«Quan la gent al carrer em diu que els he fet riure, em fa molt feliç»
Text: Imma Fernández / ENTREVISTA – Revista #35
Fotografies: Lluís Palomino
L’admirada artista Mont Plans ha estrenat a la Xarxa de Teatres d’Ateneus de Catalunya Sicalíptiques, un homenatge al Paral·lel de l’època daurada del cuplet amb text de Josep Maria Miró i direcció de Xavier Albertí. Apassionada del seu ofici, la Mont fa més de 40 anys que està als escenaris demostrant la seva versatilitat com a actriu i creadora. Històrica estrella de La Cubana i Dagoll Dagom, a la Teresina li agrada molt fer riure, però també gaudeix fent-nos plorar. Als 76 anys continua emocionant el públic amb obres com Cadires, Sembla que rigui, Em dic Josep… Tota una icona del teatre català, ara als ateneus.
Has estrenat, amb la companyia Le Croupier, Sicalíptiques, que es representa a la xarxa dels ateneus. Què veurem en aquest obra?
A través del cuplet es retrata un Paral·lel poc conegut, més polític i social, lloc de trobades de revolucionaris i amb unes cupletistes que es converteixen, com es diu avui, en dones empoderades. La imatge de la vedet frívola i ximple no és ben certa. Moltes van ser molt avançades a la seva època, eren artistes i empresàries que s’autogestionaven. Els agradava la seva vida i la preferien abans que casar-se. Eren dones alliberades que van lluitar pel que volien, cosa molt difícil a l’època. L’obra Sicaliptiques és una versió de les varietés… amb ànima. No és un cabaret frívol, té un segell d’autor i de direcció amb cuplets de molts estils, on també recitem L’auca de la coblejadora d’en Josep Carner i hi ha moments molt divertits.
Fa temps que el Paral·lel llangueix. Enyores aquell Broadway barceloní tan lluminós i divertit?
-Jo no el vaig conèixer en la seva esplendor, però la vida canvia i ara hi ha altres coses i costums. Aleshores era un lloc per al poble, però també on anava la gent rica per unes necessitats que no trobava a un altre lloc. El que em sap més greu és que no se li doni la importància cultural que tant el Paral·lel com el cuplet van tindre. Són un valuós patrimoni artístic i musical. Els cuplets són molt més que entreteniment, són un reflex de la història social del país. Albertí, amb qui he treballat molt (Tennessee, Vida privada, L’hort de les oliveres, El gran mercado del mundo, L’emperadriu del Paral·lel…), està fent molt bona feina de recuperació de la dignitat del Paral·lel com a espai de la nostra cultura.
‘Sempre s’ha fet molta feina des de l’associacionisme, és una de les coses més importants que distingeix Catalunya de la resta de l’Estat.’
Què penses de l’espai que ocupen els ateneus i el món associatiu?
La vida associacionista de Catalunya és molt forta. Hi ha ateneus, centres cívics, llars, grups excursionistes i de tota mena, a més dels grups de teatre amateur. Jo he actuat molt en ateneus i centres cívics, sobretot amb Cadires i Sembla que rigui. Sempre s’ha fet molta feina des de l’associacionisme, és una de les coses més importants que distingeix Catalunya de la resta de l’Estat. Gairebé tots els pobles tenen el seu grup de teatre amb moltes activitats, com Els pastorets. Per cert, la primera obra de teatre que vaig fer va ser al meu poble, a Artés.
Quin va ser aquest debut?
Es deia Les dones de la passió, d’en Francesc Gay i Coll. Jo era molt petita i m’escapava de casa per anar a assajar al casal. Feia d’una nena cega. Però en el moment de representar-la no van donar permís, perquè era Setmana Santa i no es podia fer teatre, tot i que s’havia de fer per Setmana Santa perquè anava de la passió de Crist. Recordo que plorava molt quan agafaven i crucificaven Jesucrist! Després, el 1961, em vaig estrenar al Teatre Barquera d’Artés amb la comèdia Blaiet vailet, de Josep Maria Folch i Torres. Tenia només 12 anys i feia de mare del meu germà més gran! Això de fer de mare i de iaia ja em ve de petita!
Dues dècades després debutaries amb La Cubana i ja no baixaries dels escenaris. Vas veure clar que volies ser artista?
