Jordi Fosas: “Vivim un bon moment creatiu de les arts d’arrel”
Text: Júlia Vernet
Fotografies: Joma
La Fira Mediterrània de Manresa ha celebrat enguany la seva 28a edició, consolidant-se com a model de fira, però també com a espai per a la creativitat en clau d’arrel. Parlem amb Jordi Fosas, que ha renovat la seva direcció artística al capdavant del mercat estratègic de les arts d’arrel, per fer balanç de les diferents línies de treball engegades, del moment actual de la Fira i dels reptes
de futur.
Com et trobes de la ressaca emocional després de la Fira?
És una ressaca molt potent, la veritat. Però contents de veure que allò que està apuntat en un paper es va materialitzant, sobretot després de set fires i de sis anys llargs. També pensant en aquests tres anys que queden al davant, que encara hi ha marge per acabar de fer aquelles coses que tenim pendents i que esperem poder assentar. He de dir que amb les tres directores generals de Cultura Popular que hi ha hagut, s’ha donat confiança a un projecte que necessitava un cert recorregut. A vegades aquestes coses no passen, sinó que les esgotem molt ràpidament, i malgrat trobar-nos en mig d’una pandèmia, que ho va remoure tot, s’ha donat temps i recursos —que sempre ens agradaria que fossin molts més, evidentment—, i això ha permès aquest marge de treball per consolidar el projecte.
Aquest any celebràveu els cinc anys de l’Obrador d’Arrel. Què és i quin balanç en feu?
L’Obrador és el programa de suport i d’impuls als artistes que treballen amb les arts d’arrel, entenent per «arts d’arrel» tots els artistes que treballen amb la tradició, la cultura popular o el patrimoni immaterial d’una manera contemporània. Aquesta és la definició del programa, però, per què calia? Si nosaltres som aquest mercat estratègic de les arts d’arrel, i, per tant, volem que els projectes artístics entrin al circuit, hem de fer que arribin de la millor manera possible al mercat. I per fer-ho necessitem aquest espai que recolzi els artistes en les diferents capes de la creació, i això moltes vegades també vol dir ajudar a generar circuit. Per això dibuixàvem l’Obrador amb tres grans capes. D’una banda, els programes d’impuls a la dansa i la música d’arrel, que volen generar aquest humus que ens permeti aproximar-nos a la societat i a l’hora realitzar un camí professionalitzador per als artistes. Una altra capa important de l’Obrador és el programa de coproduccions, que vol dir donar suport i fer que l’artista tingui recursos per produir. La tercera capa era fer-ho en xarxa, que no ho fes la Fira sola, sinó crear un teixit tant amb festivals especialitzats com per intentar sortir una mica de «l’endogàmia». L’Obrador era posar a la cuina aquests tres ingredients perquè els projectes arribessin de la millor manera possible al circuit. N’estem contents, perquè les tres capes estan funcionant i estan passant coses.
‘La missió de la Fira no és renovar la tradició ni la cultura popular; és la societat qui ha de decidir què vol fer amb els seus rituals i les associacions qui vulguin decidir i vulguin fer.’
Aquest ha estat el quart any que hem pogut veure els resultats del Programa d’Impuls a la Dansa d’Arrel.
Exacte, en fem una valoració molt positiva de tot el que està passant, però encara ens falta molt. Crec que molta gent em va entendre després de veure l’espectacle del col·lectiu Bilaka l’últim dia de la Fira, perquè allà realment veus una companyia que treballa avui a partir de la tradició i que té capacitat i estructura per fer una producció de gran format. A l’altra banda dels Pirineus hi ha un altre model cultural que permet aquest tipus de projectes, amb vuit intèrprets, quatre músics, etc. Per tant, encara hi ha recorregut. Nosaltres vam optar per un camí de picar pedra, d’anar fent, treballant en paral·lel el món de la cultura popular, el camí professional, la participació ciutadana, etc. i que tot vagi creixent alhora. En cada línia han anat passant coses: en l’àmbit participatiu, hem engegat els Saraus d’Arrel, hi ha projectes per fer ballar en català, etc., però encara tenim molta feina a fer per incorporar tota la gent del ball participatiu.
