Cultura popular, en la penombra mediàtica
Text: Xavier Amat i Puig, periodista cultural / REPORTATGE – Revista #35
La cultura popular és un reflex viu de les arrels i tradicions d’un poble. Als mitjans de comunicació generalistes, tanmateix, aquesta riquesa patrimonial sovint queda relegada a un segon pla. Periodistes i agents culturals coincideixen: manca més formació en cultura popular entre els comunicadors, més sensibilitat editorial i sovint, per part d’entitats i associacions, saber transmetre millor els missatges. Aquest reportatge s’endinsa en els reptes i les oportunitats de la cultura popular per conquerir els mitjans, a través de les veus de persones expertes i protagonistes del sector.
Castells, sardanes, balls de gitanes, correfocs, gegants, nans, música tradicional i moltes altres expressions configuren l’essència de la cultura popular catalana. El seu arrelament al territori és indiscutible, i any rere any mobilitza milers de persones, tant participants com espectadors. Tot i que hi ha publicacions i programes especialitzats que en fan seguiment, en els mitjans generalistes la cultura popular sovint queda relegada a un segon pla. Només hi apareix esporàdicament, gairebé sempre en moments puntuals i, massa sovint, reduïda a una anècdota. «La cultura popular és l’activitat més multitudinària del país, però no té prou presència als mitjans», expressa M. Àngels Blasco, exdirectora general de Cultura Popular i Associacionisme Cultural de la Generalitat (2017-2021), membre de diverses entitats culturals de la comarca d’Osona i professora d’ensenyament secundari. «Ens hauria de resultar natural parlar als diaris generalistes dels raiers, de la pedra seca, de les falles dels Pirineus, de la gastronomia, de la sardana, i també dels artesans, dels jocs tradicionals, de la dansa d’arrel, dels falcons, de les puntaires i un llarg etcètera», afegeix.
«Els mitjans generalistes sovint tracten la cultura popular amb distància o amb una mirada esbiaixada», diu Quim Rutllant, realitzador del programa Mans de Catalunya Ràdio. «Sovint s’encasella amb tòpics com la barretina o la faixa», considera. La sardana pateix especialment aquests tòpics, segons Queralt Pedemonte, directora de Coblejant, pòdcast de Ràdio Calella Televisió i La Xarxa: «Arrossega prejudicis històrics que han afectat la seva percepció pública». I Josep Vicent Frechina, coordinador de la revista de música i cultura popular Caramella —que recentment ha celebrat els seus 50 números i els 25 anys de vida—, és del parer que «en molts casos, la cultura popular es tracta com una curiositat, una mena d’exotisme interior, i no com una part fonamental de la vida quotidiana de la gent». Afegeix: «Els mitjans sovint treballen a certa distància de la societat i no acaben de copsar-ne el pols; estan en una bombolla marcada per l’agenda política».
L’arrelament de la cultura popular al territori és indiscutible, i any rere any mobilitza milers de persones, tant participants com espectadors
Amadeu Carbó, director del programa radiofònic i d’internet Fes ta Festa, és contundent en aquesta línia: «Sembla que la cultura popular els fot fàstic (als mitjans de comunicació generalistes). Hi ha un concepte erroni d’allò que és, es percep com quelcom xirucaire o identitari». Aquesta mirada acomplexada, segons Carbó, és un dels principals obstacles per a una cobertura més àmplia i respectuosa. Manel Carrera, director de Festes.org, web dedicada a les festes populars, ho té clar: «La cultura tradicional no és una cosa del passat, sinó que és cultura viva. Per mi, no existeix una cultura tradicional i una cultura contemporània separades. No hi ha aquesta distinció».
Carbó compara la situació a Catalunya amb la de les Illes Balears, on mitjans com IB3 dediquen programes especials a algunes festes, amb retransmissions en directe i cobertures exhaustives. «La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals hauria d’aprendre del tractament que IB3 dona a la cultura popular», sentencia.
