PROTAGONISTES: Maria Rosa Raspall, fotògrafa de l’Ateneu Terrassenc
Text: Víctor Porres / PROTAGONISTES – Revista #34
Fotografies: Eric Tafalla
Quan, de ben petita, la Maria Rosa Raspall tornava a casa de l’escola, la seva mare li deixava llegir un poema d’El trobador català i el seu preferit era La terra de Xauxa, el país on «no s’ha de passar cap pena per poder viure». Després va comprovar que a la vida real no tot eren flors i violes, i va decidir posar-hi un mica de color. Brodadora de professió, amb constància i tenacitat s’ha implicat en moltes causes socials i culturals, a les quals ha aportat la seva destresa en tot un ventall d’activitats. Ella està satisfeta d’haver fet tantes coses i de poder haver ajudat els altres. I aquest és un món millor gràcies a persones com la Maria Rosa.
Deia el cèlebre fotògraf francès Henri Cartier-Bresson que «fotografiar és un mitjà per comprendre i una manera de viure més intensament». En el cas de la Maria Rosa Raspall, no queda clar si la fotografia és causa o conseqüència de la intensitat amb què ha viscut la seva vida, però és obvi que aquesta terrassenca, que continua contagiant d’energia als seus 81 anys, és una persona que sempre ha estat àvida d’aprendre i d’ensenyar als altres tot el que li ha despertat l’interès en les seves moltes facetes artístiques i socials.
Nascuda al si d’una família humil en què no sobrava res, tot i que mai van passar gana, els records de la seva infància transcorren entre l’hort que conreava el seu pare quan sortia de treballar de la tintoreria Doré i els animals que cuidava la seva mare i que després venien a famílies riques. Tenien cabres, conills i gallines, però no formaven part del seu menú, més enllà del pedrer i les potes que no s’emportaven els compradors i que ells aprofitaven per fer caldo.
Per sort, el baül dels records de la Rosa Maria és ple de vivències felices, com quan la seva mare li cantava i li explicava històries mentre la pentinava. També li donava lliçons de vida a cop de refrany: «El que no es cou per a tu, deixa-ho cremar». La qüestió és que a la Rosa Maria li «couen» no només els seus problemes, sinó també els dels altres, i per això li és impossible mirar cap a un altre costat quan és testimoni d’injustícies o necessitats. Una vegada es va queixar de les xeringues usades que apareixien als voltants d’una discoteca i, com no li feien cas, es va posar uns guants, va recollir les agulles i les va portar a l’Ajuntament.
Lligada al món associatiu des de ben petita, Maria Rosa ha estat part activa —i reconeguda— d’entitats com l’Associació de Veïns del Barri de Plaça Catalunya-Escola Industrial, l’Agrupació Sardanista Asert i, des de fa anys, l’Ateneu Terrassenc. Allí, la recentment guardonada com a Sòcia d’Honor, aprofitant el seu enginy i la seva traça, a més de ser l’editora del butlletí, ha posat en marxa i s’ha responsabilitzat de moltes activitats, més enllà de la tasca habitual que li ha merescut el sobrenom de «Maria Rosa de la Càmera»: la llumeneta de Nadal, el pessebre amb el mestre Saza, la parada de Sant Jordi de la plaça Vella, la ballada de sardanes durant la Fira Modernista al Vapor Gran, la participació de les escoles del barri recitant poemes a la Diada de la Mare de Déu de Montserrat, la confecció artesanal d’escuts per a tots els membres de la Junta… Com diu ella mateixa: «M’estimo més estar cansada que avorrida!».
A part del seu activisme cultural i associatiu, i el seu amor per la poesia, les dues grans passions de la Maria Rosa són la costura i el ball. Quan tenia uns 7 anys, una tieta la va convidar a passar uns dies a Barcelona perquè eren festes al barri, i allí va es va quedar embadalida veient com la seva cosina estava brodant un vestit en una màquina de cosir. Li va semblar tan apassionant aquella activitat que va preferir continuar veient treballar la seva cosina que anar a la festa. De fet, es va dir a si mateixa: «De gran, jo seré brodadora». I vaja si ho va ser: les dones del barri se la rifaven perquè els arreglés els vestits.
El ball també li ha reportat moltes satisfaccions: de petita va entrar a ballar a l’Esbart Vallparadís del Casal de Sant Pere i, com era molt alta per la seva edat, va acabar actuant de cover a les ballades dels grans. Més tard, en una de les ballades de sardanes que es feien al Centre Cultural El Social, va conèixer el que seria després el seu marit: Miquel Soler, un d’aquells «niños bien» que anaven al Social a jugar al billar, però que, per amor, va canviar els tacs per les espardenyes amb vetes. Poc després, tots dos van tenir l’honor d’actuar en el primer Ball de Plaça organitzat després de la guerra civil.
El que més li ha agradat sempre a la Maria Rosa del ball és saltar i saltar, perquè té la sensació de desafiar la gravetat, com si estigués surant. Ara li diuen: «Ja no balles tant», i ella respon amb sorna: «Com vols que balli si porto una pròtesi al genoll i una al braç?». Tot i això, quan sona la música, els seus peus —que no entenen de traumatologia— no poden evitar moure’s i preparar-se per a l’enlairament.