Arnau Tordera: ‘Només la cultura popular pot aportar solucions quan la circumstància és insuportable’

Text: Jordi Vilarroda

Fotografies: Lluís Bou

Arnau Tordera (Tona, 1986) és un dels creadors més potents de la música catalana contemporània. Al capdavant d’Obeses han celebrat ara 15 anys de trajectòria amb sis discos, i, al marge del grup, ha seguit una carrera personal que l’ha portat des de crear una òpera com La gata perduda, estrenada al Liceu, fins a un musical com Sardana superstar, que ara es veurà al Festival Grec. Amb el temps ha anat intensificant la seva relació amb la música d’arrel i, en especial, amb el món sardanístic i el coneixement de la cobla com a instrument. Un «enamorament», tal com ell el defineix, que ha donat fruits tan destacats com la col·laboració d’Obeses amb la Cobla Berga Jove.

Heu celebrat fa poc els 15 anys d’Obeses amb un gran concert a l’Atlàntida de Vic. Tal com el vàreu plantejar, volia ser un agraïment a la gent que us ha seguit en tot aquest temps?

Va ser un concert de celebració col·lectiva, on la majoria dels assistents ja ens havia sentit. Pràcticament, no hi va venir gent nova o gent que no hagués escoltat Obeses abans. Però ja són quinze anys de trajectòria, i hi ha dues referències discogràfiques dels primers anys d’Obeses (Obesisme il·lustrat i Zel) que la nova fornada de seguidors no havia tingut ocasió de sentir en directe. Sempre passa, que els discos primerencs o germinals acaben essent molt atractius per al públic perquè hi ha el punt d’eclosió de l’artista. Ens ho havien reivindicat fa temps, però logísticament no és fàcil, perquè moltes vegades estàs presentant material nou als concerts. Ara vam decidir fer un parèntesi per reivindicar-nos com a banda amb el projecte actiu sense renunciar a les directrius i la manera d’entendre’l, i reivindicar aquest repertori. Tornar a assajar les peces des de la perspectiva d’avui va ser un exercici molt profitós, per a tots com a banda i per a mi com a compositor.

Parlant de material nou, el darrer d’Obeses van ser sis temes d’un nou disc (L’ai al cor), que es publicaria en dues meitats, Sístole i Diàstole. Esteu treballant en la segona?

S’està cuinant. Quan vàrem treure Sístole ja en teníem algun. Si no hi ha res de nou, el publicarem cap a finals d’aquest any.

‘Quan ets artista, pots pensar en tu o en alguna cosa més gran’

Al vostre segon disc, Zel, hi havia una sardana. Va cridar molt l’atenció, venint des d’un grup de pop-rock. Es podia entendre en aquell moment com una picada d’ullet, una certa excentricitat. Però era tot just el principi d’un tarannà que s’ha mantingut.

Exacte. El disc comença amb el clàssic introit del flabiol, i amb una sardana estricta, no una peça pop amb elements sardanístics. Això ve del fet que, pels volts del 2012, vaig tenir la pensada que m’agradaria fer una sardana cantada com a peça pròpia. Ja en tenia algunes referències, però justament em vaig adonar que no en sabia res, de la sardana. Sempre havia estat present; recordo a casa que el diumenge al matí sonaven sardanes en les típiques emissions de ràdio, i algun aplec al Castell de Tona. Però més aviat era una cosa que passava, al marge del meu interès, perquè la meva influència musical era anglosaxona, de l’àmbit del rock. A partir d’aquí, vaig anar a l’arrel: una ballada de sardanes, a Tona. De cop l’enfocament va canviar del tot: allò que havia estat sonant com a una remor passatgera va captar la meva atenció. Com era que jo tingués aquell coneixement de la música anglosaxona —que està molt bé—, però que d’una altra música que es desenvolupava al meu entorn no en tingués referències, no en conegués autors? Llavors ja estudiava a l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) i, per tant, ja tenia un nivell per ser receptiu a les qualitats d’aquest gran instrument que és la cobla. Va ser com un enamorament.