Per al·lusions. Toni Puntí, cap de Cultura dels informatius de 3Cat, reconeix que té «una posició crítica respecte a la representació de la cultura popular als informatius de 3Cat. Crec que no som prou justos amb el pes que té la cultura popular al país. Hi ha la voluntat de ser-hi, però no sempre hi som». Tot i això, pensa que «hi ha hagut un increment, una millora, en els darrers anys». En una línia semblant a Puntí s’expressa Maria Cusó, responsable de Cultura de RAC1: «Hi ha una sensibilitat creixent en els mitjans per donar cobertura a aquest tipus d’informació, sobretot quan es tracta de fets rellevants. No és una qüestió de rebuig a la cultura popular, sinó de disponibilitat de notícies que generin interès». I apunta: «L’enorme diversitat d’expressions culturals fa que sigui difícil donar una cobertura equitativa a tot, especialment en mitjans com la ràdio, on el temps és molt limitat». Xavier Cervantes, cap de Cultura del diari Ara, obre un altre meló: «Els mitjans cada vegada som més captius de l’anomenat periodisme de SEO. Això perjudica tant la cultura popular com la cultura en general quan no responen als criteris de cerca, que sovint són molt arbitraris. La naturalesa de les prioritats editorials ha canviat definitivament».
És habitual que a cultura popular no la trobem en les pàgines o seccions de cultura.
On l’hem de buscar?
És habitual que la cultura popular no la trobem, al contrari del que una part del seu nom indica, en les pàgines o seccions de Cultura. «Hi ha un pacte tàcit: en general, es reserven per a Cultura les manifestacions artístiques professionals, mentre que les altres van a altres seccions, amb alguna excepció», assenyala Xavier Ayén, redactor cap de la secció de Cultura de La Vanguardia. «Ens trobem sovint que es fa una distinció entre cultura ‘amb majúscules’ i cultura popular, i la popular sempre queda relegada a un segon pla», opina Elena Calzada, periodista de l’ENS (Ens de l’Associacionisme Cultural Català). Al Diari de Girona, el redactor Josep Coll, de la secció de Local, explica que és ell qui s’encarrega dels temes de cultura popular, i no els redactors de Cultura. Coll trenca una llança en favor de la premsa local i comarcal, tot recordant que, en aquesta, la cultura popular hi té força presència: «Al Diari de Girona cobrim molts actes. Potser no obren una edició, però tenen el seu espai». «En els mitjans locals la cultura popular pot representar en molts casos el 80% del seu contingut. El problema és fer el salt a la d’àmbit territorial més ampli», assenyala Manel Carrera, que també manifesta: «Caldria que, de la mateixa manera que el Departament de Presidència subvenciona mitjans ‘clàssics’, el Departament de Cultura/Cultura Popular subvencionés de forma ferma, decidida i sostinguda en el temps, els mitjans que ja informen de cultura popular. Per mi no es tracta de convèncer o anar al darrere dels mitjans ‘clàssics’ perquè tractin temes de cultura popular, sinó de potenciar els mitjans que ja hi ha dedicats a la cultura popular».
Els castells, l’excepció que confirma la regla
Els castells són, sens dubte, l’expressió més visible de la cultura popular als mitjans en les darreres dècades. Santi Terraza, editor de la Revista Castells, considera que «tenen una espectacularitat i una rivalitat que atrauen l’interès mediàtic». Jordi Bordes, redactor de Cultura d’El Punt Avui, opina que «els castells han trobat una fórmula que funciona mediàticament perquè es perceben com una competició», i Xavier Cervantes ho expressa amb unes altres paraules: «La cobertura dels castells continua guanyant espai i, fins i tot, s’està futbolitzant».
Tanmateix, Santi Terraza creu que va ser als anys 90 quan el món casteller va viure un punt d’inflexió en la seva presència mediàtica, amb cròniques regulars als periòdics i retransmissions a TV3. «El gran salt es va produir quan els principals diaris van incorporar cròniques castelleres regulars. Però ara mateix, la cobertura és molt irregular, sovint reactiva i limitada a les dues o tres diades principals i al Concurs de Castells de Tarragona, que es fa cada dos anys», assenyala.
