Dues veus, una passió: Quan el teatre amateur esdevé ofici
REVISTA ATENEUS NÚMERO 36 / PARLEM-NE
Text: Maite Guisado
Fotografies: Lluís Palomino
Parlem amb dos grans actors, tots dos iniciats al teatre d’aficionats sabadellenc. L’associacionisme a Catalunya, la força de la societat civil, és un fet distintiu d’aquest país i assoleix fites inimaginables per altres vies, també en l’àmbit escènic. Reflexionem amb ells sobre tot plegat a propòsit d’Els bons, una tragicomèdia escrita per Madaula, en la qual interpreten dos actors de Els Pastorets. Després de voltar pel país, el setembre arriba al Poliorama de Barcelona.
Com van ser els vostres inicis al món del teatre?
JORDI BOIXADERAS. Nosaltres al començament vam estar junts, perquè estàvem en un projecte de companyia estable. Tots dos som de Sabadell i hi va haver un parell d’anys en què vam treballar plegats en el que va ser un intent de companyia estable municipal. Però en Ramon, ja d’entrada, tenia claríssim que es volia dedicar a això i va estudiar. Jo no he estudiat mai, soc un «chusquero», hi vaig entrar més aviat per la banda del doblatge i una mica de rebot. Però sí que és veritat que l’obra que fem ara, Els bons, parla de l’ambient del teatre amateur, que coneixem tots dos i que va ser el que va disparar la curiositat pel teatre quan érem nens i anàvem a veure Els Pastorets…
RAMON MADAULA. El teatre amateur és un fenomen a Catalunya bastant excepcional perquè en altres comunitats autònomes no succeeix el mateix. Aquí, a qui més qui menys li toca de prop. A casa meva ningú no es dedicava a això ni de lluny i el verí me’l va injectar el teatre amateur de Sabadell. l vaig dir: amateur no, jo vull ser professional. Però el que em va despertar no va ser el teatre professional, va ser l’amateur. Aleshores vam coincidir amb el Jordi, vam començar a fer funcions allà, després ja vaig anar a l’Institut del Teatre. Però, si no hagués estat per les funcions amateurs de Sabadell, el teatre no hauria passat per la meva vida. I hi ha molts casos d’actors i actrius professionals per als quals la primera injecció de verí va ser el teatre amateur del lloc on van néixer.
L’associacionisme va de baixa?
JB. Els castellers, per exemple, és un moviment absolutament privat i que es manté viu, com els clubs muntanyencs, els d’excursionistes, els clubs d’esports, fins i tot les entitats privades de salut, que tenen origen en les cooperatives obreres. De la mateixa manera que diem que el moviment associatiu de teatre a Catalunya és excepcional, suposo que en altres àmbits deu passar el mateix. És aquesta mania d’ajuntar-se per fer coses en l’àmbit privat i de manera precària. Moltes vegades la precarietat condueix a resultats excel·lents, perquè la gent realment hi posa tot el que té i més, i tot el seu temps lliure. Jo no crec que vagi de baixa, més aviat es transforma. En aquesta funció d’Els bons ens ha vingut a veure gent de la Coordinadora de Pastorets de Catalunya, per posar un exemple. Fan moltes produccions arreu de Catalunya, es coordinen i això és una cosa privada totalment desinteressada i que s’inicia entre amics.
JM. En Pla ho explica molt bé. Diu que Catalunya ha estat sempre un país molt democràtic perquè no hi ha ni aristocràcia ni terratinents, evidentment sempre hi ha hagut rics i pobres, però el poder està molt repartit i, per tant, jo crec que el fenomen de l’associacionisme ve molt d’aquí, és un fet bastant transversal i gairebé antropològic.
‘Cada dia que fas la funció és un ritual bastant excepcional‘
Les sales petites que van sorgint serien un paral·lel en l’àmbit escènic?
JB. Hi ha un sistema, que jo no sé si és bo o no, però que funciona, de subvenció a les sales alternatives. La gent vol presentar coses; la gent, afortunadament, és creativa i vol ensenyar les seves feines, i una manera és aquesta. Però té inconvenients, és clar. I un d’aquests és la precarietat. Moltes vegades no sé si es funciona gaire conforme ni amb la llei, ni amb el conveni ni amb res. És el sistema que tenim, tampoc va malament. D’aquestes sales petites, n’hi ha moltes i se’n van obrint, últimament. I els resultats són bons.
RM. Moltes d’aquestes sales s’estan convertint en el teatre del barri. I molta gent del barri hi va perquè el tenen a dos carrers i es refien de la programació, hi van gairebé sense mirar el que fan. Això està passant amb les que ho gestionen bé. Són sales que la més gran té un aforament de cent persones i, encara que omplis, econòmicament és la ruïna per a tothom, per al que porta la sala, per als artistes… El que deia el Jordi, has d’acceptar certes condicions, però amb la il·lusió que tens un espai per ensenyar el que estàs fent. I és veritat que tenen moltes ajudes públiques i amb això es va tirant.
A Els bons sou dos actors de Els Pastorets.
