INTERESSOS COMUNS: Els reptes de la cultura popular
Text: Glòria Prunés / INTERESSOS COMUNS – Revista #36
Fotografies: Toni Galitó
Què considerem cultura popular? I cultura tradicional? Quins són els reptes actuals del cant coral, les bandes de música, el teatre amateur o els esbarts? Cada ateneu és un món, cada ciutat o poble on s’ubiquen, una realitat ben diferent. Des de les seves experiències, en parlen Montserrat Martínez, secretària de la Societat Coral La Unió de Cornellà de Llobregat; Joaquim Rucabado, vicepresident de l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona; i Irene Aguado, responsable del projecte «La cultura popular i tradicional és jove» (Premi Ateneus 2024), de La Unió de Mas Rampinyo (Montcada i Reixach).
Què són per a vosaltres la cultura popular i la cultura tradicional?
Irene Aguado: Per a mi, la cultura és cultura. La cultura tradicional i la popular es poden barrejar. Sovint, els joves pensen que la cultura tradicional o popular és cosa d’avis, però també pot ser actual i propera. No cal etiquetar-la: la cultura és per a tothom, per viure-la i expressar-la com vulgui cadascú. No cal dir que la tradicional és per al meu avi i la popular és aquella on organitzo una banda i, com que l’he muntat jo, que tinc setze anys, aleshores és popular.
Joaquim Rucabado: D’entrada, no m’agraden els adjectius. Per a mi, tot és cultura. Si popular vol dir que hi va molta gent, llavors el futbol o l’òpera també ho serien. Les orquestres simfòniques també són tradicionals, perquè fa molts anys que funcionen. Aleshores, què són: música clàssica o tradicional? Prefereixo parlar de cultura. I penso que la política té molt a veure amb aquesta qualificació, ha separat una part «elitista», anomenant-la Cultura, amb majúscula, i la part no elitista, a qui anomena cultura popular. Quan el Liceu porta una òpera a la Barceloneta esdevé popular i deixa de considerar-se «elitista»? Quan toquen sardanes al Palau de la Música, deixen de ser tradicionals o populars?
Montserrat Martínez: A mi m’agrada entendre la cultura com un concepte molt més ampli. La cultura tradicional, per a mi, és aquella que considerem més arrelada en el temps històric o que, en el nostre cas, és patrimoni de Catalunya i ens identifica, i la cultura popular abasta un àmbit molt més ampli. Nosaltres, per exemple, fem cultura a través de la música, amb cercaviles, xaranga, una banda… És cultura popular, sí, però també té unes arrels tradicionals. I tampoc faria la distinció només per la quantitat de gent que arrossega. Penso que són termes que es trepitgen i m’agrada més pensar que són integratius. Hem de fer que la cultura sigui el més popular possible. Aquest és el repte i l’objectiu de la majoria dels nostres ateneus.
JR: Què vol dir popular? Que hi hagi molta gent o que sigui barata o gratuïta?
MM: Que estigui a l’abast de la majoria de la població i que la gent s’hi interessi. És popular la cultura que és per a tothom.
IA: Cultura popular i tradicional, totes dues poden ser per a tothom. Parlem sempre del mateix, cultura. I crec que pot ser per a qui vol fer-la, per a qui vol estar-hi i per a qui vol sentir-la.
Els Pastorets, què serien?
JR: Teatre.
IA: Si preguntes a la gent, molts et dirien cultura tradicional, perquè tenen molts anys. Però, si els puc fer jo, per a mi, són cultura popular.
MM: Considero que són cultura tradicional per les seves arrels. Però poden ser populars. A mi em crida molt l’atenció el cas dels castellers. Una manifestació tradicional i popular, amb molts seguidors. I no penso que el fet de tenir més o menys seguidors sigui l’únic tret distintiu de la cultura popular. Però sí que és significatiu que els mitjans de comunicació apareguin quan hi ha grans trobades de castellers. Per a mi, són tradicionals i/o populars, en la mesura en què els viu la societat.
‘Quan busques suport per a un acte cultural, si dius «cultura popular», et miren diferent.’
Què esteu fent des dels vostres ateneus per canviar aquesta imatge que pot tenir molta gent?
JR: Sense suport polític ni mediàtic és impossible, perquè cal canviar el xip de la societat. Hem de treure aquesta pàtina d’antigor que amenaça la cultura que diem «popular». No conec el tema de Els Pastorets o de les passions, però m’atreviria a dir que la revifalla que viuen, pel que fa a participants, podria ser pel fet que molts actors i actrius professionals van començar actuant en aquestes manifestacions culturals. I molts joves s’hi aficionen perquè ho veuen com un possible camí de sortida professional. Però, quina sortida professional pot tenir un jove que porta un gegant i que ni se li veu la cara?