Lluny, però, d’aquesta irregularitat de què parla Terraza hi trobem La Xarxa, on hi ha adherides 54 televisions i 151 ràdios. Un acord ben folrat amb la Coordinadora de Colles Castelleres permet seguir des de casa, a través de La Xarxa, una vintena de diades anuals, a més del Concurs de Tarragona en els anys parells. «Les diades castelleres i el Concurs tenen una audiència molt alta, audiència que ha anat creixent amb el pas dels anys. El món casteller té un públic molt fidel i compromès, fet que contribueix a aquesta bona resposta», descriu Joana Vallès, cap de Continguts de La Xarxa. A més del públic fidel, els ingredients per tenir una bona audiència que esmenta Vallès coincideixen amb els ja expressats per Terraza, Bordes i Cervantes: «Tenen un component de competició, i qualsevol cosa que impliqui competició atrapa l’audiència. A veure qui fa el castell més bonic, el més gran, qui puja un pis més. Això genera interès i emociona».
Cal tractar la cultura popular com cultura contemporània, no només com a patrimoni o tradició
Pot ser mediàtica, la cultura popular?
Sembla, doncs, que en el cas dels castells és unànime l’opinió que es tracta d’una expressió cultural que té ganxo televisiu. Però, i d’altres manifestacions culturals? Les posicions són més diverses.
«No totes les expressions de cultura popular es poden retransmetre igual de bé per televisió. Fer una retransmissió ben feta no és tan senzill com posar quatre càmeres. Cal treballar molt el format i trobar la millor manera de fer-ho atractiu per a l’espectador. Però, per exemple, les festes relacionades amb el foc tenen un gran potencial audiovisual, i hem comprovat que atrauen l’audiència», manifesta Joana Vallès, que també demana «trobar les formes de fer la cultura popular més atraient per al jovent, sense perdre l’essència».
Per a Quim Rutllant, «un bon relat sempre és notícia, i un bon exemple és l’espai que ha sabut fer-se la Fira Mediterrània de Manresa». En la mateixa línia s’expressa M. Àngels Blasco: «La premsa pot generar interès per qualsevol tema si el tracta amb qualitat».
«Des dels mitjans hem de tenir present que cal diversificar, ampliar i tenir presents tots els àmbits en què es manifesta la cultura i l’associacionisme popular», diu Violeta Gumà, cap de Cultura de l’Agència Catalana de Notícies (ACN). Elena Calzada, de l’ENS, reclama que els mitjans no tractin la cultura popular «només com un cobrir l’esdeveniment, sinó que cal complementar-ho amb el factor humà i social que hi ha al darrere». Carme Pomerol, redactora de Cultura del Diari de Tarragona, considera que «tot pot enganxar el lector si està ben explicat i es crea un interès», i posa l’exemple que al seu diari varen comptar amb el gestor cultural Jordi Bertran com a col·laborador setmanal amb articles sobre la part més històrica i més curiosa de la cultura popular, «unes peces que van funcionar molt bé». Segons Toni Puntí, «la informació cultural s’ha sostingut tradicionalment sobre noms propis, com en el cas de la literatura, la música, el teatre o el cinema. La cultura popular no té aquest mateix sistema de referents individuals i això dificulta la seva presència als mitjans. Els mèdia sovint busquen novetats, i la cultura popular, per la seva naturalesa, no sempre encaixa en aquest esquema. Potser s’hauria de generar un star system dins la cultura popular per donar-li més visibilitat».
Josep Vicent Frechina (Caramella): «En molts casos, la cultura popular es tracta com una curiositat, una mena d’exotisme interior, i no com una part fonamental de la vida quotidiana de la gent»
Responsabilitats compartides
«La combinació de la ignorància periodística i la mandra del sector cultural per fer difusió genera un cercle viciós que costa de trencar», sosté, des d’El Punt Avui, Jordi Bordes. Josep Coll, del Diari de Girona, també apunta responsabilitats al 50%: «Sovint publiquem articles molt curts per manca de coneixement sobre el tema; però les associacions haurien de ser més proactives en la seva comunicació, perquè els periodistes no sempre tenim tota la informació». Toni Puntí reconeix: «Molts periodistes no se senten segurs parlant de cultura popular perquè no tenen formació en el tema».
