ADN ATENEISTA: Entrevista a l’actriu Anna Carreño
Text: Martí Figueras / ADN ATENEISTA – Revista #36
Fotografies: Martí Figueras
El Centre Moral i Cultural del Poblenou és un punt de dinamització essencial per a la vida cultural d’aquest barri. S’hi fa de tot, en aquest ateneu, però el teatre menja a part. L’actriu i gestora Anna Carreño hi té una relació molt estreta. Esbrinem quina.
Primer de tot, explica’m on som i què representa per a tu aquest espai.
Estem al Centre Moral i Cultural del Poblenou. És una entitat que fomenta el lleure i la cultura, un lloc molt emblemàtic del barri. Però, per a mi, és casa. Jo aquí vaig entrar de molt petita, perquè el meu avi feia teatre aquí. Vaig començar fent-hi Els Pastorets i des d’aleshores sempre m’he mogut per aquí. Jo podia anar a la facultat al matí, després treballar a la tarda, però sempre, quan arribava a les deu de la nit, l’hora d’assajar, per mi a començava el dia.
Li deus la teva vocació i professió?
No sé si li dec, però realment ha estat una escola de vida. La meva primera escola, i va durar molts anys. He fet teatre amb grans i petits, he desenvolupat diferents rols, no només d’actriu, sinó d’adjunta, d’attrezzista, de vestuari. Pots tocar tots els pals i pots aprendre el que és el teatre globalment.
‘Al Centre Moral hi ha una transmissió familiar, de generació a generació.’
Tot i que ja ets professional, has continuat participant en més d’un muntatge del Centre, encara que, a priori, sigui més amateur.
Però és que aquí es fa un teatre amateur molt bo. Hi ha molta gent que li posa molta passió des de fa molts anys. Tenen molt d’amor per aquest ofici i enfoquen les arts escèniques de maneres molt diferents, encara que sigui amateur. Al final tot és el mateix, un vestuari que t’has de posar, un paper que t’has de saber, una gent que paga per veure-ho, uns companys que esperen la teva rèplica bona… La teva feina és la mateixa i jo continuo posant-me igual de nerviosa el mateix dia d’estrena.
Ara formes part de la productora Buganvilia, que gestiona el Teatre Gaudí. Sense tota aquesta experiència, sense les ensenyances apreses entre aquestes quatre parets, la gestió del Gaudí seria més difícil?
Efectivament, si no hagués viscut totes les coses que he viscut fins ara, no tindria les eines necessàries. Però sempre s’aprèn fent i desfent. Assaig, error. I això és quelcom que també m’ha donat el Centre. Jo aquí he après molt a fer gestió. Funciona com les companyies d’abans, on tots ho feien tot. Si vols dedicar-te a la interpretació, has de saber què fan els altres equips. El teu col·lega del grup estava fent-te la llum, tu mateixa feies el vestuari amb l’altre col·lega que també era l’actor, etc. O el teu avi feia no sé què, i t’ho expliquen. Sempre hi ha històries molt familiars. Aquí aprenem molt del que han fet els altres en el passat, hi ha una transmissió de generació a generació.
Parles del teu avi. Si no vaig errat, va ser un dels pilars d’aquest ateneu, oi?
Jo, al meu avi, no el vaig conèixer, quan vaig néixer ell ja havia mort. Però aquí molta gent m’ha dit que li recordo a ell. Em comenten: «He vist el teu avi, amb un moviment teu o amb les bromes que fas entre cametes». Així he après com era i qui era el meu avi, a través de la visió dels altres. I és molt maco, perquè m’hauria encantat conèixer-lo, perquè segur que hauríem fet un duet fantàstic. Pel que m’expliquen, ens ho hauríem passat molt bé. Aquí estem els fills dels fills dels fills, som moltes generacions. Des dels seus inicis, al Centre Moral sempre hem estat família, sense tenir els mateixos cognoms, però una gran família.