JB. L’obra parla de dues coses. En primer lloc, descriu el món del teatre de base amateur, que sol tenir una persona que és l’ànima de la companyia, que és l’entès, que reuneix al seu voltant tota la gent que li fa cas, que pot ser un botiguer, un agent d’assegurances o el que sigui, i que dedica el seu temps a això. I, en segon lloc, també està ben retratat el tema de la corrupció, que és una corrupció també nostrada i també una mica aficionada. El teatre amateur i la corrupció amateur. La nostra finalitat és que la gent passi una estona entretinguda, però, al text, el Ramon ha fet unes pinzellades que estan molt bé i jo m’he adonat de coses en què no havia pensat.
Ramon, què et va portar cap a l’escriptura?
RM. Va ser un fet accidental. Vaig començar a escriure amb cinquanta anys, tenia els fills criats, tenia temps i em vaig posar, com qui fa sudokus, a fer diàlegs. Tenim un background com a actors, tant el Jordi com jo, ens hem hagut de barallar amb moltes coses, des d’un Shakespeare fins a un guió de televisió. No et poses a escriure de zero, com a actor t’has submergit en molts textos i, per tant, la cosa surt sola. En aquests moments, m’apassiona, m’agrada molt.
Jordi, tu podries viure còmodament del doblatge.
JB. Ja tinc una edat en què es necessita molt poc per viure, però sí. Tot i que això pot canviar d’avui per demà perquè poden inventar la màquina de doblar i enviar-nos a tots a casa la setmana que ve.
Però el teatre té una altra cosa, no?
JB. Sí. Jo he estat molt feliç fent teatre. El fet d’aquest contacte directe amb el públic i el fet de ser tu allà amb el poder que una miqueta se t’atorga, que és un poder que l’has de fer servir bé, però que el sents i el tens… això enganxa molt. Sobretot veure que la gent surt contenta és el que et fa sentir millor.
L’entreteniment és forçosament sinònim de simplicitat i el teatre diguem-ne seriós o obscur és sempre avorrit?
JB. Jo ho comparo una mica amb la cuina. Tot té el seu moment i el seu públic. És entreteniment veure un Shakespeare, encara que sigui d’un cert nivell, demani una certa capacitat d’entrar-hi. I un altre dia tens ganes de menjar-te un ou ferrat amb patates. I està ben fet, també.
RM. Jo parlo des d’aquests intents que faig de dramaturg. Crec que el que ens hem de posar al cap tots els que volem explicar històries, siguin antigues o contemporànies, siguin d’entreteniment, siguin per riure o per plorar, és de tractar bé l’espectador. Jo em desviuré perquè passis una hora i quart entretingut oblidant les teves coses. Sempre prefereixo l’entreteniment innocent i il·lús que el teatre pedant i transcendent. El teatre és un àmbit d’acció i emoció, no de reflexió. Sí que hi ha produccions que aconsegueixen la profunditat i alhora l’entreteniment, són molt poques i n’hi ha que ho aconsegueixen, llavors és meravellós.
Què ha de tenir un personatge perquè el vulgueu representar, suposo que amb els anys teniu més capacitat de tria, no?
RM. No. Jo no. Amb l’edat es restringeix perquè hi ha menys personatges i els joves empenyen molt fort. Però en el cas de triar, jo primer valoro que aquella funció tingui un sentit fer-la per al públic. Després que el personatge tingui un conflicte. A mi em costen molt els personatges literaris, que només parlin molt. Per a mi, han de tenir una acció a l’escenari, alguna cosa per la qual barallar-se. És veritat que amb els anys noto que cada vegada soc més amo de l’escenari, cosa que no em passava abans, i facis el que facis (hi ha coses de més i de menys qualitat) li trobes més sentit al fet d’estar allà dalt. La gent cada vegada valora més el directe i cada dia que fas la funció és un ritual bastant excepcional. I això per si mateix ja té un sentit.
JB. T’estimula alguna cosa inquietant, que et fa dir: vull posar-me a parlar d’això, aquest tema m’interessa, no et sé dir per què. Això ho deia Peter Brook, és com un embalum sense forma que tens allà davant de color gris i tu dius: això m’encurioseix. I que t’hi vegis amb cor, és clar. Però sobretot hi ha alguna cosa que no sé exactament què és i m’hi vull ficar.
Precisament la màgia del teatre és que se’t revela.
JB. Sempre! Sempre surten coses. A nosaltres ens està passant i això que fem una obra relativament senzilla, però curiosament els personatges estan agafant autonomia, estan agafant personalitat! És una cosa molt estranya fins i tot per al Ramon, que és qui l’ha escrita. I dius: ara aquest per què fa el que fa i ara resulta que em fa una cosa que no m’esperava que em fes. Perquè tot va encaixant i agafant una lògica interna. I això és un dels fets més sorprenents del teatre, que en posar-la sobre les taules la història et va demanant coses i et va ensenyant coses. I acabes explicant coses que en un principi no sabies o no t’havies adonat que hi havia.