La festa és una creació humana
Text: Bienve Moya / Gestor cultural i folklorista. Autor del llibre Tocats de festa (Rafael Dalmau Editor, 2025). / OPINIÓ – Revista #36
La festa és una creació humana i, per tant, arbitrària; potser no caldria dir-ho, però m’agrada assenyalar-ho. Des de l’antiguitat la festa és el suport, en qualsevol societat humana, de les relacions que es creen entre els homes que conviuen en societat. Proporciona una relació excel·lent amb el medi: amb la feina, amb la política ciutadana, amb el comerç, amb la religió, amb la naturalesa, amb l’oci, etc. En aquesta funció la festa és una eina essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials, és molt important per a la socialització dels joves; avui s’ha mostrat un instrument extraordinari en la integració dels immigrants. El mateix pot aplicar-se al joc, component consubstancial de la FESTA. Johan Huizinga, a Homo ludens, informa que el joc adopta l’aparença de tempteig, i per aquesta raó usa l’artifici del no anar de veres, i que, per tant, el que fem en el joc no ha de comportar conseqüències serioses, tots en sortirem beneficiats, ja que jugant aprenem, o sigui, ens socialitzem. Així mateix, la festa obre períodes, espais temporals no regulars, parèntesis en la consuetudinarietat legal. En definitiva, la festa enceta un període en què l’ordre —i aquella part de la societat que el detén— accepta que, com en el joc, no es va de veres; accepta que allò que es dirà o es durà a terme en aquest període de festa és una mena de simulacre. Cal tenir present, però, que, com en tot joc, el simulacre no oculta que allò que es dramatitza ha de servir per socialitzar la societat i es projecta cap a un futur que es desitja. Però per a l’auctoritas (poder regular exercit sobre la col·lectivitat) la festa és sempre pertorbadora, perquè, encara que constitueixi un període transitori i de broma (ritualitzat), trenca la disciplina de l’ordinari, del dia a dia. Ja que la invocació a la festa reclama una «interrupció» de la rutina diària, i d’aquesta interrupció l’auctoritas pot arribar a témer que es pugui perllongar i pugui ocupar l’espai de la disciplina. Per tant, cal ser conscient que l’auctoritas desconfia de la festa, la vigila i només la tolera posant-hi terminis i condicions, ritualitzant-la, amb una litúrgia sabuda i reconeguda. S’ha de conèixer, i cal que tots els qui entren en aquest «joc» en siguin conscients (dirigents i participants), que la invocació a la festa pot arribar a proposar, més que no pas una «pausa» o «interrupció», un estat trastornador, i encara que en l’ànim dels festers pugui admetre’s tàcitament que aquest estat «quasi subversiu» està limitat en el temps, tan sols que en l’ànim dels festers pogués afigurar-se, aquesta idea ja és molt pertorbadora per a l’auctoritas. Així que cal encobrir-lo, dissimular-lo inventant usos i costums. Per aquesta raó l’auctoritas ho consent com un temps sagrat (excepcional), religiós o civil. En realitat el dia festiu és acceptat, implícitament per tothom, com un dia per tornar a començar després de la pausa utòpica (la festa) ritualitzada.
“No hi ha cap forma d’expressió humana, artística o filosòfica, que no s’hagi pogut manifestar a partir d’alguna forma de litúrgia festiva”
La festa és un gran contenidor
«El mitjà és el missatge»*
La festa abraça una ingent quantitat de manifestacions humanes, de les d’orde religiós de gratitud, penitencials; a les reivindicatives, d’exultació, commemoratives familiars, sectorials, locals, nacionals, de classe, etc. No hi ha cap forma d’expressió humana, artística o filosòfica, que no s’hagi pogut manifestar a partir d’alguna forma de litúrgia festiva. A través de la festa vàrem començar a celebrar els cicles de l’economia agrària, solsticis i equinoccis, la sembra i la recol·lecció, les pors per la decadència anual de la llum i la naturalesa, i l’eufòria per la renovació del sol. El vell calendari recull les grans cerimònies temporals, els principis i les conclusions dels temps. Entre maig i juny celebrem l’exaltació de la vegetació, de la generació: l’Arbre i la Creu de maig, Sant Jordi, el Corpus Christi. De seguit, entre juliol i agost celebrem el solstici d’estiu, l’aigua renovellada, Sant Joan i el foc purificador, el Carme, S. Cristòfol, S. Jaume, tots ells relacionats amb l’aigua, i S. Abdó i Senén, patrons d’hortolans i jardiners. Amb la canícula de l’agost celebrem el temps de descans de les feines camperoles: les festes majors amb seguicis festius i les revetlles nocturnes, les quals ens duen a setembre, les marededeus trobades, S. Miquel i les consuetudinàries fires ramaderes, fins a arribar el novembre amb un record pels difunts el dia de Tots Sants. Novembre, temps de tardor, de la sembra, que ens durà fins al solstici d’hivern i els dies nadalencs del naixement d’un infant salvador, èmul del sol, que torna després de les nits hivernals. I els Reis i S. Antoni amb el fred i les bèsties i els «dimonis», histriònics ambaixadors de les forces tel·lúriques. Aquests darrers dies donaran entrada al carnaval i a la subsegüent Quaresma (temps de folga i posterior penitència) que ens aconduirà de nou al maig, la renovació de la vegetació i la maduració dels cereals.