Abans havia treballat de moltes coses. Em buscava la vida. Vaig ser dependenta, perruquera, secretària, traductora, telefonista i recepcionista… I durant uns anys vaig ser fotògrafa per a reportatges, viatjava… Després, com m’agradava molt cantar, vaig estudiar música i cant al Conservatori del Liceu i a l’Escola Zeleste, vaig estar a la Coral Calenda Maia… Fins que vaig entrar a La Cubana i allà vaig veure que allò era el que volia fer. Ja no havia de buscar més. Tot i que em va costar adaptar-me, sentia que estava fent una cosa important.
El 1993, després d’aquella dècada daurada del Cómeme el coco, negro i altres èxits, vas deixar La Cubana. Per què? Per cansament físic, mental…?
Una mica de tot. M’ho passava molt bé, però hi portava molts anys. Quan vaig deixar La Cubana, vaig pensar que potser ja no tornaria a fer mai més teatre, però per les casualitats de la vida, l’endemà mateix, em van venir a buscar els de Dagoll Dagom, que buscaven una substituta per a Flor de Nit. Hi vaig estar cinc anys, fent també els musicals Historietes i T’odio, amor meu..
‘Jo era molt petita i m’escapava de casa per anar a assajar al casal. Tenia només 12 anys i feia de mare del meu germà més gran! Això de fer de mare i de iaia ja em ve de petita!’
Es van enfadar Jordi Milán i els teus excompanys per la traïció?
No ho crec… Però jo, quan vaig anar a parlar amb l’Anna Rosa Cisquella, productora de Dagoll Dagom, vaig sentir un neguit, com si estigués fent una cosa que no estava bé… Però 20 anys després, el 2012, vaig tornar a treballar amb La Cubana a Campanades de boda i, anys després, a Gente bien, el musical. En total, hi vaig treballar uns 12 anys.
El Palau Robert de Barcelona acull l’exposició La Cubana. 45 anys jugant a fer teatre. Tornaran al setembre amb el muntatge L’amor venia en taxi, hi serà la Mont?
No, no m’han dit res, però tampoc ho podria fer, ja que tinc molts projectes en marxa. Crec que serà una història molt maca d’homenatge al teatre d’aficionats.
Molta gent, 33 anys després de la icònica sèrie Teresina S.A., t’identifica amb aquell mític personatge. Què ha suposat ser una Teresina?
És un orgull. Va agradar molt perquè era molt divertida i la gent s’hi veia reflectida. Quan la gent al carrer em diu que els he fet riure, em fa molt feliç. No li ha passat el temps. Encara per Carnaval es veuen comparses de Teresines i tothom les imita.
Però tu has fet moltes més coses…
Sí. Fa 40 anys que estic als escenaris!
I fa molt temps que vas demostrar que la Mont no només sap fer riure i sap cantar. També saps fer plorar. Tens un extens currículum de peces dramàtiques: Peer Gynt, El temps de Planck, Lali Symon… Com vas viure el canvi de registre?
M’encanta fer riure, però també m’agrada molt el drama. Quan la Lurdes Barba em va agafar per fer Barcelona, mapa d’ombres, li vaig preguntar per què i em va dir que, com més facilitat tens per fer riure, més pots emocionar. El riure és una emoció. Hi ha artistes amb vis còmica com el Joan Pera, que surt a l’escenari i la gent ja riu. Però també sap emocionar amb personatges com el de Pau Casals a la pel·lícula La força d’un silenci, que era preciosa. Fer teatre és sentir el que vols expressar i jo també gaudeixo molt fent papers dramàtics, com el de la mare coratge de Peer Gynt, que va dirigir el Calixto Bieito. Em barallava amb el meu fill (Joel Joan) i era molt intens, molt catàrtic.
Per aquesta obra vas tenir una nominació als premis Max. Ets molt camaleònica, encara que per a alguns tinguis l’etiqueta d’actriu còmica. Fins i tot has fet terror.
Síííííí! El 2022 vaig fer d’àvia sinistra a un curt de terror, La masia, de Víctor Català, que ha guanyat molts premis a festivals.
Tornant al passat, després de formar part de dues de les companyies teatrals més emblemàtiques de Catalunya, sents nostàlgia d’aquella època gloriosa amb La Cubana, Dagoll Dagom, La Fura dels Baus, Comediants…?
