COLUMNA D’OPINIÓ: Les bruixes d’Irene Solà

COLUMNA D’OPINIÓ: Les bruixes d’Irene Solà

Text: ADRIANA NICOLAU JIMÉNEZ, professora lectora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC / COLUMNA D’OPINIÓ – Revista #38

Ja he sentit dir a uns quants lectors i lectores d’Irene Solà que, si bé Canto jo i la muntanya balla els va entusiasmar, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres no els va semblar tant del seu gust. No em sorprèn, perquè l’èxit del 2019 és més accessible que l’última novel·la de l’autora. Tanmateix, voldria trencar una llança en favor d’aquest text més obscur, que fa un tour de force per actualitzar l’imaginari de les bruixes i que, en contra del que va afirmar Gemma Medina a la seva ressenya, cuida tant la forma com el fons.

Amb aquesta novel·la, Solà respon a una tendència del nostre temps: la recuperació de la memòria de les dones i en particular del fenomen històric de la caça de bruixes. En els darrers anys s’han impulsat iniciatives com l’exposició «Per bruixa i metzinera» del Museu d’Història de Catalunya, la campanya «No eren bruixes, eren dones» de la revista Sàpiens i les recerques acadèmiques de Pau Castell. Solà és escriptora i, per tant, la seva tasca no és la d’estudiar el passat: el que ella fa és beure de fonts històriques i fictícies (rondalles, paremiologia, lectures feministes de les bruixes) per explicar una història. A Els dics i Canto jo i la muntanya balla les bruixes ja hi apareixien, barrejades amb altres elements, i vehiculaven una denúncia de la cacera. A la tercera novel·la, Solà s’atreveix amb una operació més complexa: en comptes de negar les acusacions de pacte amb el diable, les assumeix com a certes, però els dona la volta per reivindicar la llibertat i el plaer de les dones.

Sovint s’assumeix que la política o la ciència tenen un poder d’acció sobre la realitat, però de tant en tant apareix una novel·la com Et vaig donar ulls per recordar-nos la potència de la literatura: la d’acostar-nos les dones del passat com si compartíssim una mateixa cuina, la de fer-nos veure el nostre oblit i, en definitiva, la de transformar imaginaris per fer-los vius, crítics i alhora juganers. Un llibre que, quan el tanquem, ens ha canviat la mirada.


T’ha agradat aquest article? Si vols accedir a altres entrevistes i continguts relacionats amb la cultura i l’ateneisme, com reportatges i articles d’opinió, subscriu-te a la revista ATENEUS.

Deixa el teu comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.