IA: Si els joves no tenen una recompensa, costa engrescar-los… O veuen un futur, o diners, o algun altre incentiu… o creuen que perden el temps.
Irene, quan dius que portes un capgròs, què et diuen altres joves?
IA: Que soc una friqui. Hi ha gent que s’ho passa bé en un recreatiu, jo m’ho passo bé fent cultura. A vegades aprofito alguna oportunitat i demano que m’acompanyin. Els dic que abans d’opinar, vinguin i ho visquin en primera persona. No a tothom li agrada aquest món, però pots gaudir-lo com a espectador.
JR: Si els mitjans de comunicació ho visualitzessin, seria molt més fàcil arrossegar gent. Aquest tipus de cultura no és un fet normalitzat i als que ens hem contagiat d’aquest «virus» dels bastoners, dels sardanistes… ens és difícil transmetre-ho si no hi ha referents. Si periòdicament hi hagués notícies sobre aquest tipus de cultura, segurament s’entendria millor. Si la música de cobla representa un 3% de la música que es fa a Catalunya, reclamo un 3% de presència en els mitjans de comunicació.
MM: Penso en una ciutat com Cornellà, amb 93.000 habitants d’orígens ben diferents, hi ha una colla de bastoneres, diables… gent jove que vol continuar les tradicions —i no per sortir a la tele—, sinó per aquest contagi. La nostra entitat té moltes famílies associades que s’han unit seguint el fill. Part de la nostra feina ha de ser «contagiar cultura», compartir-la dia a dia. Evidentment, si poguéssim sortir cada cap de setmana en el TN, ajudaria.
JR: Si els gegants sortissin per la tele i es veiés la cara de la persona que hi ha sota, hi hauria cua per portar-los.
MM: Si el llistó és el TN, on malauradament no surten ni les notícies positives, ho tenim difícil.
JR: Són els referents.
MM: Jo puc parlar de la música, que és el que identifica el nostre ateneu. Crec que en una societat com la nostra, on la cultura forma part de la seva globalització, la nostra comunicació és molt de «a peu de carrer». A Cornellà, la gent ens coneix perquè participem de totes les festes de la ciutat: cavalcada de Reis, la festa major, les festes dels diferents barris, en els programes de les nits d’estiu… I treballem perquè els joves que venen a formar-se també respirin en el nostre ateneu un ambient sa, amb uns valors enriquidors per a ells en tots els sentits, que no només aprenen música, sinó que poden formar part d’una colla, fer amics… i això els fa perdre la «por» davant d’unes manifestacions que poden semblar arcaiques.
JR: Parlem d’un canvi de paradigma, d’una associació que tenia associats per promoure un cert tipus de cultura i, ara, s’ha hagut de transformar en una entitat proveïdora de servei.
MM: No crec que siguem proveïdors de servei. En el nostre cas, fem colla, creem un bon ambient. És veritat que en 171 anys de vida hem vist com la societat canvia i evoluciona.
JR: Nosaltres tenim poc més de 100 anys, en fa 40 anys teníem 800 socis, avui en tenim 200. I van baixant, perquè els nostres socis són grans. I sí que ens estem convertint en un proveïdor de serveis. L’Ajuntament de Barcelona necessita que cada diumenge es ballin sardanes a la catedral? Nosaltres ho organitzem, però els socis no augmenten.
IA: Cal distingir entre usuari i soci.
‘Hem de fer que la cultura estigui a l’abast de la majoria de la població i que la gent s’hi interessi.’
Com motivem el jovent per sumar-se a les activitats culturals que oferim els ateneus?
IA: És important fer sentir els joves aquest lligam. Per això és bàsic que, quan els tenim per primera vegada, els integrem de seguida, que vegin que els necessitem, que són importants per a l’ateneu, si no, no s’hi queden. A nosaltres també ens passa que la majoria dels nostres socis són molt grans i molts dels joves són usuaris. I ens preocupa perquè, si deixem de fer les activitats en què estan apuntats, marxaran. Una de les iniciatives que estem treballant és arribar als nens i nenes a través de les escoles.
MM: Penso que la cultura té sentit en la mesura que és compartida. Què fem perquè aquests infants que han començat amb nosaltres continuïn formant part de les nostres formacions musicals i de les nostres activitats? Els joves han de ser joves i els hem de fer partícips de la vida de l’ateneu, però a poc a poc. No pots dir-los: faràs una reunió tots els dimecres de 6 a 8; tu portes les subvencions i tu, la tresoreria… Els hem de deixar ser generadors d’activitats, de projectes que els més grans també ens hem de sentir nostres. El nostre professor de bateria va començar amb nosaltres de ben petit tocant una caixa de percussió.