No vull dir que abans era millor que ara perquè fa de vell. Era diferent. Potser tot era més fàcil. Podies fer teatre al carrer i no hi havia tantes prohibicions, podies tallar la circulació sense demanar permís o no era tan complicat aconseguir-lo. Ara hi ha molta gent jove molt preparada, però ho tenen difícil i moltes companyies desapareixen, no tenen tantes possibilitats. Viure de l’art és molt gratificant, però complicat. Aquesta professió a aquest país no ha tingut ni té el respecte i el prestigi que té a altres llocs, com a Anglaterra, que dius que ets actriu i ja et consideren important, o a França, o fins i tot a Itàlia. Aquí dius que ets artista i alguns et pregunten: «I què més fas?» Jo he tingut molta sort. No és fàcil perquè, quan et fas gran, no hi ha molts papers per a tu i no sempre t’acompanya la salut. Em sento molt privilegiada.
‘Viure de l’art és molt gratificant, però complicat. Aquesta professió a aquest país no ha tingut ni té el respecte i el prestigi que té a altres llocs.’
Ara hi ha més oferta que demanda?
Crec que sí, cada any surten molts joves de l’Institut del Teatre i d’altres escoles i, tot i que ara es treballa molt en l’audiovisual, no hi ha prou feina. Però també hi ha jovent amb molta empenta que s’arrisca, com les noies de la companyia Les Biaix, que han fet Lizzie, el musical. S’ho han produït i fet tot elles. Surten moltes companyies, però el problema és mantenir-se. Hi ha Els Pirates, que ja fa 20 anys que es va crear, esforçant-se per fer el teatre que els agrada fer.
Tu també et vas espavilar molt. A part d’actriu, tens un extens currículum com a creadora i productora. «Si no em donen papers, me’ls faig jo», has declarat. Dit i fet.
Sempre tinc idees al cap i projectes i quan tinc temps busco algú amb qui fer-ho. Els enredo! El meu primer espectacle va ser el 1997 Chaise longue, vaig enredar el Miquel Crespi. Recreava una cupletista que es deia Carme Serra i la vaig preparar per fer-la amb l’enyorada Carme Montornès, companya a La Cubana. Però va morir abans de l’estrena. Teníem el projecte de formar companyia perquè ens ho passaven molt bé juntes i ens aveníem molt.
‘Fer teatre és sentir el que vols expressar i jo també gaudeixo molt fent papers dramàtics.’
A 76 anys no pares. Què estàs fent ara?
Al març he fet bolos de tres obres diferents en set dies: Em dic Josep, Sicalíptiques i Sembla que rigui, un monòleg que vaig escriure amb Òscar Constantí i que és molt emotiu. Represento a una dona morta que ha d’explicar la seva vida a un jurat; la mort del seu gran amor, del seu fill, la guerra… És la vida de moltes dones. També tinc bolos de Cadires!
Quina feinada de memorització!
La base de memoritzar és picar pedra, picar i picar, repetir i repetir. Quan has picat molta pedra, el text, encara que hi hagi pols, la treus i ja et torna. Però no és fàcil, la veritat!
Què t’ha suposat el prestigiós premi Memorial Margarida Xirgu, que et van concedir el 2023 per Cadires i, de retruc, per la teva trajectòria?
N’estic molt orgullosa, em fa moltíssima il·lusió. Es tracta d’un guardó que es concedeix a les millors actrius del país. Però el millor premi és que després d’una obra et demanin per fer-ne una altra, que no et retirin. Que em pugui jubilar quan jo vulgui.
Canviaries alguna cosa de la teva vida?
Tot el que he fet m’ha portat on estic ara i soc molt feliç, estic encantada amb la meva vida. Potser m’hauria agradat començar abans en el teatre i no haver tingut tantes pors i no pensar que jo no servia per a això. De més jove, m’hauria agradat fer alguna heroïna clàssica… Però sento que he tingut una carrera molt llarga i molt gratificant.
Què diries als joves que volen dedicar-se a la teva professió?
Que els agradi de debò, que no sigui un passatemps. Que juguin fent teatre, que facin teatre d’aficionats, que s’aprenguin textos, que vagin a veure molt teatre i coneguin la seva història.
Vas molt a veure teatre?
Sí. M’encanta i m’interessa veure el que fan els altres. Si no, corres el risc de repetir-te i fer coses que ja estan fetes. I també m’agrada molt veure les noves modes.
Una de les modes d’ara és que molts joves el que busquen és la fama i els diners, i tot molt ràpid.
