EN PORTADA: Xavier Grasset
Text: Ramon Oliver / ENTREVISTA – Revista #38
Fotografies: Lluís Bou
Cau pel seu propi pes: el món està fet una bona selva. I el món de la informació no es queda tampoc curt. Això ja ho tenia clar Xavier Grasset fa tres dècades quan proclamà davant Andreu Buenafuente i milers de teleespectadors que «La informació és una selva!» I d’aquella ja llegendària afirmació, n’acabà sortint el títol del programa de TV3 convertit en la reeixida penúltima aventura professional (l’última és la publicació d’un nou llibre) d’un carismàtic comunicador i ocasional actor vila-secà amb arrels ben ateneistes, que ha sabut sempre com barrejar amb rigor la selvàtica informació, la cultura, l’entreteniment i l’humor.
D’on ve la teva vinculació amb El Centru, la vila-secana i més que centenària associació de la qual encara ara continues sent soci?
Va ser al Centre Catòlic de Vila-seca, que ara es fa dir El Centru, on vaig començar a fer teatre. Com n’havien fet també allà el meu pare, els meus germans o el meu cosí Esteve, que arribà a convertir-se en un conegut actor professional. A El Centru, a banda de sarsueles i la temporada de Els pastorets que es va programant des de fa cent vint-i-cinc anys, es va començar també a fer cada quinze dies un teatre generalment amb vis còmica. I amb això he crescut jo, veient aquelles obres de Rafael Anglada o Assumpta González. I més tard, viatjant de tant en tant cap a Barcelona per consultar l’Arxiu Teatral Santos, on trobaves tots els papers d’aquestes obres mecanografiats un per un.
A la Vila-seca de la teva infància i adolescència hi havia altra vida associativa, més enllà de El Centru?
Al meu poble hi ha hagut també l’Ateneu Pi i Margall, el llavors anomenat Casino de Recreo El Fènix i la Societat Recreativa Las Vegas, que va sorgir com una escissió de les altres per desavinences locals. Aquestes quatre societats recreatives eren tot un món, i en aquest món vaig créixer jo. Se suposava que el Casino era una mica la casa dels senyors, mentre l’ateneu tenia una base més popular i al Centre Catòlic hi anava la gent de missa, diguem-ne. I cadascuna d’aquestes societats disposava alhora d’un projector de cine. Per tant, els diumenges anaves a una o a l’altra en funció del programa doble programat. Així doncs, pel que fa al cinema, em repartia entre les quatre. Però a l’hora de fer teatre, no. Jo, sobretot, havia fet sempre vida a El Centru. Que continua tenint una gran vitalitat teatral. Especialment, pel que es refereix a La Tramoia, el grup de teatre d’aficionats del qual jo també havia format part.
‘Necessitem tots els ateneus del país perquè facin de pols d’atenció a l’hora de recordar-nos qui som, què fem i d’on venim.‘
I pel que tinc entès, ja llavors La Tramoia era un grup amb una notable ambició escènica.
Es tractava d’un grup de teatre aficionat que també va arribar a dirigir el meu germà Pep i que havia programat obres de Pirandello (És així, si us ho sembla), Ibsen (La dama del mar), Valentin (Fatalitats) o Pitarra (L’esquella de la torrassa). Vull dir, textos dels quals estic molt content. I això ens va donar també la possibilitat de participar en rodes de teatre que ens feien conèixer l’activitat escènica d’altres entitats i ateneus semblants.
Queda clar que, a vosaltres, per posar un exemple emblemàtic, el món de Els pastorets era quelcom que us semblava purament circumstancial.