Moltes de les fonts consultades coincideixen en manifestar que manquen especialistes o, com a mínim, persones formades en cultura popular en els mitjans de comunicació generalistes, i que això se suma al fet que les associacions i entitats culturals, en molts casos, no fan unes accions adequades de difusió perquè la informació arribi a la premsa. Joan-Ramon Gordo i Montraveta, que ha estat coordinador de l’ENS —entitat de tercer nivell, que agrupa 28 federacions de l’associacionisme cultural català—, director de les revistes Canemàs i Tornaveu, i responsable de la promotora cultural Enllaç, creu, però, que «les entitats culturals cada vegada comuniquen més i millor. Des de mitjans de la dècada dels 2000 hem viscut la revolució digital i l’explosió de les xarxes socials. Podem estar orgullosos de com el moviment associatiu ha sabut adaptar-se a aquestes».
Per a Violeta Gumà hi ha coses a millorar: “Les entitats culturals acostumen a enviar-nos les notes amb molt poc temps de marge, insuficient per planificar una cobertura”. “A més, si indiquessin quanta gent mobilitzen, ajudarien els mitjans a valorar-ne la importància”, proposa. Per a Queralt Pedemonte, de Coblejant, “agrupar-se i professionalitzar la comunicació són claus per millorar la presència als mitjans.” Gordo afegeix: «Cal adaptar-se constantment als nous llenguatges comunicatius. I és molt important generar acords de col·laboració i d’intercanvi estables amb agències de comunicació, així com en digitals de referència».
«Perquè la cultura popular tingui més visibilitat, els seus responsables haurien de cuidar la presentació als mitjans, crear un bon storytelling i disposar de redactors especialitzats», apunta des de La Vanguardia Xavier Ayén. En la mateixa línia, Quim Rutllant, del programa Mans de Catalunya Ràdio, destaca que «cal professionalitzar la comunicació de les entitats. No és només qüestió de fer arribar la informació, sinó de fer-ho de manera atractiva per als mitjans».
En el cas dels castells és unànime l’opinió que es tracta d’una expressió cultural que té ganxo televisiu.
«Definitivament ens calen prescriptors. Gent que sàpiga comunicar molt bé que hauria d’estar al davant de les entitats. L’objectiu és crear opinió pública per ser presents també als grans diaris del país», afirma M. Àngels Blasco.
Per a Josep Vicent Frechina, «el món associatiu sovint és endogàmic, i moltes entitats de cultura popular no senten la necessitat de visibilitzar-se més enllà del seu cercle immediat». Al mateix temps, però, Amadeu Carbó assenyala que «les entitats obliden amb freqüència el seu públic real: s’obsessionen amb les xarxes socials i, en canvi, descuiden posar un cartell al forn de pa i anar a la ràdio local. Hi ha activitats que és clar que són per a la gent del poble; aleshores, és més important fer una bona difusió de proximitat que no pas insistir amb internet». Manel Carrera detecta que «moltes associacions tenen abandonats els seus webs i posen només la informació a les xarxes socials. Penso que és un error. S’ha demostrat que les xarxes socials poden desaparèixer o canviar de dalt a baix d’un dia per l’altre, i per això crec que s’ha de fer servir la xarxa social com a complement, no com a plataforma principal».
Cap a un canvi de paradigma?
Tot i les dificultats expressades per periodistes i agents culturals, per a Carrera, «la cultura popular s’incorporarà més als mitjans, però sempre que es tracti amb coneixement i profunditat. Un tractament superficial o ple d’errors pot fer més mal que bé. Els continguts de cultura popular són prou atractius per sortir en qualsevol mitjà, però cal abordar-los de manera rigorosa i professional».
