«Els ateneus són eines que ens permeten cuidar-nos fora de les institucions»
Text: Xavier Amat i Puig
Fotografies: Arxiu Adrià Salas (Imatge portada de Joan Sanmartí, imatges del cos de Mireia Rodríguez)
Adrià Salas, conegut per ser la veu de La Pegatina, ha fet un pas en solitari amb el seu nou disc, Corazón de Maguey. Parlem amb ell de la seva relació amb La Unió de Mas Rampinyo, l’ateneu del seu barri de tota la vida, a Montcada i Reixac, i sobre la importància de l’associacionisme en la societat actual.
Recordes com va començar el teu contacte amb La Unió de Mas Rampinyo?
Mas Rampinyo és el meu barri de tota la vida, i La Unió sempre hi ha estat present. Des que jo era petit que recordo que organitzava la festa major del barri, la fira de Nadal, aniversaris… La meva germana hi feia gimnàstica rítmica, i jo sempre hi anava. Fa uns anys em van demanar fer el pregó de la festa major! Ha estat un punt de trobada clau per a moltes persones.
Actua com a motor del barri?
Totalment. Mas Rampinyo és un barri amb molta gent gran i, com que Montcada i Reixac està tan a prop de Barcelona, molts joves marxen a la capital per buscar oci. Que hi hagi una entitat que impulsi activitats i creï ponts és fonamental per mantenir la vida cultural local.
‘Mas Rampinyo és el meu barri de tota la vida, i La Unió sempre hi ha estat present. Des que jo era petit que recordo que organitzava la festa major del barri, la fira de Nadal, aniversaris…’
Encara ara hi tens relació?
Hi conec a tothom, allà! He viscut dotze anys a Barcelona, però he tornat al Vallès i m’hi sento molt connectat. Sempre que puc dono un cop de mà, com per exemple ara, que s’estan plantejant actes de cara a recaptar fons per renovar les instal·lacions.
L’Aula de Música és important i té una llarga vida, dins de La Unió de Mas Rampinyo. Però tu no hi vas arribar a anar mai!
No, la música em va arribar tard, cap als divuit anys. Abans la meva passió era el bàsquet.
Altres membres de La Pegatina sí que hi van passar, oi?
Sí. En Rubén Sierra, que també és de Montcada i Reixac, va començar allà amb les seves primeres classes de guitarra. D’aquelles primeres notes en va acabar naixent La Pegatina. Podríem dir que el grup té el seu origen a La Unió de Mas Rampinyo.
Fins i tot el vostre local d’assaig està a prop.
Sempre hem tingut l’espai d’assaig allà mateix, al costat.
‘Espais com els ateneus ens permeten millorar la nostra vida sense dependre de les institucions.’
Ara que has fet quaranta anys, un número rodó, si mires enrere, què creus que t’han aportat les hores que vas passar en un ateneu com La Unió de Mas Rampinyo?
Crec que el cooperativisme i l’associacionisme són valors molt arrelats a la cultura catalana. Espais com els ateneus ens permeten millorar la nostra vida sense dependre de les institucions. Quan viatjo, m’adono que aquest model no és tan comú com ens pensem, i és una gran riquesa que tenim. Els ateneus tenen el poder de reunir la gent i impulsar millores al territori. És una mica la història d’El 47.
Convidaries els joves a apropar-se als ateneus?
Sens dubte. Ara mateix molts joves marxen de Barcelona perquè el preu de l’habitatge és insostenible i es traslladen a altres municipis on potser, al principi, no coneixen pràcticament ningú. Els ateneus poden ser una gran eina d’integració i de construcció d’una nova societat basada en la diversitat.
Deixem un forat per parlar del teu nou disc, Corazón de Maguey, acabat de sortir del forn.
Alguns diuen que és un disc de la crisi dels quaranta! (riu) Per mi, representa el tancament d’un cicle i l’inici d’una nova etapa. Buscava una veu pròpia fora del grup, perquè no és el mateix parlar en nom de tots que d’un mateix, com tampoc és el mateix pensar la producció entre nou persones que prendre les decisions tot sol. Això es veu molt estilísticament; a La Pegatina ens agrada barrejar estils, però difícilment publicarem una cançó country, com sí que he fet jo ara en solitari. Segurament Corazón de Maguey és el disc més intimista que he publicat.