La imparable reina de l’Excel
Text: Víctor Porres / PROTAGONISTES – Revista #37
Fotografies: Eric Tafalla
Qui té un amic té un tresor. I qui té una tresorera com la Laura Casanova té garantida amistat, motivació i eficiència sense data de caducitat. Figura essencial, omnipresent i sense escarafalls, s’ha convertit en un dels motors de la vida cultural de Premià de Mar. Comptable de professió, curiosa de mena i voluntària incansable, fa gairebé vint anys que és un puntal del Patronat Social Premianenc, on combina números, cinema, teatre i una energia que no decau mai. Extravertida, amatent i sempre amb ganes d’aprendre, la Laura ha fet del poble casa seva i de la cultura, una manera de viure. Allí on ella és, les activitats bateguen amb més força.
El cinema és una fàbrica d’arquetipus. Per això, quan un pensa en algú que es dedica a la comptabilitat, s’imagina una persona introvertida i una mica obsessiva, com Ben Affleck a El comptable, o bé un personatge experimentat en tripijocs, com el consigliere d’El Padrí. La nostra protagonista no porta visera i maniguets, ni és una persona closa, ni s’assembla per a res a algú que confongui astúcia amb argúcia. Ben al contrari, la tresorera del Patronat de Premià de Mar és una persona oberta, comunicativa, honesra, curiosa fins a la medul·la i tastaolletes vocacional.
Laura Casanovas és una peça clau del Patronat fins al punt que alguns membres de la Junta pensen que l’entitat no seria la mateixa sense ella. Per sort, a ella li va la marxa i té corda per a estona i, el més important, la seva il·lusió per aquest ateneu no han disminuït amb els anys, ans al contrari, ha augmentat cada cop més. «El Patronat m’ha donat molta vida i em seria difícil desenganxar-me, si no és per malaltia», reconeix.
Filla única i neta única en un entorn d’adults, va néixer i créixer al barri de Sant Andreu de Barcelona, on els seus pares —procedents de Badalona i Premià de Dalt— van haver de traslladar-se per treballar a la fàbrica tèxtil de Can Portabella. La seva infància combinava llibres, dibuixos i excursions estiuenques que sempre passaven per Premià, encara que de nena no entenia què hi trobava allí la família. L’ambient de casa era polititzat i creatiu, amb un pare inquiet i una mare que exercia de mestressa de casa instal·lada en el conformisme. «A mi sempre se’m va dir que a casa no hi havia diners», recorda. Va estudiar comerç i va començar a treballar aviat. Reconeix que li hauria agradat estudiar una carrera, potser perquè sempre ha tingut una set natural d’aprendre.
El 1987 es va mudar a Premià, instal·lant-se a tocar de la caseta on havia viscut la seva família. Allà va començar un procés lent, però intens: «M’he fet el poble meu», afirma. Necessitava socialitzar i ho va fer a través de l’escola de les seves filles, mentre el seu marit, informàtic i més introvertit, combinava calma i ironia davant del torrent d’activitat de la Laura. «Te’n tornes a anar?», pregunta recurrentment encara ara ell.
L’enllaç amb el Patronat va arribar gairebé per atzar. De fet, la vessant religiosa que en el passat havia identificat aquesta entitat la tirava una mica enrere i, a casa, tenien més simpatia per l’associació cultural L’Amistat, on el seu avi va ser cambrer. Quan les seves filles eren petites, les havia portat a espectacles que Rialles feia al Patronat, però va ser quan aquestes es van fer grans que, deslliurada d’obligacions familiars, un dia es va presentar a una assemblea i va dir: «Jo voldria ser voluntària». Per a la Junta, allò va ser com una aparició mariana i la Laura va començar venent samarretes al teatre infantil, fins que va anar assumint més i més tasques. Des de 2006 n’és la tresorera, una feina que ha convertit en un mecanisme de precisió: controla el difícil art de les subvencions, ordena factures, gestiona comptes i utilitza un programa fet a mida pel seu marit, que fins i tot va salvar l’entitat d’un atac de ciberdelinqüents.
Però la Laura no és només números. Entre altres tasques, programa amb devoció cinema —on té el plaer de rebre molts agraïments de premianencs i de persones que venen de fora, a més de la pròpia satisfacció de projectar allò que li ve de gust veure, des de Ciutadà Kane fins a Els gira-sols—, fa de taquillera, coordina activitats i, cada mes, explica la vida del Patronat a Ràdio Premià de Mar.
Des de la seva jubilació, la seva agenda farcida d’activitats dins i fora del Patronat s’ha convertit en la seva manera natural de viure: hores al gimnàs practicant ioga i taitxí, club de lectura, teatre amb els nets, preestrenes de cinema al Verdi. Abans també viatjava molt, però ara no tant; només a primers de juny, quan els nets encara estan a l’escola i ja han superat l’època de refredats.
Amb tanta ocupació, cal un ordre mil·limètric, però en això l’experiència és un grau. «A casa, som els reis de l’Excel: planifiquem, amb una doble agenda manual i al mòbil, els casals d’estiu, les vacances, les visites mèdiques, la cura dels nets…», detalla. «Em falten més hores que quan treballava!», remata rient.