JR: Cal preguntar-nos què fa avui dia el jovent i quins són els seus referents. Abans els referents estaven a la família, entre els amics, en el local social o ateneu que tenien prop de casa. Ara són els que veuen a la tele, al cinema, a les xarxes socials… I el que veuen és el que volen fer. Hauríem de ser capaços de fer que les nostres activitats apareguin allà on miren els joves. No tenim qui les dignifiqui i normalitzi. No es creen referents.
MM: Cada vegada hi ha més persones que fan d’altaveus «digitals» de la cultura popular i/o tradicionals a les xarxes.
IA: Sí, però han de veure alguna recompensa, com dèiem abans. Si tu veus a la tele un que fa teatre, et poden venir ganes de fer-ne, perquè podries viure fent d’actor.
MM: Jo crec que l’únic objectiu no és el de tenir un futur laboral. També hi ha tot el tema del lleure, del gaudi, del creixement personal… totalment necessari.
JR: Estem vivint una individualització de la cultura. Abans, per fer lleure, per distreure’t, necessitaves una colla, necessitaves uns amics, necessitaves un ateneu, necessitaves algú que organitzés alguna festa per poder divertir-te. Avui en dia, s’ho passen bé sols, amb el mòbil i les xarxes.
La cultura popular i tradicional és una cosa del passat, doncs?
IA: No, penso que és de totes les edats. Jo tinc disset anys i vaig començar als cinc anys al meu ateneu fent tenis taula. Un dia em van proposar portar un capgròs. Em van explicar una mica la història, vaig conèixer l’artesà que els feia i van confiar en mi per portar-lo. Als dotze o catorze anys, ja érem un grup. I el meu pare, president de l’entitat, em va dir: «Té les claus. Et cedeixo la responsabilitat de portar aquests capgrossos i cavallets. Cuideu-los, són vostres, feu-los vostres i feu cultura a Montcada, a Mas Rampinyo, el nostre barri».
MM: Penso que els creadors o dinamitzadors o els que movem la cultura —popular o tradicional—, tenim molts reptes i també oportunitats. Per exemple, no entenc, actualment, la cultura sense estar en contacte amb les noves tecnologies que creen i distribueixen cultura que la gent consumeix en nous formats. Penso que donar l’esquena a aquest canal suposaria la mort del nostre objectiu com a promotors de la cultura popular.
JR: Crec que som massa i ens fem la competència entre nosaltres.
MM: No ho crec… Hem de ser molts, tenim prou públic. Cal intentar encaixar en la globalització, però sense perdre la nostra identitat, allò que ens identifica. Tenim molts reptes: les noves tecnologies, el paper integrador de la cultura en general i, per tant, dels nostres ateneus en una realitat social i cultural molt diversa, com és la de la societat catalana.
JR: Estic d’acord que la cultura és integradora i a Catalunya ha funcionat molt bé durant anys, ara és diferent.
‘No cal etiquetar: la cultura és per a tothom, per viure-la i expressar-la com vulgui cadascú.’
Aquests nous formats que barregen tradició amb modernitat es poden considerar cultura popular?
MM: Nosaltres som setanta músics a la xaranga, que parteix d’una formació arrelada a la nostra cultura com són les cercaviles de festa major. Pel que fa als temes que interpretem, el ventall ha de ser molt ampli i que els nostres músics s’hi sentin còmodes amb les peces que interpreten i ballen. Toquem El meu avi, però també cançons de moda. És una estona de lleure i tots i totes hem de gaudir, perquè això és el que transmets al carrer.
IA: En el nostre cas, quan parlem amb la gent gran, diuen que estem intentant fer una cultura nova. Nosaltres diem que no estem canviant-la, estem donant-li una volta, adaptant-la. No sempre ballarem El gegant del Pi, i això no vol dir que menyspreem les tradicions de sempre.
JR: El problema d’això és que, si fas alguna innovació, t’arrisques a perdre la gent gran, els de sempre, i, si no innoves, el relleu no apareix. I et quedes al mig…
MM: En aquest sentit, és veritat que hi ha manifestacions culturals que ho tenen més fàcil a l’hora d’actualitzar-se. No sé si això és així en el cas de les catifaires o els pessebristes… Tot i que segur que hi ha maneres.
IA: Els joves hem de sentir el «privilegi» de poder equivocar-nos, aprendre, evolucionar, fer i que ens deixin provar coses per veure com les rep la societat. Que ens deixin fer també nostra la cultura.