Exactament, com si fos de més a més. Com a grup de teatre amateur aspiraves a fer coses que no fossin carrinclones, que és el que ens podia semblar Els pastorets amb una mirada absolutament errònia; perquè el que omplia i segueix omplint és aquesta bona mostra de teatre popular. I és curiós, perquè t’ho mires amb la perspectiva del temps i reconeixes en tu mateix el que ha quedat de tot allò. Em va passar fa ben poc assistint al Teatre Lliure a la representació de l’obra de Jez Butterworth El barquer, dirigida per Julio Manrique. Hi ha un moment, justament aquell que li dona nom al títol, en el qual Carles Martínez llegeix un fragment de L’Eneida de Virgili on apareix el barquer Caront, encarregat de transportar les ànimes dels morts d’un costat cap l’altre. Doncs, a Els pastorets de Serafí Pitarra hi apareix també aquest Caront. Si has participat alguna vegada en la representació de l’obra, com és el meu cas, punyeta, allò se’t queda. I quan vas a veure El barquer saps qui és, i saps que allà també hi és Virgili. I tot, en certa manera, gràcies a una llavor que neix en un espai ateneista com ara El Centru, i dins d’un grup de teatre aficionat. Gràcies, doncs, a una mostra de teatre absolutament popular que és capaç de connectar-te Virgili amb uns pastorets i acabar connectant, alhora, amb un text contemporani de gran èxit com el presentat al Lliure.
Constatant doncs com a exemple una apreciació com la que assenyales, què creus que poden seguir aportant els ateneus en un moment en el qual estan canviant tants esquemes culturals?
Clar que ha viscut canvis, com ha canviat també tota la societat, no? Però jo trobo que el paper més important que tenen des de sempre els ateneus, i llocs similars, és el de ser espais de trobada. El fet de la trobada, és fonamental. I és quelcom que estem perdent, perquè ara tothom és telemàtic, tot ho resolem per via telemàtica. La capacitat d’entaular una polèmica o afegir-nos a un debat a l’estil d’aquests que corren per les xarxes, no la trobaràs aquí. Però, a canvi, pots assistir a un col·loqui o participar en un debat cara a cara. La presencialitat amb la qual han comptat sempre els ateneus hi juga un paper clau a l’hora de fer una societat dinàmica que sigui viva, que sigui crítica. Molts pobles, molts barris, moltes ciutats, són vius per això mateix; perquè tenen entitats com aquestes, amb capacitat per portar noms, portar cares, organitzar debats ciutadans… això és el que els pertoca fer als ateneus, crec jo.
I pel que veus quan tens la possibilitat d’apropar-te a espais ateneistes, creus que s’està fent una bona transmissió en l’àmbit generacional?
Jo crec que hem passat uns anys amb una mica de sequera, però que ara cada cop hi ha més gent jove implicada, interessada. És veritat que això ha canviat molt, i que fins i tot els meus mateixos fills fan servir més el TikTok que el telenotícies per informar-se. I per tant, quan queden, els costa encara pensar que podrien tenir com a eina un pub. Han desaparegut els pubs que, a la meva època de jovenet, eren el pas intermedi entre els ateneus i els bars! Potser no anaves a l’ateneu perquè et podies trobar el teu pare i el podies veure allà jugant a cartes o al dominó. I potser tampoc anaves a un bar més estripat ple de camioners o de borratxos. En canvi, trobo a faltar aquells pubs que eren bars de trobada.
‘El fet de la trobada és fonamental. I és quelcom que estem perdent, perquè ara tothom és telemàtic, tot ho resolem per via telemàtica. ‘
La cultura popular catalana continua, doncs, tenint un gran recolzament en el món ateneista?
I tant! Trobo que és una peça clau. Aquest país no el podem entendre sense els ateneus. I crec que sí, que s’està una mica revertint i recuperant aquesta funció. El món ateneista és un fet genuí de Catalunya que no existeix a altres pobles de l’estat. I en aquest sentit, presenta una singularitat comparable a la de la premsa comarcal. D’altra banda, i continuant amb la pregunta anterior, jo crec que si es mouen els fils amb prou intel·ligència com perquè no siguin reductes de gent gran, els espais ateneistes serveixen també per fer la barreja intergeneracional. Perquè, si no, on es troba la gent més gran amb la gent més jove? Antigament, les famílies aplegaven sovint dins d’una mateixa casa els avis, els padrins, els fills i els nets. I això permetia que no hi hagués abans aquesta distància, aquests nínxols d’edat, aquests problemes d’edatisme que tenim.