La cobla com a instrument, en el seu conjunt, com a orquestra…

Sí, una petita orquestra amb varietat tímbrica identificativa del nostre patrimoni, amb una extraordinària riquesa de repertori. I més atractiva a vegades per als forans que per a nosaltres mateixos, un fet que passa sovint en aquest país. Són nombrosos els casos de músics de carreres extraordinàries que s’han vist meravellats pel seu so.

A partir d’aquell «enamorament», què vas fer per endinsar-te en el món de la cobla?

Vaig estudiar partitures de sardanes, vaig anar a un aplec a Ripoll amb diverses cobles, i d’aquí va anar naixent la fascinació que he cultivat. En Jordi Lara, escriptor i músic, va quedar sorprès i em va passar el seu llibre Una màquina d’espavilar ocells de nit, que parla del món de la cobla. Després vaig compondre peces per a guitarra elèctrica i tenora, i una per a cobla sola, per a un homenatge a Lluís Companys. Anys després, la Cobla Berga Jove, que havia vist aquesta peça i volia treballar amb Obeses, em va donar l’oportunitat d’escriure un repertori llarg per a cobla.

Un moment clau en la teva relació amb la música d’arrel. Com va néixer aquesta relació amb una cobla de músics joves, que fins aquell moment no era de les més conegudes?

Hi ha una cosa que celebro molt, dels músics amb què treballo. I és percebre en ells entusiasme per la música. Com en molts altres mons, en el musical hi ha persones amb entusiasme (al marge de la qualitat) i altres de cremadíssimes. I l’entusiasme és un carburant extraordinari que encomana tots els projectes. A la Cobla Berga Jove hi havia uns components que eren seguidors d’Obeses, que els agradava la nostra música. Em van llençar la proposta per Twitter, de què ens semblaria fer un concert d’Obeses amb la cobla. Vaig trigar uns mesos a respondre a en Lluís Gual, el tenora de la cobla, que és un dels artífexs principals de tot això. Necessitàvem un lloc adequat i vàrem trobar el festival Amb So de Cobla de Palamós. El concert al passeig de Mar va ser un dels més memorables de la nostra història, amb més de dues mil persones escoltant un concert amb una cobla sobre l’escenari. Sense manies estilístiques, amb fans nostres que potser només havien sentit La Ben Plantada com a música de cobla. El repertori va incloure algunes sardanes arranjades per a banda i cobla, i algunes peces d’Obeses arranjades només per a cobla, una cosa que estic molt content d’haver pogut fer: que el públic modern hagués pogut sentir repertori per a cobla que no eren estrictament sardanes. La cobla pot tocar el que vulgui.

‘Sempre s’ha dit que en el sector sardanístic hi ha gent carrinclona que no celebra les innovacions. I això he de dir que no ho he trobat’

Feies esment de la teva formació a l’ESMUC. La cobla és un fet musicalment singular. Un so que ve de la tradició, però que passa per les mans de molts músics «acadèmics»; entremig de dos mons.

Sí, la cobla és molt peculiar en aquest sentit. Té una procedència popular, estrictament parlant. Com a formació ve de l’antiga cobla de tres instruments, de música per ballar, i al llarg del segle xix es va modificant amb la incorporació de nous instruments. No ha perdut la base popular, però al mateix temps els músics de les cobles van anar enriquint els seus coneixements. En alguns casos amb la formació acadèmica, però en altres amb la simple experiència. Ricard Viladesau deia que havia estudiat al «conservatori Viladesau», és a dir, al carrer, i a força de tocar i tocar. I té una altra característica molt interessant i profitosa: els seus integrants llegeixen sempre la música. Per tocar-hi has de saber llegir una partitura, cosa que facilita el coneixement tècnic. Sí que hi ha genis que, de forma natural, poden fer coses meravelloses, però quan saps interpretar una partitura entens com funciona l’orquestració i pots erigir repertori amb millor qualitat musical. Per això té repertori que es toca, estrictament, en sales de concert. I també les sardanes obligades, de gran dificultat i exhibicionisme tècnic, que requereix que l’instrumentista s’hagi preparat igual que un solista de violí. Són mons aparentment distants que connecten.

Algun compositor de referència?

