Miquel Iceta: ‘Difícilment altres institucions poden fer la feina de proximitat dels ateneus’
Miquel Iceta
Entrevista al ministre de Cultura i Esports
Revista ATENEUS 30
Text: Víctor Porres / Fotos: Adrián Lavado
El ministre barceloní opina que les entitats de barri són fonamentals perquè promouen una cultura no d’espectadors, sinó de participants actius. Creu que la situació actual de la cultura popular és bona, però cal que la ciutadania sigui més exigent per garantir que estigui a l’abast de tothom.
Quin balanç fas dels gairebé dos anys com a ministre de Cultura i Esports?
He dit en alguna ocasió que estic content, però no satisfet. Content en el sentit que hem avançat molt, hem fet bona feina, però satisfet voldria dir que ja ho hem fet tot i això no és mai el cas. Però, per posar alguna xifra, per exemple, quan jo vaig arribar al Govern, el pressupost de Cultura i Esports era al voltant d’uns 914 milions d’euros i ara és de 1.804 milions, gairebé hem doblat la xifra. O, en termes de personal, jo em vaig trobar amb uns problemes molt molt seriosos de manca de personal i ara, en relativament poc temps, hem creat 1.610 places de personal al servei de les institucions culturals. Realment això és molta feina? Sí, si afegim aquí també l’Estatut de l’Artista, l’esforç en propietat intel·lectual… L’increment pressupostari ha volgut dir molta més ajuda a institucions culturals i a indústries culturals. Hem fet un esforç molt notable en matèria del patrimoni i aquí també cal dir que amb el suport del Ministeri de Mobilitat i Transports, i també del Ministeri de Transició Ecològica, i del Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme. Hem fet una inversió molt important en arxius i en museus. Hem fet també un esforç per reconèixer el còmic com a part de les indústries culturals, en aquest cas de la indústria del llibre. Hem fet una llei audiovisual. Tenim en aquests moments en el Congrés la discussió de la llei del cinema. Hem fet la llei de l’esport. Hem creat el bo cultural juvenil. Hem ajudat a què altres ministeris fessin coses tan importants com el projecte de llei d’ensenyaments artístics o, fins i tot, hem impulsat que el Ministeri d’Hisenda acceptés la tramitació de la llei del mecenatge. Per tant, hem fet molta feina, però en aquest camp, com en d’altres, la feina no s’acaba mai.
En relació a l’actuació del Ministeri pel que fa a l’Estatut de l’Artista, has declarat recentment que “l’aprovat el tenim i anem a pel notable”. Com preveieu pujar la nota?
L’Estatut de l’Artista realment hauria de contemplar les 57 recomanacions que va fer el Congrés de Diputats i, en aquests moments, ja estan en marxa més de 30, per això hem dit que podem donar l’aprovat, però com farem el notable? Home, falten completar algunes coses. Algunes tenen a veure amb la cotització dels treballadors autònoms del sector de la cultura i altres tenen a veure amb deduccions i ajudes fiscals. Algunes d’elles estaran a la reforma del mecenatge i altres esperen una reforma fiscal integral que faci que la cultura tingui cada cop més al·licients perquè les empreses privades hi col·laborin.
L’any passat només la meitat dels joves potencials beneficiaris del Bo Cultural Jove van sol·licitar-lo. Quina és la perspectiva del Ministeri per a aquest 2023?
Si no recordo malament, és el 57% de possibles beneficiaris que l’han demanat, és a dir, és més de la meitat, però encara no és el 100%. Què hem de fer? Promoure’l encara més. S’ha de dir que era la primera edició, que ha funcionat molt a xarxes socials i al boca-orella, que a més ens vam trobar amb una sèrie de dificultats en el moment de sol·licitar-ho. I què hem de fer ara? Doncs, fer-ne molta més promoció i agilitzar els procediments. I, per tant, jo estic convençut que en aquest segon any ja tindrem una xifra més important, un percentatge més elevat de beneficiaris.
Quin consideres que ha estat el paper dels ateneus catalans en el foment de la cultura al país?
Els ateneus catalans han estat moltes vegades el gran tresor de la cultura per manca d’altres institucions i d’altres equipaments que fossin un focus d’activitat cultural i també de debat. Des d’aquest punt de vista, l’experiència dels ateneus és una experiència molt lligada a la cultura popular, la cultura que fa la gent, no a la cultura que es fa des de les institucions o des dels grans museus i biblioteques públiques. L’ateneu és, des d’aquest punt de vista, indispensable i, a més, difícilment altres institucions poden fer la feina de proximitat que els ateneus fan.
