INTERESSOS COMUNS: L’esport
Text: Martí Figueres / INTERESSOS COMUNS – Revista #38
Fotografies: Daniel García Crespo
L’esport ens fa créixer com a persones, ens dona valors i ens proporciona una xarxa social real que ens acompanya tota la vida. Molts ateneus catalans disposen d’una àmplia oferta esportiva i formativa per a tothom: joves, immigrants, discapacitats, gent gran… i fan una tasca molt bona. Però és una feina que costa, i hi ha qui no la valora prou. En parlem amb Rafael Giménez, president dels Lluïsos de Gràcia; Francesc Cayuela, president del GEiEG (Grup Excursionista i Esportiu Gironí); Marcel Esteve, president del Casal de Vilafranca; i Lluís Rovira, president de L’Alzinar de Masquefa.
Rafael Giménez: Lluïsos de Gràcia és una entitat que, des dels seus inicis, ja es va dedicar a l’esport. Actualment, som una entitat d’unes 1.500 persones associades, i aproximadament el 50% de la massa social hi és per l’oferta esportiva. El bàsquet és la secció que aplega més persones, unes 350. Tenim la segona pista de bàsquet de la ciutat de Barcelona, després del pavelló d’esports del carrer Lleida, i durant els caps de setmana es mouen per l’entitat 3.000 persones.
Francesc Cayuela: Avui en dia, al GeiEG tenim fins a 22 disciplines esportives. L’esport sempre ha estat el nostre signe identitari, esport base i amateur. Oferim una sèrie de serveis: gimnàs, activitats dirigides, activitats d’estiu… I també sortim a fora organitzant activitats esportives i de lleure, com el Parc de Nadal. Per fer tot això tenim tres complexos esportius molt grossos. I com es manté tot això? La meitat del pressupost el paguen els socis. La resta ve pel lloguer de part dels nostres espais al turisme esportiu de Girona, per publicitat.
Marcel Esteve: El Casal de Vilafranca sempre ha estat associat amb la cultura, amb el lleure, amb la formació, però també amb l’esport. Hem estat bressol a Vilafranca de la pràctica de molts esports: futbol, arts marcials, hoquei patins, excursionisme… I, sobretot, bàsquet, que és l’activitat predominant. A mi m’agrada, però, parlar d’esport i d’activitat física, és a dir, gimnàstica de manteniment, ioga, dansa… Tenim instal·lacions pròpies, per tant, és un maldecap propi.
Lluís Rovira: A L’Alzinar hi ha hagut hoquei patins, futbol sala, natació, etc. Però des de ja fa uns anys l’esport predominant és el pàdel. Tenim tres pistes esportives i tenim en projecte construir-ne una quarta. I clar, tot això necessita un finançament, i per a nosaltres és un maldecap. També oferim activitats diferents com el ioga, pilates o el txikung, una art marcial que estem intentant que s’arreli. Des de L’Alzinar sempre hem volgut ser el nexe d’unió i força del poble.
Francesc Cayuela: «L’escola té una funció, la família en té una altra. Però aquesta forja d’amistat, companyonia, treball en equip, només ho dona l’esport.»
Quin valor li doneu a l’esport quant a eix vertebrador?
R.G: L’esport és una activitat d’integració. Ja som 8 milions d’habitants i és un vehicle per, des de ben petits, participar amb activitats de l’àmbit extraescolar. Així ens coneixen.
M. E: Vull posar l’accent en el fet de crear pedrera, d’impulsar uns valors, de fer activitat física per sentir-te bé. Per competir també, evidentment, però sobretot per ser persones. Enguany fem 75 anys de bàsquet. Deuen haver passat uns quants milers de jugadors i jo crec que n’hi ha hagut quatre o cinc que han esdevingut professionals. Però nosaltres, sobretot, el que procurem és que siguin bones persones, que juguin bé, que tinguin tècnica, que corrin. Aquests valors són fonamentals i ho són des de la creació de l’entitat.
F. C: L’eina més important que hi ha de transformació i integració en aquest país és l’esport.
L’escola té una funció, la família en té una altra. Però aquesta forja d’amistat, companyonia, treball en equip, només ho dona l’esport. L’administració no és conscient de l’estalvi que els donem en formació, sanitat, seguretat, etc. I treballem sense ànim de lucre, amb l’ànima a les mans. Som més econòmics i més ràpids que l’administració. Fa molts anys que piquem pedra, molt abans que ho fes l’Ajuntament de Girona. Quan es van constituir els ajuntaments democràtics, en comptes de col·laborar amb les entitats amb qui treballàvem, van duplicar i van acabar ofegant molts clubs, entitats, ateneus, clubs esportius. Si ja existeix una entitat allà, treballem plegats, no?
