PARLEM-NE: Entrevista a la presidenta d’Adetca ISABEL VIDAL
Text: Ramon Oliver / PARLEM-NE – Revista #39
Fotografies: Erola Albesa Solsona
«A LA REALITAT DEL SECTOR PRIVAT NO TOT SÓN GRANS EMPRESES»
La passió pel bàsquet la va portar a passar-se moltes hores a la pista, i la carrera de Dret l’encaminava a convertir-se en tota una senyora jutge. Però Isabel Vidal, la presidenta d’ADETCA i flamant nova CEO de Focus, sempre tingué clar que res podia fer-la tan feliç com respirar la pols dels escenaris, envoltada de creativitat artística. I sí: els ateneus van tenir molt a veure amb tan ferma convicció.
A tu el verí del teatre et va atacar arran de començar a treballar als circuits teatrals, o la cosa va anar a l’inrevés?
Jo ja tenia el verí dins meu. I el verí neix precisament als ateneus, perquè jo, filla del barceloní barri de Gràcia, ja anava amb l’escola al Club Helena, al Cercle Catòlic, als Lluïsos… Juntament amb el Romea, són els teatres que més recordo d’aquella època. I la meva mare m’hi portava també quan jo encara no podia anar sola als llocs. Després els vaig continuar visitant com una aficionada més. I per pagar-me la carrera de Dret vaig entrar a treballar a Telentrada, cosa que em permetia veure molts espectacles. De rebot i per casualitat, en un stand em vaig trobar amb el tresorer de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA), que treballava a Focus i estava buscant ajudant. I això em va salvar literalment la vida.
Vas deixar penjada l’advocacia?
Vaig acabar Dret, perquè jo soc d’acabar les coses. Però, encara que havia agafat aquella carrera perquè valia per estudiar, la meva vocació havia estat sempre lligada a la vessant artística. I aquell encreuament de camins em donava la possibilitat de conèixer per dins un món creatiu que sempre m’havia motivat.
Isabel Vidal
«Ens manquen espais escènics per recuperar espectacles que passen massa ràpidament per la cartellera»
I vist des de dintre, el món dels artistes et semblà diferent de com l’havies imaginat?
Em va semblar una meravella. I em va resultar una cosa molt impressionant, molt espectacular, comprovar la manera com una empresa —perquè, és clar, jo estava situada a la banda empresaria— es pot implicar en un projecte que acabarà pujant a un escenari. M’agradava veure com, en aixecar-se el teló, les cares del públic s’il·luminaven, de la mateixa manera com em passava a mi mateixa quan només anava al teatre com a espectadora i veia el resultat final d’aquell projecte, d’aquella producció, d’aquell procés. Ara, ho estava vivint des de dins. I el que em trobava era un món riquíssim, que alhora em permetria conèixer gent molt interessant. He tingut molta sort.
Des de la teva doble funció directiva, com veus l’actual moment de col·laboració entre l’àmbit privat i l’àmbit públic de l’ecosistema teatral català?
Crec que estem passant un moment excel·lent! La necessitat d’un diàleg sector privat/àmbit públic és quelcom que ara està absolutament assumit. Sabem que hi ha coses que tensionen la relació. Bàsicament, gairebé sempre es tracta de problemes que desequilibren el sector quan aquest assumeix una funció que no li pertoca, cosa que acostuma a tenir a veure amb les crisis de consum derivades de les crisis econòmiques. Quan la gent s’ha de salvar, llavors pot passar que envaeixi espais que no els correspon. Però com s’ha creat una bona relació de base, ara ens trobem en un moment immillorable. Encara que, evidentment, de vegades sorgeixin diferents punts de vista. Hem d’entendre que a la realitat del sector privat no tot són grans empreses. Aquesta realitat es recolza més aviat, no ja en la petita empresa escènica, sinó en la microempresa que tira cap endavant projectes en un entorn que no és fàcil.
I aquest bon moment col·laboratiu, si li fem cas a les xifres d’assistència als teatres barcelonins facilitades per ADETCA (el 2025 es van superar els tres milions d’espectadors, tot un rècord històric), sembla coincidir amb un moment de molt bona salut teatral.
Sí, també en aquest sentit el moment és excel·lent. Jo insisteixo molt en el fet que ens trobem en una molt bona època de consum cultural. Però sempre cal anar amb compte, i no perdre de vista que, quan el gat està gros, el gat deixa de caçar rates. No vull que caiguem en allò de «ara ja estem bé, el pressupost de cultura pujarà, i ja ho tenim…». No, no, no: queden moltes coses per arreglar. Com ara, el tema de les gires. O el fet que ens trobem, al sector, empreses molt rellevants en l’àmbit de les arts escèniques que no tenen relleu i es veuen obligades a abaixar la persiana. O l’evidència que ens manquen espais escènics, també per recuperar espectacles que passen massa ràpidament per la cartellera. De fet, ja estan sortint iniciatives per obrir nous teatres, ara que ens trobem en un tan bon moment d’espectadors.
Quina projecció creus que té actualment el teatre d’aficionats en el nostre panorama escènic?
No conec a fons el món del teatre amateur. Però vull pensar que té una bona salut, perquè disposa de moltes companyies. I perquè hi ha molts espais en els quals aquestes companyies poden presentar una activitat que cal qualificar d’activisme cultural, perquè estem parlant de persones que, fora de la seva feina, dediquen moltes hores a construir un projecte destinat al gaudi dels altres. Al meu barri de Gràcia, aquesta forma de teatre continua ben viva. I, com passa amb tot allò relacionat amb els ateneus, ajuda moltíssim al fet que la comunitat tingui una vinculació directa i de primera mà amb la cultura.