Toni Puntí assegura que «hi ha una voluntat d’incorporar a 3Cat la cultura popular amb una mirada menys folkloritzant i més contemporània. Si aconseguim vincular la cultura popular a la innovació i la creació contemporània, tindrà més espai als mitjans». Des de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ens informen que, en aquests moments, hi ha en producció diversos programes que tracten temes de cultura d’arrel: Rauxa, una sèrie de cinc capítols que oferirà una mirada cinematogràfica als grans esdeveniments de la cultura popular catalana; Som únics, un programa que retransmetrà festes singulars d’arreu del país i amb la voluntat d’implicar totes les generacions en la festa; Bèsties i flames, una sèrie de vuit episodis que vol reivindicar la mitologia catalana a través de les figures festives i les colles de diables i gegants, amb un enfocament divulgatiu i un toc d’humor; Nervi, un espai televisiu ja en emissió que incorpora la cultura d’arrel a través de converses i actuacions de músics i balladors tradicionals; i Converses a la perifèria, també ja en antena, una sèrie de sis episodis que reuneix artistes i productors locals en diferents indrets del territori per explorar les connexions entre música, gastronomia i paisatge. A tot això cal sumar els resums de les principals diades castelleres, o el ja esmentat programa Mans, de Quim Rutllant, a Catalunya Ràdio.
Carla Pomerol vol ser optimista sobre el futur de la cultura popular en els mitjans: «A Tarragona la canalla coneix més les figures de la festa major que no pas els personatges dels dibuixos animats de la televisió. La cultura popular genera sentiment de pertinença a una comunitat, i crec que això és clau perquè cada vegada la seva presència als mitjans de comunicació vagi a més».
Manel Carrera (Festes.org): «La cultura tradicional no és una cosa del passat, sinó que és cultura viva»
Els altaveus digitals de la cultura popular
Si la cultura popular no sempre troba espai als mitjans generalistes, a les xarxes socials hi ha veus que la reivindiquen i l’amplifiquen. Alguns creadors i creadores de contingut difonen tradicions, festes i expressions populars, connectant amb audiències joves que potser no s’hi aproparien pels canals tradicionals.
Els creadors comparteixen cultura popular, sobretot, quan en són partícips. Un dels més coneguts és el mallorquí Miquel Montoro (@miquel_montoro), que combina tradicions amb contingut sobre agricultura i vida al camp. Júlia Riera (@dailycatalan) en parla en anglès amb subtítols en català. També el periodista Xavier Grasset (@xgraset) incorpora als seus canals, de tant en tant, referències a festes del Camp de Tarragona, mentre que Maria Bouabdellah Shaimi (@mariabshaimi) ho fa des de Banyoles. Més enllà de figures individuals, perfils com el del projecte Ara i Sempre (@araisemprecultura) tenen l’objectiu de difondre la cultura popular i tradicional catalana en l’àmbit educatiu. I el pòdcast Cubates i Dracs (@cubatesidracs), dedicat «a les festes tradicionals i no tradicionals dels Països Catalans», té presència a Spotify, YouTube, X, Instagram, TikTok…
Tot i això, encara hi ha pocs creadors de contingut especialitzats en cultura popular. Clàudia Rius, periodista cultural i una de les impulsores de Canal Malaia (@canalmalaia) —plataforma digital amb contingut en català—, confia que «a mesura que hi hagi més influencers en català, els continguts sobre cultura popular també s’incrementaran». Tanmateix, remarca que és un àmbit amb particularitats que dificulten la creació de contingut: «Molts creadors, tot i ser grans seguidors d’actes de cultura popular, la viuen com un espai de desconnexió i diversió, i no estan pendents de generar continguts». Rius es mostra convençuda del potencial de les expressions populars per nodrir les xarxes socials, però recorda que, en última instància, «depèn de cada creador i creadora decidir de quins temes vol parlar als seus canals i perfils. Així funcionen les xarxes socials!».