«ME’N VAIG AMB LA CONSCIÈNCIA TRANQUIL·LA QUE S’HAN FET LES COSES BÉ»
Text: Olatz Zubia Zeberio
ADN ateneista – Jordi Bargalló, exjugador d’hoquei, entrenador i professor
Llegenda majúscula de l’hoquei patins, es va retirar el passat estiu després de gairebé tres dècades a l’elit, on ho va guanyar tot. Repassem amb el mitjà dels Bargalló l’evolució, el present i el futur d’un esport que és l’ànima de l’Ateneu Agrícola de Sant Sadurní d’Anoia i del poble.
Com explicaries el que significa i representa l’hoquei patí i l’Ateneu a la vila a algú que no és de Sant Sadurní?
És quelcom màgic que passa de generació en generació i és difícil d’explicar, però que alhora és fàcil de sentir si estàs al poble. Més enllà del culte a l’hoquei, l’Ateneu i el seu club social és un punt de trobada i d’unió importantíssim, on s’han fet mil coses de les quals tots hem sigut partícips. Des de les festes populars, el carnaval, les discoteques joves, les funcions teatrals, fires etc… I, en la vessant esportiva és palpable l’ambient que allà es genera i la passió amb la qual la gent cuida l’Ateneu i el Club (d’hoquei).
«Cultura, hoquei i poble. Des de 1877 a Sant Sadurní d’Anoia», resa el lema de l’Ateneu i sembla emmirallar la seva identitat…
Un se n’adona encara més de la grandesa del CE Noia per a la gent d’aquí, el sentiment del poble envers el club i la importància – major de la que pot semblar – per a ells (nosaltres) de que cada jugador defensi aquest escut i fer-ho de la millor manera possible en tornar com a rival i en la meva segona etapa. La gent de Sant Sadurní és i ha sigut històricament molt del Noia. Un exemple molt gràfic és en temps de verema, la gent que hi treballa i no pot anar-hi escolta els partits a través dels transistors.
Vas penjar els patins després de 28 temporades i de conquistar-ho tot a escala de clubs i de seleccions i ser ídol i llegenda allà on vas jugar. Quin balanç en fas?
Dit així, tot de carrer, impressiona. La meva ha sigut una carrera llarga i bonica, on he donat tot el que tenia allà on he jugat. Hi ha hagut clubs que m’han marcat, clubs on he pogut formar la meva família i el fet de poder acabar a casa, a l’Ateneu, de la manera que ho vam fer jugant contra autèntics transatlàntics professionals essent l’únic equip no professional en classificar-se per a la Final4 de la Champions, em satisfà perquè el que vam fer aquest últim any a Europa és difícil que es torni a repetir. Me’n vaig amb la consciència tranquil·la que s’han fet les coses bé.
Quins valors o aprenentatges d’aquella època infantil i d’aprenentatge, romanen en la versió adulta, professional i personal d’en Jordi?
Sobretot la vessant més lúdica de practicar un esport. Els meus millors amics els vaig fer sobre els patins de jove i l’Ateneu i el hoquei van ser de nou un punt d’unió, l’excusa per reunir-nos per a fer plans o gaudir junts.
Has vestit les samarretes del Noia, el Liceo, l’Igualada i l’Oliveirense. Com definiries el perquè de l’elecció i com descriuries el teu pas?
El CE Noia és l’amor de la meva vida i concloure el meu camí a casa fou un somni i la forma de retornar a la vila tot el que m’ha donat. El Liceo fou un equip que em marcà en créixer i a on vaig marxar amb tota la il·lusió i ambició del món per ser el millor jugador possible en un dels grans d’Europa. L’Igualada és un club senyor, però no vam tenir sort amb els resultats. I l’experiència portuguesa va tornar-se una de les més boniques, en aixecar dos títols en un club no acostumat a guanyar-los.
Has vestit les samarretes del Noia, el Liceu, l’Igualada i l’Oliveirense. Com definiries el per què de l’elecció de cada aventura i com descriuries cadascuna d’aquestes?