Ll.R: És que les administracions públiques, els ajuntaments, moltes vegades entren en competència, un error. Per exemple, nosaltres vam obrir les tres pistes de la pista de pàdel i al cap de dos mesos l’Ajuntament va obrir una pista de pàdel. Els ateneus tenim un avantatge molt important que no tenen els ajuntaments, podem aglutinar les tres potes: lleure, cultura i esport. I tot això ens dona molta força. No hem de fer la competència a l’ajuntament, sinó complementar on ells no arriben, quan l’administració no és àgil.
R.G: El més important, però, és la funció educativa de l’ateneu. Educar en valors. A l’administració li costa més. Aquí a Barcelona tenim molts centres cívics que ofereixen serveis. Però els manca la mirada altruista i voluntària de fer una educació en el lleure i l’esport. L’esport sempre ha estat imbricat en l’estructura, la manera de ser ateneista. És el gran valor per formar ciutadans.
M.E: Els ateneus hem de ser mirall de la societat. A inicis del segle XX l’esport era d’una manera i avui dia és d’una altra. Hem d’atendre el que la ciutadania reclama, estar atents amb allò que ningú és capaç d’organitzar. Per això, els ajuntaments haurien de ser capaços de fer costat a allò que ja hem fet perquè tot ve de la iniciativa ciutadana.
R.G: El fet fonamental de l’associacionisme és la part formativa. I l’esport és cabdal en aquest sentit. La importància de l’esport base no és a quin nivell estàs competint, sinó que puguis acollir nens i nenes de qualsevol edat i habilitat física.
F. C: La introducció dels nens sempre ha de ser com un joc, per això vam crear l’escola esportiva als anys vuitanta, on, des de l’edat més baixa, entraves d’una manera molt lúdica i tastaves tots els esports. Després els tècnics veien qui es decantava cap a l’hoquei, el bàsquet, etc., i els distribuïen a la base de cada secció. I sempre amb una filosofia d’aprendre, no de guanyar. No m’agrada aquest lèxic: victòria, derrota, enemic… No busquem aquests valors.
M.E: Recordo que durant la COVID els telenotícies deien que el Barça, l’Espanyol i el Girona no podien jugar. La notícia per mi era que hi havia milers de nens i nenes a Catalunya que havien deixat de fer esport. Sembla que per a ells només hi ha un tipus d’esport, el que mou diners. Però nosaltres hem de defensar l’esport base, la pedrera, la formació, els valors. Que corrin i que saltin i que competeixin i, sobretot, que, si guanyen o perden, sempre ho celebrin amb l’altre equip. Aquesta germanor, aquesta companyia, fer amics… això no té preu.
Marcel Esteve: «S’ha de defensar l’esport base, la pedrera, la formació, els valors. Que corrin i que saltin i que competeixin i, sobretot, que, si guanyen o perden, sempre ho celebrin amb l’altre equip.»
En aquest sentit, l’esport és una sortida contra la solitud i les malalties mentals i ajudeu a crear una xarxa social real, oi?
M.E: Home, és clau. El nostre pavelló sempre està ple. És una plaça, un lloc cobert, però és com una plaça on passen totes les coses. Aquí la gent ve a jugar, a passar l’estona, a xerrar, a parlar, a fer una cervesa, a conviure.
R.G: L’esport és una porta d’entrada per al jovent als ateneus molt important. Això sí, com deia abans el Marcel, som un reflex de la societat, per tant, les problemàtiques que hi ha a la societat, aquí també hi són. Si tens nens i nenes enganxades al mòbil o amb problemes de salut mental de qualsevol mena, també hem de veure com gestionar-los, com ajudar. Des de l’equip sempre es poden tractar millor aquests conflictes.
Ll.R: Jo crec que l’ateneu ha de ser el centre de la vida social del poble per a tots, inclús per als immigrants. Ens està costant molt que s’integrin dins el teixit associatiu del poble. I en aquest sentit hem de ser capaços de buscar solucions innovadores, com un xec regal. A aquells que participen els donem un xec regal perquè puguin utilitzar les pistes de pàdel; o perquè s’apuntin a classes de txikung; o perquè esmorzin a la cafeteria. Així els obrim la porta a l’Ateneu i poden descobrir que aquí hi ha una vida, que pot ser maco.