Com pot contribuir el Govern espanyol a la rehabilitació dels ateneus centenaris, espais culturals de gran valor patrimonial que requereixen d’importants reformes per garantir la seva conservació i per fer front a les normatives vigents?
Cal recordar que la competència en matèria de cultura és en primera instància de les comunitats autònomes i també dels ajuntaments. L’Estat pot ajudar i, de fet, ajuda a institucions culturals, però realment ens centrem en les més grosses, en les que tenen un paper molt fonamental, que poden ser els grans museus, les biblioteques públiques de l’Estat, els arxius històrics provincials i, en algun cas també, de forma excepcional, podem ajudar a altres institucions més petites, però a qui realment correspon fer aquest esforç de millora, de contribuir i d’ajudar a les institucions culturals a nivell local és a les comunitats autònomes i als ajuntaments.
Quin paper creus que juguen les entitats de barri i de ciutat on es fomenta l’esport de base a l’hora de promoure l’esport i la transmissió de valors socials?
Realment, les entitats de barris, de ciutats i de pobles són fonamentals perquè ens permeten que la cultura arribi realment a tothom i sigui una cultura no d’espectadors, sinó de participants actius. Des d’aquest punt de vista, també és molt important l’esport de base. Des del punt de vista del repartiment competencial, al Govern d’Espanya li correspon l’esport d’alta competició, els centres d’alt rendiment, els centres de tecnificació esportiva i els ajuts a les federacions esportives, però moltes vegades són les comunitats autònomes i els ajuntaments els que han de prendre cura de la salut econòmica i la vitalitat de les instal·lacions a nivell local.
Com es pot fer accessible l’esport a tothom, incloent-hi els col·lectius més vulnerables?
El que s’ha de fer és el que ja s’està fent des de fa molt temps. Necessitem que l’esport sigui realment inclusiu. I, per ser inclusiu, no pot haver-hi ni barreres arquitectòniques per a les persones amb discapacitat, ni tampoc barreres econòmiques per als fills i les filles de famílies amb poc recursos. I, realment, aquí s’ha de dir que la feina que realitzen els clubs i les entitats a nivell local és imprescindible.
Com definiries l’estat actual de la cultura popular catalana?
La cultura popular catalana és la que més identifica el nostre país, és la que recupera tradicions, és la que fa participar i fa que la gent s’impliqui realment en la creació cultural i en el gaudi de la cultura. Jo crec que estem en un bon moment, ara un sempre té la sensació del got mig ple. És a dir, podem estar satisfets del que tenim, però ens agradaria que fos encara molta més la gent que s’impliqués en activitats culturals i la gent que hi participés de forma molt activa, no com a purament espectadora d’activitats culturals que protagonitzen altres. Per tant, voldríem més gent a les corals, voldríem més gent fent teatre, voldríem molta més gent aprenent a tocar instruments i a formar part de bandes municipals o de bandes populars de música, etc. Per tant, jo crec que podem estar satisfets de la situació de la cultura popular catalana, però, com sempre el repte és arribar molt més lluny, a molta més gent i que realment hi hagués, per part de la ciutadania, més exigència, més demanda de la cultura, de tal manera que les institucions i la política haguessin d’esmerçar encara més recursos per posar la cultura a l’abast de tothom i per promoure que tot ciutadà i ciutadana tingués ganes de participar i de fer cultura.
Quina llengua creus que està més en perill actualment a Catalunya: el català o el castellà?
A Catalunya no hi ha cap llengua en perill. El que sí que podem dir és que ens agradaria que la utilització del català fos més extensa, més nombrosa. I aquí hem de veure entre tots com ho hem de fer, perquè realment tenim el català que ja és al centre de gravetat a l’escola i, per tant, tothom a Catalunya coneix perfectament el català i el castellà. Per tant, hem d’esmerçar més esforços en què les llengües siguin estimades i mai vistes estrictament com una exigència administrativa o com cap mena d’imposició.
Què opines d’Aíto García Reneses, a qui entrevistem a la secció “ADN ateneista” d’aquest mateix número de la revista ATENEUS?
D’Aíto García Reneses no puc dir molt perquè no el conec personalment, però sí que conec la feina que ha fet com a entrenador i, com la majoria d’entrenadors i entrenadores en el nostre país, no només intenten que els atletes treguin el màxim rendiment esportiu, sinó que també incorporen els valors de competència, de treball en equip, d’esportivitat, de fair play, és a dir, de respecte a les regles, que jo crec que són també una dimensió imprescindible de l’esport.