Isabel Vidal
«El teatre amateur ajuda moltíssim al fet que la comunitat tingui una vinculació directa i de primera mà amb la cultura»
Creus que al llarg del temps ha canviat la percepció que es té d’aquestes formes d’associacionisme?
Els ateneus estan inserits en el cor de la comunitat i fan comunitat. On hi ha presència d’aquests col·lectius i d’aquestes associacions, hi ha molta més riquesa comunitària. I en això, Barcelona es distingeix d’altres llocs. Ara bé: també crec que es necessiten més recursos. Crec que han tingut èpoques de molt reconeixement, i d’altres en les quals han passat més desapercebuts i se’ls ha restat importància, quan són realment molt, molt importants, tant per a l’ecosistema cultural com pel que fa a tot el sistema comunitari i social. I per això mateix, necessiten encara més visibilitat. Tot i que crec també que, en els últims anys, i especialment després de la pandèmia, han recuperat en gran manera el protagonisme que sempre han merescut.
Quina implicació tenen els ateneus en aquest estimulant projecte que és Cap Butaca Buida?
Aquí va haver-hi al principi un cert debat, perquè allò que inicialment pretenia el Cap Butaca Buida a l’hora d’aspirar que tothom comprés una entrada, se centrava només en el sector professional de les arts escèniques. Però els ateneus tenen també moltes activitats teatrals que requereixen el pagament de la localitat. I en determinats territoris, aquestes activitats són les úniques realitats culturals a les quals tenen accés. Sovint, la no participació d’un ateneu en el projecte, pot suposar que tot el territori quedi exclòs d’ell. Així els ho vam exposar als ateneus i ben aviat ells ens van dir que sí que volien participar, i el fet és que el nombre d’ateneus participants cada vegada s’ha anat incrementant més. Per tant, butaques, les que siguin, no?
Quelcom que porta un cop més a preguntar-se si ja es fa prou, pel que es refereix a la col·laboració entre les entitats privades, els estaments públics i l’associacionisme, representat, per exemple, pel món ateneista.
Tal com ja he dit, el meu primer contacte amb la cultura en totes les seves vessants, allò que va fer que se m’obrís un món, va estar propiciat pels ateneus. Al sector professional jo crec que, tot i ser conscients de la realitat dels uns i dels altres, hem estat de vegades molt centrats a solucionar els propis problemes, sense intentar perjudicar-nos, però també sense buscar formes d’ajudar-nos mútuament. I penso que la pandèmia ha contribuït a adonar-nos que realment ens necessitem, formem part de la mateixa cadena. I hem començat a conèixer molt més la realitat de l’altre, a eliminar les barreres d’incomprensió que de vegades tendeixen a simplificar la complexa situació social i cultural d’un país. Fins i tot a l’hora de negociar amb les administracions, cosa que nosaltres estem fent de forma constant, ens hem adonat que, malgrat que tenim interlocutors diferents, de vegades també poden ser comuns. Hi ha problemàtiques que podem encarar conjuntament, perquè som espais de pública concurrència. Pertanyem al mateix ecosistema. I en aquest ecosistema, els ateneus són fonamentals. Si no existissin, tindríem un greu problema social i cultural.
El grup Focus que tu dirigeixes ha posat en marxa un ambiciós projecte anomenat Gènesis que, a banda de l’obertura d’un nou espai escènic, inclou també la creació d’un centre de formació, una escola superior d’arts escèniques per a fins sis-cents alumnes. Quina vinculació creus que es pot establir entre aquesta nova cantera d’art escènic i la que es pot trobar als escenaris amateurs?
A mi m’agradaria pensar que hi ha gent que fa teatre només pel fet que li agrada fer- ho, sense cap altra aspiració professional. I alhora, hi ha molts artistes que avui omplen les sales de teatre, però també les de cinema i els espais dedicats al món audiovisual, i provenen justament del teatre amateur. Jo, que conec alhora molt bé el món de l’esport donada la meva vinculació al bàsquet, i que, de fet, fins i tot faig servir de vegades recursos derivats de l’estratègia del bàsquet a l’hora per exemple de preparar una reunió, estableixo també un paral·lelisme amb l’esport, on hi ha un munt de gent que el practica pel fet que els hi agrada, i d’aquí n’acaba sortint una cantera de talents que després es poden dedicar al món professional i poden fer de la seva vocació una forma de vida. Per tant, entenc que la responsabilitat que té Focus és la d’oferir aquest retorn social amb el projecte escola.
I això com es tradueix, a nivell pedagògic?
El que molt probablement farà l’escola serà possibilitar que, d’una banda, hi hagi gent que hi vulgui entrar per dedicar-se a ser artistes a nivell professional. Però que, d’altra banda, hi hagi també persones que hi vulguin entrar per fer cursos de perfeccionament sense cap altra aspiració que la de millorar en tot allò que té a veure amb la seva vocació, el seu hobby, la seva voluntat de treballar millor aquest talent que tenen. Focus, el que ha de fer, és contribuir a enriquir el sistema, vigilant que sempre estigui equilibrat. Que tot el que fa Focus, que és l’empresa més gran, estigui realitzat amb la voluntat de mantenir aquest equilibri i permetre que allò que fa ajudi a que els altres també puguin créixer.