F. C: També és molt important crear un ambient social molt amable. S’han de tenir espais per llegir el diari, provocar una activitat lúdica gratuïta, improvisada, que la gent pugui tocar-se i parlar, independentment de l’esport que facin. I amb el tema de la immigració, queda clar que l’esport és l’eina més integradora. Nosaltres hem acollit alguns nanos que portaven una vida molt desordenada, que feien petits furts i els hem ofert una pràctica esportiva en comptes de denunciar-los. Aquests han acabat al CAR de Sant Cugat i van estar a punt d’entrar a les Olimpíades de París en modalitat halterofília.
Ll.R: Fa dos anys vam obrir un canal d’activitats informatiu per WhatsApp per poder arribar a tothom. Allà se’ns han ajuntat joves, pares, avis, besavis, tothom. Fins al punt que s’ha convertit en un canal d’informació amb més de 500 persones. Pensa que els joves el sentiment de pertinença amb l’ateneu l’han d’agafar d’una altra manera, intentant arribar a través de les noves tecnologies.
F. C: Nosaltres treballem també molt el tema d’integració de persones amb discapacitat. Fa uns vint anys vam crear la secció d’esport adaptat, atletisme, judo, natació, bàsquet… Hem d’obrir l’esport a les persones amb discapacitat intel·lectual i física, de diferents edats. Tothom té dret a fer l’esport. A més treballem amb moltes associacions que treballen amb aquestes persones: Oncolliga, Astrid 21… o entitats del tercer sector i ONG com Càritas o els CRAE.
R.G: Als Lluïsos vam començar amb dos equips de bàsquet formats per persones amb discapacitat mental. Després els hem fitxat per fer d’acomodadors del teatre o per gestionar el bar dels Lluïsos gràcies a la col·laboració d’una associació del barri. No només hem gaudit de tenir aquests dos equips de persones amb discapacitat, sinó que a més a més els donem la possibilitat d’una integració laboral.
Rafael Giménez: «La importància de l’esport base no és a quin nivell estàs competint, sinó que puguis acollir nens i nenes de qualsevol edat i habilitat física.»
Creieu que podria ser important crear una xarxa de col·laboració entre els ateneus que oferiu activitats esportives? Quins beneficis tindria?
M.E: Fer xarxa ens ha de servir per aprendre, conèixer i copiar a qui els va bé. Que els Lluïsos tenen això, i al GEiEC ho fan així… Saber on podem trobar les solucions que busquem i que durin anys.
R.G: Un dels reptes dels ateneus és mantenir les instal·lacions. Per practicar el bàsquet necessites una pista de bàsquet, per jugar a tenis taula necessites metres quadrats on ubicar les taules de tenis taula, per practicar el judo necessites un espai on ubicar el tatami. I després has de cuidar aquestes sales, aquests pavellons, i això és car. Nosaltres tenim una pista de bàsquet des de fa 80 anys i continua igual des d’aleshores, no podem assumir el cost de les obres sols.
Ll.R: Nosaltres, en el cas del pàdel, podem dir que tenim les millors pistes de la contornada. Després de començar nosaltres, van proliferar al nostre voltant fins a 15 clubs. Sols podem competir intentant tenir les millors instal·lacions. Vam anar a buscar el millor fabricant de gespa artificial, el millor instal·lador de focus LED. Aquí hi ha molta inversió, i cada 7-8 anys has de canviar una pista de pàdel que val sis o set mil euros.
F. C: A més hi ha federacions que t’obliguen a molts canvis, que si has de pujar el marcador, que si les mides de la pista d’handbol ara són diferents… Però, si tu m’estàs obligant a fer noves instal·lacions, com ho farem tot això? Les federacions esportives han d’estar al servei dels clubs, no? Ajudar-nos. Hem de fer-nos forts, som els clubs els qui manem.
M.E: Reivindiquem l’esport com a part essencial dels ateneus. I per això, invertim molt i rebem molts menys diners que la resta d’entitats esportives que tenen un pavelló municipal, a cost zero. Si no ho tens ben lligat, amb un bon conveni, una bona aportació, tenir una instal·lació pròpia és deficitari. Per tant, hem de fer xarxa, aprenguem-ne, millorem, coneguem-nos i reivindiquem aquest model, no som individualitats il·luminades.
R.G: Jo crec que aquí la Federació d’Ateneus sí que pot jugar aquest paper. Si representen dos-cents i escaig d’ateneus arreu del territori, doncs han de tenir una força davant de l’administració per defensar la tasca ateneística en el món de l’esport.
Ll.R: També es podria crear una borsa de professionals, de gent que sàpiga jugar a escacs que podem compartir tots, o una bossa de monitors, de tècnics. Territorialment, estem molt dispersos i aquestes iniciatives anirien bé. Perquè és que, si no, la mateixa competència se’t va menjant.