La celebració d’aquests cicles estacionals, corresponents a la vella economia agrària, és un record arcà que avui encara fa girar el calendari, el temps, al voltant de l’ancestral memòria del descobriment de l’agricultura i la domesticació de l’aigua. L’economia agrària possibilità l’abundància de cereals, esquivà la fam i allargà la vida als homes. A partir de llavors l’home se sentí dominador del futur; la producció regular de cereals, a través del domini de les aigües, feu que la humanitat pogués dedicar a la celebració, i amb la celebració arribà la cerimònia, la litúrgia, la festa. Les velles llegendes accàdies, entre altres, ens ho han contat a través del mite del Labbu, el drac, que ha segrestat l’aigua, i la humanitat no pot alimentar-se perquè no té aigua per fer créixer la vegetació. Tishspak, l’heroi, surt a matar el Labbu, ho aconsegueix i allibera també l’aigua. Un relat que hom ha continuat reproduint al llarg dels segles amb mites com el de Perseu o el de sant Jordi, bases dramàtiques, que encara avui, animen grans festivitats populars del Mediterrani.
*El mitjà és el missatge és una coneguda frase de Marshall McLuhan, que dona una relació simbiòtica en el qual el mitjà influeix en com el missatge es percep. Marshall McLuhan Canadà, 1911/1980, va ser fundador dels estudis sobre els mitjans de comunicació.
“La festa és sempre pertorbadora, perquè, encara que constitueixi un període transitori i ‘de broma’, trenca la disciplina de l’ordinari, del dia a dia”
El món fabril
La festa, al seu temps, també ha acollit els cicles industrials. L’obrer industrial, hereu del camperol sense propietat, portà a la fàbrica el seu «temps» immemorial, el temps còsmic, el calendari. Aquest còmput dels temps no s’alterà pas, simplement, a les velles festes estacionals s’hi afegiren els nous motius de gaudi: de fet, durant molt de temps, aquest obrer fabril continuà cultivant —i encara ho fa avui, quan pot— el seu hort. Aportà el «patró religiós», el del gremi: sant Llorenç patró dels ferrers i fonedors, sant Cristòfol patró de cotxers i traginers, etc. I aportà també la festivitat setmanal, les sortides al camp del Dilluns de Pasqua, del Dimecres de Cendra —no cal insistir que era el nou assalariat, el menestral, l’obrer industrial, qui podia veure en el medi natural un motiu folgós. El treball industrial, com ho havien estat els pintorescos o èpics motius agraris, també motivà poetes i pintors, i si Vincent van Gogh s’inspirà en la generació dels camps per a la seva magnífica obra del Sembrador; els germans Louis i Auguste Lumière, pioners del nou art cinematogràfic, dedicaren un dels seus primers treballs a la bullanga festiva que es manifesta en la Sortida dels obrers de la fàbrica. En les primeres pel·lícules dels precursors, un pot apreciar aquesta agitació gojosa en l’actitud i els gests, indiscutiblement festius dels obrers després de l’esgotadora jornada del treball. Amb el pas dels anys l’obrerisme hauria d’intervenir en el vell calendari estacional, fertilitzant-lo i alterant-lo, amb la jornada de vuit hores i les vacances pagades, i també amb festivitats d’àmbit universal (occidental) —entre altres de més locals— com el Primer de maig, i el Vuit de març, dia de la dona treballadora. Aquí, encara hauríem d’afegir la incorporació del calendari escolar, que no hagués participat en aquest assumpte sense la universalització de l’ensenyament obligatori, aconseguiment, sens dubte de les reivindicacions obreres i populars.