El CE Noia és l’amor de la meva vida i amb el que, quan era petit, somiava arribar al primer equip. Finalitzar la meva trajectòria a Sant Sadurní fou tant una decisió de caire familiar com una il·lusió formada amb el pas dels anys. Tancar la meva vida com a jugador a casa, jugant a l’Ateneu i omplint-lo, col·locant a l’equip a d’alt de la taula tant a les competicions nacionals com continentals, intentant que la gent s’ho passés bé al veure’ns i retornant a la vila tot el que m’ha donat.
El Liceo fou un equip que em marcà mentre creixia i quan, amb 22 anys, vaig tenir la possibilitat vaig marxar allà amb tota la il·lusió i ambició del món per a ser el millor jugador possible en un club històric amb tradició que a més és un dels grans conjunts europeus. Afortunadament, va sortir tot rodó. En el cas de l’Igualada, em va fer tornar a Catalunya a club senyor com ells després d’una mala època al Liceo, però no vam tenir sort amb els resultats. Aquest fet va provocar el meu retorn a la Corunya i en aquesta segona etapa més madura – més enllà dels èxits esportius – vaig formar la meva família abans de que el meu cicle allà acabés. Al tancar-se aquella etapa, es va obrir la finestra de Portugal i jo que fins aquell moment mai m’ho havia plantejat ho vaig valorar i em vaig llençar a una nova aventura que va tornar-se una de les més boniques de la meva vida tant personal com professionalment en un club i ciutat que no havia aixecat massa títols i on vam ser capaços de guanyar dos en cinc anys i firmar un pas per Europa formidable.
Quin va ser el canvi més gran que vas apreciar en passar a jugar en clubs 100% professionals?
La gran diferencia va ser el canvi de mentalitat que vaig trobar dintre dels vestidors a la Corunya i a Oliveira de Azeméis. Allà, la gent, a part defensar els colors, defensa els seus contractes. Tot això es nota, especialment a Portugal on es mouen altres xifres i, conseqüentment, es mouen altres emocions i sensacions. A nivell social, vaig jugar en dos ciutats que la gent viu molt l’esport i on vaig fer grans amics.
A nivell esportiu on creus que es situa Catalunya respecte a una Portugal professionalitzada en el plànol masculí de clubs?
Els portuguesos tenen molt més poder adquisitiu perquè els equips més importants formen part de les seccions dels tres clubs més grans de futbol, com es el cas del Barça aquí, i la resta s’aprofiten de la seva gran massa social que alhora es reverteix en la inversió externa en les seves diferents seccions. A més, al tractar-se d’un país petit hi ha molts derbis, fet que provoca una gran rivalitat e impulsa el seu nivell competitiu fent que pugi el nivell de la seva lliga.
Què li manca a l’hoquei català per créixer i convertir-se en un esport professional?
D’una banda, manca una professionalització reial dels equips en el sentit econòmic on entrin bons sponsors; d’altre, ens falta portar més gent als pavellons, però per a que això succeeixi es vital que aquestes persones coneguin aquest esport, perquè quan la gent viu l’hoquei a les pistes és un esport que atrapa a tothom.
Creus que el hoquei té un nivell d’exposició als mitjans nacionals públics catalans suficient en relació amb l’èxit que té a nivell internacional?
Suposo que l’oferta i la demanda mana, i alhora es crea una roda. Quan més esport dones d’un esport, la gent el segueix més i pot veure més i en aquest context el futbol és el rei. Però sí crec que des de les federacions s’hauria de treballar més en tractar d’entrar en aquesta roda e intentar fer uns bons horaris. També s’ha de cercar la manera d’aconseguir traspassar l’emoció del directe a la televisió perquè un dels grans problemes audiovisuals del hoquei és que és difícil seguir la pilota per la pantalla. Però jo vull ser optimista i pensar que quan més gent vagi a dintre d’un pavelló de hoquei més gent hi tornarà a les grades i es connectarà al televisor, perquè és un esport ràpid, emocionant i que agrada.