És cert que ara hi ha aquesta cosa de voler ser famós. Quan faig xerrades a instituts em pregunten com s’arriba a ser famós. I jo els dic que la finalitat és gaudir amb el camí, no obtenir la fama. Ara, a vegades, ja no fan càstings i agafen la gent que té més seguidors a les xarxes. És molt trist. Els productors volen omplir els teatres i hi ha públic que vol veure l’actor o l’actriu mediàtics. En el fons, és el que passa als pobles, que la gent va a veure com ho fa la peixatera o la fornera. Però, en general, la gent que fa teatre ho fa perquè li agrada. És vocacional. El teatre és molt sanador, com totes les arts. El que és trist és fer una feina que no et dona res, que no t’omple, que no t’enriqueix. A mi m’agraden totes les arts i vaig estudiar dibuix i pintura a l’Escola Massana.
‘Ja no fan càstings i agafen la gent que té més seguidors a les xarxes.’
Per a alguns pares és una temeritat que els seus fills vulguin ser artistes, els preocupa de què viuran. Els teus pares van respectar el teu desig?
Bé, quan vaig començar ja tenia 35 anys i sí, em deien que feia «bajanades», però sabien que, si no feia teatre, faria qualsevol altra cosa. No em cauen els anells per fer altres feines.
Has fet des de produccions molt grans fins a espectacles íntims i petits. Quin tipus de teatre prefereixes?
Tot és teatre. L’obra Cadires, un projecte fet amb Oriol Genís, parla d’això, del nostre ofici. Discutim amb l’Oriol sobre què és el teatre i jo li dic que la base és la paraula. Dues persones que parlen i unes altres que escolten. Explicar una història i que te la creguis, i el públic, també. La resta és parafernàlia. I l’Oriol em diu: «Sí, però que bonic és una bona escenografia, la música, un gran vestuari, els llums…». I és clar que sí, però la base és la paraula.
A La Cubana sempre hi ha hagut molta «parafernàlia»: grans escenografies, vestits, molta imaginació i molt de joc amb el públic. També es buscava una veritat?
Sí, el que fa i ha fet sempre La Cubana són paròdies, imitacions, però sempre amb molt d’amor sobre què parodien. No riuen de, riuen amb. Sempre hi ha hagut una veritat darrere, perquè tothom coneix algú que s’assembla als seus personatges. Són creïbles. I moltes vegades la realitat supera la ficció!
Si no fos polític, Donald Trump podria passar per un delirant personatge de La Cubana. Com veus el món amb ell?
El problema de Trump és que hi ha gent que el vota. Quan la prioritat dels governants no és l’educació, ja anem malament… Mentre els polítics només pensin a apujar-se el sou i assegurar-se la cadira, i no els importi el poble… anem malament. L’educació és tan necessària com el menjar i l’habitatge. És imprescindible per poder veure el que és bo i el que és dolent, per saber discernir i decidir amb el vot, que persones com Trump o gent com ell no poden tenir espai en aquest món.
A Cadires reflexioneu sobre la vellesa. Com l’afrontes tu en una societat obsessionada amb l’eterna joventut? Quines són les teves pors més grans?
Jo em deixo portar. Intento no fer cas de cap consigna i fer el que tinc ganes de fer. Sé que tinc taques i arrugues i, en aquest punt, només intento assumir-les. L’única por que tinc… seria acabar sola.
Quin és el teu secret per estar tan estupenda i seguir en actiu?
Soc molt gandula. Em fa molta mandra cuidar-me i només em forço per sortir, estar activa. Anar a teatre, al cinema, veure les amigues, caminar… M’agradaria pintar, però tinc molta feina i no tinc temps. Quan em jubili és el primer que faré. M’agradava molt.
Vas conèixer Merche Mar, l’última gran vedet d’El Molino, desapareguda el 27 de febrer passat. Què va representar per al Paral·lel?
És una icona del Paral·lel i una gran persona. Va estar a El Molino des dels 17 anys fins que va tancar i va tornar-hi el 2010 fins el 2019. Molt treballadora, divertida, sincera, generosa… El 31 de desembre de 1997 jo estava fent Chaise Longue a La Villarroel i la vaig convidar a fer la fi de festa de Cap d’Any. Des d’aleshores vam ser molt amigues i ens hem estimat molt. Vam treballar juntes amb la banda de Le Croupier i va ser espectacular. La trobarem molt a faltar.
Has estat molt feliç als escenaris, però també hauràs fet sacrificis. Què ha estat el pitjor d’aquesta professió?
Des que vaig descobrir el plaer de fer teatre, ho he aguantat tot. Si he hagut de pagar un preu, l’he pagat. I no m’ha importat ni el cansament, ni el fred, ni la calor, ni la por, ni el menyspreu… El teatre, per mi, és amor i compromís.
Descobreix que farien les Teresines a un ateneu!
