Josep Madurell, un tenista tenaç i sense fronteres
Text: Víctor Porres / ENTREVISTA – Protagonistes #35
Fotografies: Eric Tafalla
Nascut i resident tota la vida al barri de la Salut de Gràcia, Josep Madurell va captar l’interès de la premsa l’any passat en proclamar-se campió del món de tennis taula en la categoria de més de 85 anys. Li han fet moltes entrevistes, però creu que aquesta repercussió mediàtica no li reportarà cap benefici i tem que haurà de continuar sufragant ell solet les elevades despeses dels viatges per poder competir, almenys mentre els seus estalvis li ho permetin. Ho farà perquè aquest esport l’apassiona i el motiva a continuar superant-se. I això és perquè, tot i ser una persona molt prudent, gairebé introvertida, a la taula de tennis es creix i practica un joc defensiu que esdevé letal.
Mentre que algunes persones, quan es jubilen, al màxim que aspiren és a aconseguir una bona destinació en el següent viatge de l’Imserso, aquest home gran en molts sentits està decidit a tornar a guanyar el campionat del món de tennis taula per a majors de 85 anys. I, d’aquí a tres anys, segur que es marcarà l’objectiu de vèncer en la categoria de majors de 90 anys. Josep Madurell és així. L’empeny un esperit competitiu que no disminueix amb l’edat i l’avala una llarga carrera esportiva, amb un palmarès que produeix vertigen: 56 vegades campió d’Espanya, 40 de Catalunya, 25 de Barcelona, 3 d’Europa i 1 del Món.
Tot va començar fa vuitanta anys, quan aquest campió en tenia set i es va iniciar en el tennis taula a l’antiga parròquia de la Capella de les Ànimes, juntament amb el seu cosí. Poc temps després, tots dos es van federar per jugar a la Penya Espanyolista. El fet que en Josep fos culer no va ser un obstacle per fitxar amb el club blanquiblau, igual que al llarg de la seva carrera no ha tingut inconvenient en defensar els colors de moltes entitats diferents, això sí, sempre motivat per l’entorn i la bona relació amb els companys d’equip, i no per qüestions econòmiques, perquè, encara que l’han temptat més d’una vegada, ell no ha volgut jugar mai a canvi de diners.
Actualment, és soci de l’Agrupació Congrés, un ateneu on juguen quatre equips de veterans i cinc de sèniors, i només disposen d’una taula, de manera que està més sol·licitada que les del Celler de Can Roca. Però no és la primera vegada que juga amb l’Agrupació, ja ho havia fet fa uns quaranta anys i, abans i després, també ha vestit la samarreta d’entitats com El Ciervo de Sabadell, El Centre Gràcia, el Club Tennis Barcino, el Club Tívoli o la Penya Esportiva Montserrat del Cercle Catòlic. De tots ells, recorda especialment els ateneus, perquè diu que, «a més de l’esport, s’hi ensenyen valors i hi ha un ambient molt sa, amb una bona convivència que sovint ha derivat en amistat».
Malgrat que el tennis taula sempre ha sigut la seva passió, en Josep era pintor-empaperador de professió, com el seu pare. És a dir, de dia pintava parets i, al vespre i els caps de setmana, canviava el mànec del pinzell pel de la raqueta. Assegura que a ell no li calia fer exercici com entrenament perquè, a la feina, es passava hores enfortint les cames pujant i baixant de l’escala, i fent bíceps movent el corró amunt i avall amb el braç.
Ara que ja no pinta res per obligació, entrena quatre dies a la setmana i camina una horeta cada dia. «Si no et bellugues, estàs perdut», adverteix aquest esportista que suma moltes més victòries que derrotes. Ho sap de primera mà perquè, quan el van operar del maluc, el metge el va sentenciar dient-li que no podria jugar més a tennis. Ell li va respondre: «Bé, ja veurem» i, durant els dos mesos que va estar ingressat a l’hospital, seguia el pla del fisioterapeuta i, a més, ho completava amb hores extra d’exercicis tan durs que mereixerien com a banda sonora la mítica cançó Eye of the Tiger. El doctor va interpretar el retorn d’en Josep a la taula de tennis com un miracle de la ciència, però va ser més aviat un acte de tossuderia amb final feliç.
En Josep competeix alhora en les categories sèniors i veterans, de manera que té partits dues vegades a la setmana i sovint juga amb rivals a qui dobla en edat. Inclús alguns més joves es piquen perquè volen guanyar al campió del món i, quan perden, els fa ràbia. El seu consell és que tinguin paciència, que ja arribaran les victòries i els títols.
De fet, ell mai s’hauria imaginat que arribaria a ser el millor del planeta; ho havia aconseguit tot a Espanya i la seva il·lusió era pujar al podi en el campionat d’Europa de Budapest (2017), on va quedar tercer. Després del parèntesi de la covid, va provar-ho al campionat del món a Rimini el 2022, on va perdre a la final per un ajustat 3-2. L’any següent es va proclamar campió d’Europa a Sandefjord i el 2024 es va alçar amb el trofeu de campió del món a Roma, i amb el plus d’una petita venjança esportiva: a quarts de final, va eliminar al seu botxí de Rimini, l’alemany Siegfried Lemke. L’havia estudiat a consciència i ara espera retrobar-lo als pròxims campionats —europeu a Sèrbia aquest 2025 i mundial a Corea el 2026—, perquè a en Josep li agraden els reptes.