Curiosament, però gens casualment, aquesta reivindicació dels espais de trobada és també ben present a El bon gust. Escrits de la memòria , el teu nou llibre.
I el setè que publico, tot i que alguns d’ells han estat escrits a vàries mans. Com en el cas de Bon vent. Escrits sol·licitats i La pausa dels dies. Dietari de vivències plaents, aquest llibre forma part d’una mateixa manera de ser que consisteix a recopilar articles periodístics. En aquest cas, de forma més temàtica, tot parlant de gastronomia, de vi, de paisatges, de teatre, de trobades, i de gent que he conegut i se n’ha anat, fent també un in memoriam. I afegint alhora alguns textos nous que reflexionen a partir de cadascun d’aquests àmbits.
I quan has agafat uns textos, que en alguns casos daten ja de fa disset o divuit anys, i els has revisat, has contrastat si el concepte del bon gust ha canviat molt? Què és per a tu el bon gust?
El meu bon gust parteix també de la meva mateixa experiència ateneista, perquè jo penso que el bon gust es forma a partir de tot allò que hem rebut dels nostres pares i germans, dels nostres amics, de l’ambient que t’han creat i de com has anat pujant a partir d’aquests referents i aquestes experiències. Si tu has pujat en un ateneu, doncs segurament aquest ha passat també a formar part dels teus vímets, del teu cistell del bon gust. Jo no crec que hi hagi un únic bon gust: n’hi ha molts, tants com persones. I passen per la taula, però també pel teatre, l’esport, el cinema… El que el llibre no resol és aquest interrogant sobre què és o no és el bon gust. Que cadascú se’n faci el seu. Mentre hi ha qui s’interessa per entrar al restaurant que té penjades unes cartolines cridaneres plens de gambes plastificades, un altre s’anirà en canvi cap a aquell local estèticament més cuidat, tot de color blanc amb una simple ratlleta blava decorativa.
Tornant al tema d’abans: tu Creus que la idea de la taula entesa en el seu sentit més ampli com espai de comunicació s’està perdent també, en aquests temps en els quals és habitual trobar-te taules en què tothom resta en silenci mirant el seu mòbil?
La frase no és meva, sinó de Toni Massanés: «hem passat de som el que mengen, a som el que pengem». Segurament ha canviat el concepte de comunitat, i la comunitat també és ara a les xarxes on tenim els nostres seguidors, als quals els volem explicar què hem menjat. Allò que abans comparties a la taula d’un cafè o d’un ateneu. I no és que ho demonitzi, perquè jo mateix soc el primer que penja la foto d’una paella d’arròs de la qual sento orgull per com m’ha quedat…
Però no és el mateix sentir-te orgullós de la teva paella que immortalitzar a Instagram cada fulla d’enciam que et portin en un plat.
Exacte, és diferent. Però hi ha també la moda que implica ser als llocs, poder dir «he anat aquí, i per tant ho penjo i ho explico». Sembla com si fóssim col·leccionistes d’experiències, quan el més aconsellable, seria donar-li sentit a les coses i no buscar coses perquè ens omplin l’agenda i ens donin un sentit. Cal que siguem nosaltres qui li donem sentit a allò que, per exemple, hem experimentat a la taula d’un restaurant o a una sala teatral, mirem de treure-li un profit i després ho podem compartir.
Vincules també una mica l’experiència del bon gust amb el redescobriment del propi territori?
El que és local és universal. És allò de sempre: anar a veure món està molt bé, soc el primer que ho fa. Tenim de vegades un desig, segurament multiplicat també ara per les xarxes, de trepitjar els llocs als quals han anat els altres, que sembla fins i tot que siguin més macos. En aquest sentit, la pandèmia va servir perquè, en quedar-nos més a casa, pogués retornar a llocs als quals havia anat de petit, però que, en canvi, no havia visitat en companyia dels meus fills. La idea de «ja hi aniré, ho tinc aquí al costat» acaba portant que el temps passi i el «ja hi aniré» no arribi mai. I després, si finalment hi vas, xales!