Si n’he de dir un, Joaquim Serra. Escoltes alguna composició seva i la cobla sona més bé. Per fer funcionar bé una cobla, l’has de conèixer, i les instrumentacions de Joaquim Serra són sempre exquisides. I ell no era músic de cobla, era pianista, però s’havia cultivat en aquest món. Jo soc algú que, en el fons, hi ha arribat tard. Potser també té un avantatge, que hi arribes més deslliurat de segons quins prejudicis. Quan ets nou en un entorn, tens la fascinació i l’entusiasme.

Quan vas fer Sardana Superstar, vas dir això en alguna entrevista, que t’havies acostat a la cobla amb admiració i a la vegada amb llibertat.

Sempre s’ha dit que en el sector sardanístic hi ha gent carrinclona que no celebra les innovacions. I això he de dir que no ho he trobat. Tothom amb qui he estat ha acollit molt bé les meves propostes i la presència de la sardana en àmbits que no són naturals.

Potser sense el camí obert per gent com vosaltres no hauria existit una proposta com la de The Tyets i el seu Coti x Coti, amb la sardana com a base.

Abans hi havia hagut altres experiències com la Sardanova de Santi Arisa, i tots s’han de celebrar. The Tyets han utilitzat instruments de la cobla i sonoritats pròpies per crear una peça que ha tingut molta repercussió, però qui manté la tradició són les cobles, les colles sardanistes i la gent que, any rere any, fa que aquesta cultura sigui viva. Els altres «amanim» aquest corpus principal, però cal tenir clar qui té el mèrit que això bategui. També hi ha gent com Jordi Molina, exemple de coneixedor profund de la sardana i la cobla amb l’anhel d’obrir altres camins. El camí invers del que he fet jo, amb una proposta molt interessant i poc visible, malauradament.

Ara has connectat els musicals, que han estat una influència gran en la proposta d’Obeses, amb la cobla. I d’aquí surt Sardana Superstar. Que pot semblar una bogeria, però que ha donat un resultat extraordinari.

Ho és, és una bogeria. Però en les bogeries a vegades hi ha coses que ens poden parlar de temes interessants. En efecte, el meu àmbit creatiu vincula sempre escena i música. Per tant, les disciplines que els uneixen, com l’òpera i els musicals, m’interessen. Sardana Superstar neix d’un encàrrec que em fan de la Fira Mediterrània per crear l’espectacle que havia de fer de pòrtic a l’edició de l’any passat. Amb total llibertat, és a dir, que hagués pogut replicar la fórmula del concert amb cobla i grup de rock com ja havia fet. Però no hauria tingut cap sentit.  I no sempre tens una oportunitat com aquesta. Per tant, després de pensar-hi uns dies, em plantejo si podria fer un musical en el qual la sardana fos l’element vertebrador, amb la cobla tocant com a orquestra. S’han fet musicals en tots els estils, per què no amb aquest? Els va agradar la proposta, i vaig construir aquesta història —evidentment, passada de voltes i amb autoparòdia—, però amb aquest missatge de fons que només la cultura popular pot aportar solucions quan la circumstància és insuportable. Ser hereus, ser portadors, ser projectadors al futur d’aquest patrimoni col·lectiu.

En aquest sentit, els catalans patim de falta d’autoestima, fins i tot d’autoodi? A vegades ens ha fet fins i tot vergonya assumir aquesta herència.

Hi he pensat moltes vegades, sobre això. No podem oblidar que vivim en el postfranquisme cultural i que el menysteniment de la cultura catalana és latent encara avui. La nostra visió no pot obviar-ho. Si anem a buscar què passava abans d’això, al tombant del segle xix al xx, veiem, per exemple, com la sardana més emblemàtica del nostre repertori, La Santa Espina, neix en el marc d’una obra de teatre líric, d’un musical. Àngel Guimerà escriu un text que musica Enric Morera. Hi ha un petit episodi, gairebé còmic, en què unes noies ballen una sardana per evidenciar que són catalanes. És La Santa Espina. A mi em meravella! Els que l’hi van incloure no tenien la mirada que això fos una cosa menor. I malgrat formar part d’una obra de teatre, al cap de no res aquella sardana ja era a les places i s’estava ballant. Era un èxit, i la gent la demanava en els repertoris. Morera venia del món clàssic, però va dir que d’aquí n’havia nascut la seva estima pel repertori tradicional català. En tot aquest episodi hi veig això, l’estima cap a una música a la qual se li donava molt més valor. Quan venia algun músic destacat de fora era el que se li ensenyava, és conegut l’episodi d’Stravinski. Hi havia un orgull! Què vull dir? Que venim d’anys de menysteniment i d’una cosa terrible, la folklorització. De tenir-ho com quelcom del passat, que es rememora com a record museístic. Cal un despertar col·lectiu sobre això, i en els darrers anys veig que aquesta mirada ha començat a canviar.