Com creus que condicionen el factor econòmic, i, per tant, el nivell esportiu, en la continuïtat de la massa social?
És un peix que es mossega la cua. No obstant, crec que aquí a l’Ateneu la gent del poble sap que això va per fornades i mai ens donarà de costat. Com a club hem de treballar la cantera i transmetre a la canalla que s’ha d’anar a totes, que es guanyarà o es perdrà, però que, si al final de cada partit t’has buidat, els nostres seguidors sempre recolzaran l’equip.
La Penya Barretina sempre hi serà…
Sí, sí, la penya barretina, i que és una joia poder tenir-la, i a sobre de part de tots els altres aficionats que venen des de fa tants anys.
A què ha d’aspirar el CE Noia esportiva i socialment? I com es concilia amb la seva arrel ateneista?
En aquest cas, Ateneu i club van separats. El CE Noia ha de professionalitzar-se, però la columna vertebral ha d’estar formada per jugadors de la casa i després cercar fora aquestes tres peces que puguin marcar les diferències i et permetin competir per objectius ambiciosos.
Com radiografies l’hoquei en el que va començar i el qual has deixat?
Actualment, la gent està molt més preparada que fa 25 anys, perquè hi ha molts més mitjans. Fa 25 anys era difícil que un jugador arribés als 40, com ha sigut el meu cas. No vull dir que sigui fàcil, però existeixen més facilitats. S’estudia molt més tant tot el que és el treball de pista com el que és treball fora de pista, des de l’alimentació a tot el que l’acompanya i a nivell de joc els canvis de reglament han propiciat un hoquei més net i de menys contacte.
I a nivell d’afició i de seguiment?
A nivell català, la meva sensació és que quan jo era petit potser hi havia molt d’ambient, però crec que després del COVID la gent torna a estar més animada a fer coses, a sortir i a fer poble i tot plegat ha revifat l’ambient a les pistes.
Cap a on creus que es dirigeix l’hoquei?
Si a algun lloc del món hi ha jugadors i jugadores i qualitat és aquí a Catalunya i el futur està assegurat perquè més enllà de la forma tan arrelada d’aquest esport amb la nostra terra, s’està treballant molt bé en la base, però no ens podem encantar.
En termes internacionals, hauríem d’intentar potenciar a altres països com a França o Itàlia – amb seleccions potents – o Alemanya, Argentina i Suïssa on cada cop hi ha menys fitxes. S’ha de treballar en el nivell d’aquestes altres nacions – especialment les centre europees i nòrdiques – perquè són les que realment ens poden donar una visibilitat a nivell mediàtic i de sponsors per a fer de l’hoquei un esport més global, però primer hem de garantir la seva continuïtat perquè sense elles el creixement de l’hoquei serà molt més difícil.
El teu futur passa per la banqueta com a segon de la selecció espanyola i entrenador en la pionera International Skating Academy al Campus Joliu. Explica’ns més sobre aquest projecte.
El projecte va començar amb un conveni entre el Campus Joliu i el Nàstic de Tarragona de futbol i va continuar amb una expansió a diversos esports, entre ells l’hoquei. En aquell moment, jo exercia com a professor i em van venir a buscar per a portar l’acadèmia d’hoquei on tenim nois de tot el món. És una mena de High School americana: entrenen de matí a la tarda a un nivell professional, amb fisioterapeutes, amb ordinadors, amb psicòlegs… tot el que pot necessitar un jugador per formar-se. I, a sobre, estudien i dormen a Camp Joliu. És un luxe poder treballar amb esportistes del meu esport que volen arribar lluny i és una feina que em posa molt content de poder fer-la.
Consideres que en aquest cas l’hoquei es transforma en una eina d’integració, d’introducció al català i a les tradicions del país a la vegada que serveix com expansió d’aquest esport i de la zona?
Totalment. Tenim gent de tot el món estudiant i vivint a Catalunya, vivint l’experiència i el català que, a més, poden traslladar el que es viu aquí a fora.