Un historiador de bona fusta
REVISTA ATENEUS NÚMERO 36 / PROTAGONISTES
Text: Víctor Porres
Fotografies: Eric Tafalla
Amb certa semblança física a l’escriptor Günter Grass, el Josep Santesmases és una persona una mica introvertida, excepte quan parla dels temes que l’il·lusionen. El Casal de Vila-rodona és casa seva, potser perquè a casa seva ja no hi cap amb tanta acumulació de documentació. «El paper em supera», reconeix en relació amb els milers de llibres i articles que guarda per tota la casa i que han començat a envair també l’antiga fusteria; un taller que encara conserva les màquines per recordar-li les seves arrels i perquè, de tant en tant, les fa servir per a petits treballs, com els marcs de l’exposició de fotografies antigues que es pot veure actualment al Casal, on contingut i continent són obra seva.
Quan el Casal de Vila-rodona encara no existia, a cinquanta metres d’allí va néixer Josep Santesmases, una persona que acabaria formant part activa, en molt sentits, d’aquest ateneu. El seu pare era un ebenista de Tona que se n’havia anat a viure a l’Alt Camp per evadir-se d’un desengany amorós, i va acabar convertint-se en el fuster del poble i formant una família allí.
De fet, als anys cinquanta, la majoria dels mobles nous del municipi tenien l’empremta del pare del Josep. Per això, quan es va construir el Casal i es van reclutar els millors professionals locals de cada àrea, ell es va encarregar de la fusteria. El petit Josep tenia quinze anys i ja ajudava el seu pare. El destí l’havia empès a posar un primer peu en aquell nou espai sociocultural i allí ha continuat involucrat durant aquest mig segle de vida de l’entitat.
En el moment que es va posar en marxa el Casal, pràcticament totes les famílies del poble es van fer sòcies, i el Josep no ha deixat mai d’estar-hi vinculat des de llavors. Encara més, es pot considerar que és un dels principals actius de la història de l’entitat, promotor, a través del Centre d’Estudis del Gaià —que ell mateix va fundar l’any 1996—, d’activitats culturals com exposicions, conferències, presentacions de llibres, sortides culturals…
I això és perquè, des de molt petit, el Josep ha tingut inquietuds culturals, amb un especial interès per la recerca i la literatura, dos mons que ell ha sabut conjugar de manera harmònica en llibres i articles que mostren tant la seva devoció per investigar i conèixer, com la seva habilitat per a l’escriptura.
La seva insaciable curiositat el va portar de molt jove a apropar-se al passat a través d’històries locals, on els espais i la vida quotidiana agafen especial significació. Sempre li ha interessat conèixer com era la vida de l’època dels besavis i més enrere, com es relacionaven les famílies, de què vivien i també de què morien. Perquè les defuncions són una fosca, però efectiva, referència per apropar-nos a moments pretèrits. «Una mort dona moltes pistes sobre una vida», assegura.
El Josep recupera històries reals que ajuden el lector a viatjar a través del temps i l’espai, a reviure moments significatius del passat que realment no ha viscut abans, però que li acaben semblant familiars. A més, «El Santes» —com l’anomenen els amics de més confiança— presenta els fets de manera entenedora, contribuint a combatre el mite que els historiadors expliquen històries de forma poc intel·ligible, com si escrivissin només per a altres investigadors saberuts i no per al comú dels mortals. Efectivament, en la seva obra, passió i raó s’agafen de la mà per emocionar, tot i mantenir el rigor científic de la recerca.
Això sí, de tant en tant, es deixa portar també pel pur plaer literari. De jove, escrivia poesies que mai ha mostrat a ningú, però, de més gran s’ha soltat i ara acaba de publicar un llibre poètic, Com si no tinguéssim cel, i té en procés una segona novel·la que barreja món rural i gran ciutat en una apassionant història que abasta des de la República fins als anys noranta.
Un punt d’inflexió en la vida del Josep va ser quan fa uns vint anys va patir un despreniment de retina que el va obligar a renunciar al seu ofici de fuster. Aquella porta es va tancar i el va obligar a interrompre el treball de reconstrucció del cinema del Casal, que s’havia incendiat, però una altra porta, anomenada Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC), es va obrir i li ha donat l’oportunitat de trepitjar territori i conèixer molta gent, i que molta gent hagi tingut el plaer de conèixer- lo també a ell.
Com estava en ratxa, la cosa va anar més enllà i el van venir a buscar per col·laborar en la creació i desenvolupament d’un organisme cabdal per a la supervivència dels centres d’estudis com és l’Institut Ramon Muntaner (IRMU), del qual ha sigut vicepresident durant dues dècades i dins del qual ha estat artífex d’iniciatives d’èxit com el Recercat.
Malgrat totes aquestes fites, el Josep és una persona senzilla i modesta. És seu l’aforisme: «La humilitat no és renúncia, servitud o submissió. La humilitat no humilia, allibera». I ell és, veritablement, un home íntegre i molt lliure.