En el teu cas i el d’Obeses, aquesta reivindicació no es pot deslligar d’altres que heu fet sobre els drets del país o sobre el català. Una de les últimes cançons vostres és La meva llengua.

Feia temps que volia dedicar una cançó al català. És una cançó de construcció evolutiva, però el principal element de so és el pandero quadrat, un instrument tradicional català, i el cant harmonitzat a dues veus. Volia connectar amb la tradició musical del país que, excepte en els darrers cent anys, s’ha expressat sempre en el cant. Era el mètode de transmissió d’idees i missatges, les cançons populars tenien aquesta funció. Fa quatre dies que parlen d’amor i altres coses, la seva funció anterior podia ser molt més incisiva. Volia homenatjar aquest model de transmissió oral, i, per tant, a través de la llengua, que no és un tema menor en la meva trajectòria i la d’Obeses. Quan ets artista pots pensar en tu o en alguna cosa més gran. Si pensés només en mi, egoistament, podria utilitzar una altra llengua. Però si estàs convençut que tens alguna responsabilitat superior, no hi ha ni un moment de dubte.

‘L’entusiasme és un carburant extraordinari que encomana tots els projectes’

De cara a la pròxima Fira Mediterrània, hi ha també un altre projecte que et situa en un terreny que no havies tocat encara.

És un encàrrec que em va arribar i que vaig creure que havia d’acceptar per una qüestió moral. És un projecte de l’empresa de management El Sostingut, que van tenir la pensada de fer un grup de música familiar, però que tingués com a referent estètic i de temàtica la música d’arrel. Que utilitzés instruments propis d’aquesta tradició. Fa mesos que m’he encarregat de la composició, i hem fet un disc que utilitza instruments tradicionals com la gralla, l’acordió diatònic o el violí, amb repertori d’herència popular, però també amb repertori nou, de la meva autoria, que parla d’aquesta mateixa tradició. Tot amb un llenguatge planer, perquè les noves generacions tinguin una alternativa a les referències habituals del pop. Aquest projecte em va interpel·lar, i em va semblar que feia falta al país. Hi tindrem músics molt joves, que al marge de la seva formació acadèmica, estan vinculats a projectes tradicionals. Jo havia fet cantates infantils, però aquest és un espai creatiu al qual no m’havia aproximat fins ara, era un repte. Hi ha una peça que està feta amb embarbussaments, una altra sobre els mateixos instruments tradicionals, o una altra sobre la festa major i sobre el seu seguici.

I, per últim, com veus el paper que han tingut al país entitats com els ateneus, ara que també estem fent aquesta entrevista en un dels que té més història, el Casino de Vic?

Una de les funcions indispensables que tenen és la d’esdevenir llocs de trobada. Potser una de les pèrdues més significatives de la contemporaneïtat és la d’aquests espais col·lectius de diàleg, de conversa. Les xarxes s’han apoderat de tot i a la gent cada vegada li fa més mandra baixar al carrer i establir una conversa. Per tant, aquests petits oasis que poden fer convergir interessos diversos s’han de reivindicar. És una concepció de la trobada humana que entra en contradicció amb la immediatesa, però és més necessària que mai. S’han de trobar noves fórmules perquè la joventut no només s’hi sumi, sinó que comprengui el valor d’això.

‘L’ateneu és una concepció de la trobada humana que entra en contradicció amb la immediatesa, però és més necessària que mai’