Com veus la salut cultural d’un país al qual no paren de caure-li sentencies contra la llengua pròpia? T’ho pregunto tenint present també declaracions teves en les quals parles, no solament de la necessitat d’integrar qui ve, sinó de recuperar qui sempre ha estat aquí, però ha perdut les arrels amb la pròpia cultura.
Sí, vivim un moment certament complicat. I necessitem tots els ateneus del país perquè facin de pols d’atenció a l’hora de recordar-nos qui som, què fem i d’on venim. Crec que tenen un paper clau a l’hora de deixar clar quins són els nostres fonaments, els nostres centres de gravetat, perquè, si no, els que venen, pensaran que no valorem el que tenim. El moment actual, a banda de ser complicat, és també molt ric, molt interessant. Vivim en una Catalunya que ha crescut molt demogràficament, de manera exponencial, però no ho ha fet gràcies als nous naixements dels que ja vivien aquí, si no de la nova fornada de gent que ha vingut de fora. Com, de fet, ha passat sempre en aquests últims segles. I, per tant, pateixen la nostra cultura i la nostra llengua, que estan minoritzades. I que de vegades, fins i tot, pateixen el menysteniment dels propis. Però és que, a més a més, hi ha una intenció de marcar per part de l’espanyol, de l’anglosaxó; una intenció que tot sigui homogeni. Necessitem que els ateneus ens recordin quina és la nostra història, la nostra llengua, els nostres referents teatrals i literaris… els necessitem a tots.
‘La presencialitat amb la qual han comptat sempre els ateneus hi juga un paper clau a l’hora de fer una societat dinàmica que sigui viva, que sigui crítica.‘
I tu ens recordes també des de la televisió el paper fonamental de la cultura. Ho vas fer durant nou anys amb el Més 324 i ho fas ara, i des de fa dues temporades, amb La selva, dos programes molt diferents, però que comparteixen en comú el pes específic que en ells ocupa el fet cultural. Creus que la cultura té l’espai que es mereix als nostres mitjans de comunicació?
No; hi hauria d’estar més representada. En el cas del Més 324, es tractava inicialment d’una tertúlia política a la qual vaig anar incorporant la presència dels llibres: hi van arribar a aparèixer més de mil cinc-cents. Una finestra que s’ha seguit mantenint oberta en la nova etapa del programa conduïda per Marina Romero. El forat que vam fer va ser tan gran que a posteriori s’ha preservat la seva funció com a plataforma de difusió de literatura i cultura. En el cas de La selva, es tracta d’un magazine de tarda que, des de l’entreteniment i la flexibilitat, entrevista tant autors locals com internacionals, parla de teatre, de música, obra obre un espai perquè els grups vinguin a actuar en directe… De fet, i salvant totes les distàncies, el patró plató de La selva el fa semblar a la cafeteria d’un ateneu. La selva és un ateneu més de Catalunya; un ateneu televisiu que, en certa manera, comparteix la mateixa filosofia. Aquí tenim un sofà, i la fem petar, parlem de cuina… i això a les altres teles, no és tan així.
On marques les diferències?
Quan faig zàping i miro el que fan a les teles privades, allà la cultura no hi és. Busquen emocions més primàries, casos de fets i gent, de safareig. I nosaltres aquests continguts gairebé no els abordem; si alguna vegada ho fem, és a comptagotes. Perquè això també reflecteix un tipus de societat. Si tu només transmets un determinat tipus d’informació, la societat agafa por. La gent s’espanta i pensa «Quin desastre és Catalunya!». I és veritat que tenim un país en el qual hi ha molta feina a fer; un país que està patint. Però necessitem precisament més cultura per demostrar que no estem amoltonats, adotzenats. Perquè l’esperit crític s’alimenti i corri. I en el cas de La selva, ho fem en un plató amb taules, com si fóssim a la cafeteria d’un ateneu. Una cafeteria en la qual puc passar d’imitar Bad Bunny amb humor, a connectar amb el nostre corresponsal a Israel i parlar de la guerra. I tot deixant anar espontàniament cançons i dites, segurament hereves d’una formació que passa pels ateneus.