D’altra banda, s’ha generat molt de moviment en el món dels esbarts; de moment hem jugat molt amb la idea d’incorporar professionals per acompanyar les creacions, però hem d’anar veient quin pòsit queda de tot això. També estem veient els fruits de la professionalització amb artistes com Pere Seda, Xavier Gumà o el col·lectiu Radicel·la, que hem vist enguany. Fins ara es tractava de generar petits referents i ara ja hem d’anar a buscar capes més joves i tornar a veure cares noves.
Veient aquest revulsiu en l’àmbit de l’associacionisme, quin diries que és el moment de la cultura popular i què hi pot aportar la Fira Mediterrània?
Aquí hi ha moltes capes. La missió de la Fira no és renovar la tradició ni la cultura popular; és la societat qui ha de decidir què vol fer amb els seus rituals i les associacions qui vulguin decidir i vulguin fer. Nosaltres ens dediquem a la creació, i per tant, sobretot a aquella cultura popular que vulgui crear, que vulgui jugar i submergir- se en el món creatiu. Qui sap si d’aquest joc creatiu en surten noves maneres de fer, però el nostre focus és plantejar que, a partir de la cultura popular, podem crear avui, com a societat i els artistes. Quan van preguntar al Jordi Gros de l’Esbart Manresà què els havia aportat treballar amb creadors professionals com el Sergi Estebanell o els Escarlata, ell deia «autoestima», se sentia revaloritzat. Si la Fira ha de servir per reafirmar, doncs endavant. Nosaltres donem píndoles de creativitat, el que volem és que passin coses en aquests sectors i que la gent que està creant a partir de la cultura popular pugui tenir eines i recursos. La cultura popular en l’àmbit associatiu la veig en bona forma, la gent jove s’hi està interessant, no sé si tant pels models associatius que ja tenim o si trobarà noves fórmules, però aquest és un altre debat que potser no l’hem de fer des de Fira. Hi ha un interès per tots aquests materials de cultura popular. Això és innegable, tant en l’àmbit professional com associatiu, i espais com Fira Mediterrània o artistes que treballen amb materials d’arrel estan guanyant presència. La Fira pot ser molt bona provocadora de debats, això sí, i això passa pel repte pendent que comentàvem de reforçar la presència de la cultura popular a la Fira.
D’on creus que surt aquest interès cap a les arrels?
Penso que és un moment que estem vivint com a societat, i que, per tant, estem parlant d’un cicle llarg. No ho titllaria de moda o quelcom passatger, sinó que hi ha alguna cosa de fons que té a veure amb un canvi en la societat. En la creació dels setanta, vuitanta i noranta, el mirall era Estats Units, es volia deixar enrere el que havia passat: se sortia d’una dictadura i si miraves enrere era molt dur; en l’àmbit europeu es venia de dues guerres mundials i les tradicions se les havien apoderades els règims i el poder polític. En aquell moment, el concepte de llibertat venia de Nord-amèrica, allà passava tot, hi havia renovació de llenguatges, etc. i els artistes hi anaven com una manera de mirar al futur. Aquí s’estava construint tot, tot semblava possible en aquell any 2000 que havia d’arribar: molts dels referents que tenim avui ho van remoure tot en aquelles èpoques, es van crear molts espais i estructures, es van començar les polítiques culturals que encara es fan a Catalunya, la mateixa Fira neix el 1998. 50 anys després, això s’ha invertit absolutament. Allò que venia d’Estats Units ens ha portat una globalització —generalitzant, també hi va haver coses molt bones—. El món de la creació vol fugir d’això, i on troba la diferència? Doncs en les arrels. Alhora, si mirem endavant tenim la sensació que tot està fet, que no podem aportar res, i veiem aquest futur que ens espera: la crisi de l’habitatge, la crisi climàtica, guerres que ens fan pensar en una tercera guerra mundial, etc. Per tant, s’ajunten tot un seguit de coses que fa que la gent jove que crea avui s’emmiralli en el patrimoni immaterial, la tradició, la cultura popular, les àvies, la memòria, el llegat. A més, això es pot fer en un moment en què hi ha hagut gent que ha treballat molt bé en la recerca i tenim molt material d’arxiu, gent que ha picat molta pedra i ha mantingut aquest llegat. Això ha permès que en l’àmbit artístic s’hagi pogut beure d’aquests materials i que no s’hagi trencat del tot la transmissió. S’hi suma el desacomplexament de la gent jove, que té més distància amb els materials d’arrel i que alhora els pot agafar amb una bona base, tant de formació com de recerca. Tot això ens porta al fet que visquem un bon moment creatiu de les arts d’arrel.
