». Garrich reivindica el valor de les peces recuperades, però també les de nova creació, dins un panorama ric i viu que sovint no sabem valorar prou.
La implicació del jovent i el relleu generacional
Són moltes i diverses les manifestacions de la cultura popular, i en algunes, segons assenyalen les veus expertes, les persones joves hi són més presents que en d’altres. Ara bé, Anna Costal és una de les que s’expressa amb més claredat en aquest tema: «Sovint culpabilitzem els joves de no participar-hi, però també hi ha molta gent gran que no s’hi implica. La responsabilitat de mantenir la cultura popular és col·lectiva, compartida, és una qüestió transversal. A més, sovint som les persones adultes que no escoltem prou el jovent que s’hi vol implicar». Explica que a l’ESMUC s’han fet ballades de sardanes espontànies amb alumnes i professors, «amb els joves ballant i tocant com volen. Això també és innovació». Jordi Bertran també posa el focus en els adults més que no pas en els joves: «Hi ha un cert envelliment en les estructures de governança de la cultura popular, i cal obrir-les a les noves generacions. És important que es deixi que la gent jove pugui equivocar-se, i que participi també en la presa de decisions». Joan Ignasi Gómez recorda que en algunes manifestacions són clau: «Els castells, per exemple, difícilment podrien existir tal com els coneixem sense la participació del jovent». I Lluís Musté demana als més grans que expliquin als joves per què és important la cultura popular.
Anaís Falcó reconeix que, en àmbits com la sardana, el jovent hi és més absent, i Antoni Herrera cita «manca de relleu generacional en diferents espais, tant pel que fa a les juntes directives com també en la participació». Herrera creu que «també cal més equilibri de gènere: encara hi ha poques dones en càrrecs destacats de les associacions».
Fotografia de Ricard Villarrubio
Jordi Bertran: «Hi ha un cert envelliment en les estructures de governança de la cultura popular, i cal obrir-les a les noves generacions.»
Cultura, llengua i identitat
En un moment en què la llengua perd presència en molts espais, manifestacions com els balls parlats o els balls de gitanes esdevenen moments públics de transmissió lingüística i identitària. Així ho expressa Blanca Ferré: «Quan fem festa al nostre poble, és una manera de preservar el català i la cultura. Pot ser una eina molt potent per revertir el retrocés del català», afirma. Per a Raimon Casals, la cultura popular aporta «identitat local i col·lectiva, comunitat, aprenentatge i socialització. També és una connexió emocional amb el passat i una font de coneixement a través del gaudi i la pràctica». I per a Joan Ignasi Gómez, «La globalització ens pot fer menystenir el que és proper. I això és un perill, la pèrdua d’identitat és un risc: la cultura popular ens arrela al territori i a la comunitat. No es tracta de romantitzar el passat, sinó de viure-ho avui amb sentit».
El paper de les administracions
El consens en aquest punt és absolut: la burocràcia administrativa dificulta la tasca de moltes entitats de l’àmbit de la cultura popular. «Gestionar una subvenció de 1.000 € pot ser tan complicat com una de 7.000 €, i això és absurd», assevera Lluís Puig. Jordi Bertran afegeix que «el sistema actual desmotiva i cal anar cap a una simplificació». I Oriol Grau es mostra contundent: «Demanar subvencions és complicat i el que rebem és insuficient. Hem de buscar-nos la vida amb vermuts populars per pagar tècnics i equips de so».
«Un dels problemes de la cultura popular és que avui és difícil que es mantingui si no és sota el paraigua d’una associació, cosa que genera problemes econòmics i burocràtics», considera Daniel Vilarrúbias, que afirma que un dels grans reptes per a les entitats és «la sostenibilitat: o t’ho pagues tu, o depens de subvencions, que són escasses i mal gestionades».
També es reclama més reconeixement simbòlic i logístic. «Les institucions haurien d’acompanyar, facilitar permisos, reconèixer la tasca de les entitats petites», diu Antoni Herrera. I Montserrat Garrich conclou: «El primer que ha de tenir l’administració és respecte pel que es fa. I evitar una intervenció mal entesa». Per a Vilarrúbias, «no es tracta només de donar diners, sinó de crear un marc legal i logístic que faciliti la continuïtat. Ara mateix, molts col·lectius es troben sols davant de problemes com l’accés a espais o la fiscalitat».
«Fa anys que lluitem per fer entendre que la cultura popular genera riquesa econòmica i social. S’ha intentat impulsar un estudi sobre el seu impacte econòmic, però encara no s’ha materialitzat. Si es demostrés el seu valor, potser hi hauria més inversió», assegura Antoni Herrera. El president de la Fundació La Roda també explica: «Actualment, hi ha dos projectes de llei al Parlament: un sobre patrimoni cultural immaterial i un altre que inclou l’associacionisme cultural. Aquest últim és clau per donar reconeixement legal a entitats que fan feina de manera amateur, però que són una gran escola d’artistes professionals. També proposa mesures fiscals, com desgravacions per donacions. És urgent actualitzar la llei del 1993, que està desfasada».